Un «fil per estirar» impulsa la recerca de l’Óscar, un malalt d’esquizofrènia desaparegut a Barcelona

«Necessitem que vingueu a recollir les coses del teu germà, hem intentat esperar-lo, però deixarem el pis ja i no hi és». La trucada va irrompre la calma de la família d’Óscar González Barco. «Fa un mes que no apareix, no podem esperar més». Eren els seus propietaris, el matrimoni amb qui convivia, la parella que des de feia un any i mig li havia llogat una habitació a la seva casa a Santa Coloma de Gramanet (Barcelona).

«¿On és?», es va preguntar la seva família. Es van encendre les alarmes quan van anar al banc i van veure que l’Óscar tenia els diners íntegres de la pensió que, amb 38 anys, cobrava per la seva malaltia, esquizofrènia. «Era el 29 d’agost del 2018, cobrava el 25, i els diners no els va tocar», recorda Conchi González, la seva germana. «Sempre ho treia tot el mateix dia en què li ingressaven els diners i aquell mes no...», amplia. «Vam anar directament a denunciar».

Home, 38 anys. Resident a Santa Coloma de Gramanet. Cabells rossos foscos, ulls blaus; utilitza ulleres graduades. Té un tatuatge al pit amb un rosari, en honor a la seva àvia; un altre al braç esquerre amb el seu nom i dos als canells amb els de Flora i Alberto, els dels seus pares. Una lleu coixesa el diferencia. «Va tenir un accident de cotxe que li va deixar el fèmur ple de claus i cargols», va apuntar la Conchi.

El mosso va prendre nota dels detalls. ¿Alguna cosa més que considerin important? «Des del 2014 pren medicació i no la porta a sobre. Té esquizofrènia». La desaparició es va tornar inquietant. «De vegades coqueteja amb les drogues». Va arrencar la investigació.

Santa Coloma es va inundar de cartells. L’Óscar, conegut com ‘El Chapa’, amant dels cotxes, de les motos i la velocitat, havia desaparegut. «L’última vegada que se’l veu va ser el 29 de juliol», deien les alertes. Més tard, la investigació va revelar que la data real era l’1 d’agost del 2018.

«El meu germà estava diagnosticat d’esquizofrènia però la seva vida transcorria amb normalitat, estava integrat i vivia de forma autònoma. De vegades, el consum de cocaïna el feia empitjorar. Sempre hem explicat la veritat sobre ell perquè se’l consideri una persona vulnerable, ja que ho era, ho és», diu la Conchi. El compromís dels mossos «sempre ha sigut enorme», que no va imaginar en aquell temps que els investigadors es convertirien gairebé en família, «no han deixat d’acompanyar-nos, de buscar, d’estar amb nosaltres». Quatre anys després, els Mossos d’Esquadra continuen mirant de trobar el fil per estirar. «Hi ha alguna cosa, tenen alguna cosa, asseguren, un nou fil, tot i que no poden dir-me més».

Interrogatoris buits

Activada com a desaparició inquietant des de l’inici, la investigació va topar amb un mur difícil d’escalar: el silenci. Contradiccions, divagacions i interrogatoris buits. Els amics de l’Óscar, amb els quals passava llargues estones de carrer, van emmudir. «¿Ningú sap res? Em costa creure-ho...», lamenta la Conchi, que va veure com «aquells que l’anomenaven ‘tete’» no hi van ser, i avui tampoc hi són.

«Pensava que el meu germà tenia amics, però m’he adonat que no en tenia cap». No parlen, no sumen, «no venen ni a les concentracions, només puc comptar amb dos...». Concentracions que, des de fa gairebé quatre anys, la Conchi fa a l’ajuntament el tercer diumenge de cada mes.

Li fa mal i li enfada a parts iguals: «Elel 25 de cada mes el meu germà estava envoltat de gent, de tots ells, quan cobrava la pensió. Al cap de dos dies, quan se l’havien fos, hi havia només la família».

