«Em demanava perdó pels cops però mai per les violacions»

El primer episodi de violència sexual que va viure la Rocío (nom fictici per protegir la dona) li va passar a casa. «Ja convivíem. Ho recordo com si fos ahir. Tenia 24 anys. No volia tenir sexe i l’hi vaig dir. Ell insistia. Va començar insultant-me: “Puta, no serveixes per a res, faràs el que jo et digui”, a més de cridar donava cops a la paret. Em vaig aixecar i me’n vaig anar a la cuina. Em va seguir i em va agafar fins a portar-me a empentes al sofà. Em va violar. Esquinços vaginals i blaus. Jo plorava i li repetia que em deixés. Després d’aquesta vegada, en van venir moltes més». Així de cru i així de real va ser l’infern pel qual va passar la Rocío en el si d’una parella.

De relats n’hi ha, per desgràcia, centenars de milers de dones que passen per això cada dia. I cada vegada són més les que ho manifesten, ho denuncien i ho visibilitzen. Malgrat l’imaginari col·lectiu que al pensar en una violació ens trasllada directament a un carreró fosc, un acte violent i coaccionat d’un desconegut sobre una dona, la realitat és que hi ha tres vegades més violències sexuals dins del si de la parella que perpetuades per estranys.

És una de les conclusions que s’extreu d’un estudi portat a terme per científiques de la Universitat Complutense de Madrid, del Consorci de Recerca Biomèdica i en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública i de l’Escola Andalusa de Salut Pública, i publicat a l’‘International journal of environmental research and public health’ i que indica que a Espanya el triple de dones han sigut agredides sexualment per una parella al llarg de la seva vida (7,8%) que per altres persones (2,2%). Es publica en el moment de l’aprovació de la ‘llei de només sí és sí’, que centra la seva raó de ser en la voluntat de la dona. No quant es negui o quant es resisteixi. La violència masclista apareix en totes les etapes de la vida i, tal com assenyala l’informe –que es basa en la Macroenquesta de Violència contra les Dones 2019 feta pel Ministeri d’Igualtat entre una mostra de 9.568 dones de 16 anys o més– «un dels mites més nocius sobre les violacions és el que afirma que l’acte es comet per un estrany, per l’estigma que caracteritza l’abús ‘domèstic’ com un ‘assumpte privat’ més que un comportament criminal que hauria de rebre tota l’atenció». Diu, a més, que el 44,5% de les dones de més de 16 anys han experimentat alguna vegada violència sexual per part de coneguts o desconeguts.

Dissociar-se per protegir-se

Dissociar-se per protegir-seLa Rocío n’és una. Tant patia i tan sovint passava per aquesta tortura a casa seva que va arribar un moment en què em dissociava cada vegada que passava. Em veia a mi mateixa ajaguda i patint, era com estar veient una pel·lícula. Recordo que va arribar un moment en què no sentia res físicament. Absolutament res». Dissociar-se, explica, era el seu mètode de defensa davant les violacions continuades a què la sotmetia el seu nòvio, perquè sabia que «si jo no cedia, es posaria molt violent». «Quan acabava –relata– em sentia com una autèntica bossa plena d’escombraries. Sempre me n’anava a la dutxa perquè em sentia molt bruta. Fins i tot la seva olor em repel·lia», explica, anys després d’aquella violència continuada i masclista.

Violacions que es repetien i que l’agressor acompanyava amb cops alguna vegada. «Al meu cap se sentia un “que acabi ja sisplau, que em deixi, que acabi ja”. Sempre plorava. Per això em deia que em tapés la cara, per no veure les meves llàgrimes», recorda la Rocío. Apunta que si algú li pregunta per què cedia «li diré que per por dels crits i cops. Mai em va demanar perdó. Durant la meva convivència amb ell, i com a maltractador de llibre, em va demanar perdó pels cops i els insults. Mai per les violacions». «Jo era la seva propietat, la seva nina, el seu drap. Les relacions sexuals cada vegada eren més violentes. Fins que em vaig quedar embarassada de la meva filla. Superar cada una d’aquestes violacions m’ha costat anys i un rebuig de mantenir relacions amb altres homes. Va ser un procés dur i llarg», explica.

Des de l’associació d’ajuda i suport a dones víctimes de violència de gènere Alanna expliquen que «la violència de gènere és violència psicològica, de vegades violència física, sempre violència econòmica, violència social i sexual, i les víctimes gairebé mai denuncien les violències múltiples que reconeix el conveni d’Istanbul i les nostres pròpies lleis». Per això, l’entitat va crear un protocol de denúncia i el va distribuir per associacions de la seva xarxa i institucions: «Totes les víctimes de violència de gènere són víctimes de violència sexual a la seva pròpia casa», denuncia Alanna.

Les joves denuncien més

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Les joves denuncien més¿Per què no ho denuncien gaires dones? Aquest estudi revela que «un alt percentatge de dones que no van denunciar violacions fora de la parella va ser perquè no sabien que es podia presentar una denúncia. Un altre alt percentatge va declarar que havia resolt l’assumpte pel seu compte. Aquest últim punt aixeca la sospita que les dones que van respondre d’aquesta manera, a la pràctica no van fer res per resoldre la situació».

D’altra banda, l’informe apunta que les dones que sí que denuncien haver sigut agredides sexualment, tenen un perfil que s’acosta al d’estudiants universitàries: jove, viuen en zones urbanes, alt nivell educatiu, usuària d’internet i baixos ingressos. «Potser, com s’ha dit anteriorment, les dones d’aquest grup tenen més consciència social quan es tracta d’identificar i verbalitzar les agressions sexuals», conclou l’estudi.