Coqueteig amb la droga, addicció

L’Oscar va començar amb un coqueteig, discret, amb la cocaïna. Va acabar en addicció. «No sé quan la droga va entrar en la seva vida, però sí que es va aguditzar amb la mort de la meva mare, primer, i del meu pare, després. Ells el frenaven i no hi eren ja».

Des d’aleshores, «la nostra relació era amor-odi perquè jo li donava molta canya, però sempre que tenia un problema acudia a mi».

La Conchi no sabia, perquè no l’hi va dir, que el seu germà estava deixant –o intentava– deixar a un costat tot allò. Els mossos l’ubiquen l’1 d’agost del 2018 en un centre de salut mental a Badalona fent-se unes anàlisis de control. «Hi anava cada mes a fer-se proves d’orina per veure si havia consumit». Un repte, el de desintoxicar-se, que mirava d’afrontar amb esforç, ansiolítics, antidepressius i medicació. «Va sortir del centre després d’aquestes anàlisis i es va perdre la seva pista, no en sabem més».

Barraquista a València

El silenci va protagonitzar els dies. «Sé que els investigadors no poden dir-me coses, però també que ho estan donant tot per trobar el meu germà». Gairebé quatre anys després, agents i família, continuen quedant cada 15 dies per posar-se al dia de la situació. Des de l’arrencada es van establir diverses hipòtesis, «tant policialment com familiarment en manegem sobretot dues. Una és que s’hagi pogut matar. Jo no ho crec», explica la seva germana, «he parlat amb la seva doctora i, pel consum de droga, tenia una mentalitat d’una criatura de cinc anys. Si ell s’hagués matat, ho hauria fet en un lloc en el qual se l’hagués pogut trobar», lamenta. «L’altra és que algú li hagi pogut fer mal, aquesta em quadra més».

Sense dades, sense pistes, també en visualitza una tercera: que és viu. «Moltes vegades vull pensar que està desorientat, enganxat, però viu, i que no sap on és». S’aferra a aquesta esperança, la mateixa que li va donar durant un mes un reportatge de televisió.

«Em va donar un tomb al cor. La meva cosina estava veient un especial de TVE sobre barraquisme a València i em va enviar una captura. En la imatge apareixen tres persones toxicòmanes. Una d’aquestes, si no era el meu germà, era el seu bessó, era gairebé igual».

«Vaig contactar amb els mossos i aquests amb la Policia Nacional», recorda la Conchi. Es va activar un protocol de recerca. «Jo no volia entorpir», recorda la germana de l’Óscar, així queva frenar el seu impuls d’anar directament a València. «A veure si hi anava i li tenia un brot d’esquizofrènia, se’n va, se li perd la pista...’.

Un mes més tard no podia més. «La Policia Nacional em deia que per telèfon no em podien dir res. Amb AFADES Barcelona (Associació de famílies de persones desaparegudes sense causa aparent), vam anar fins allà», recorda.

«La Policia Local de València ens va rebre amb molt carinyo. Ens van portar amb les persones que sortien en el vídeo, però el noi que s’assemblava al meu germà no hi era. Un d’ells va assegurar que era el meu germà, un altre que no...». La Policia Nacional va concloure tots els dubtes. «Ens van dir que des del segon dia sabien que no era l’Óscar. Era un noi que tenia característiques similars... però no era ell», lamenta la Conchi.

Setmesó, «guerrer de naixement», l’Óscar treballava «en el que li anava sortint, feia algunes obres, ajudava en els mercats ambulants», per sumar una mica de diners al que li donaven per la seva pensió.

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Era bo, afirma la seva germana, «va elegir mal camí, però no faria mal a ningú, no dubtava a donar el que tenia», per molt malament que li anés. Li encantava fer riure. Estar amb nosaltres, la seva família». Amant del flamenc, poc de l’esport, «tot i que com un altre germà és del Barça, deia que era del Madrid per fer la guitza».

La Conchi demana més recursos policials: «amb els que hi ha, fan el que poden i més». Demana, també, més coordinació entre cossos «si està bé, el meu germà podria ser en qualsevol punt d’Espanya, tots haurien d’actuar». I demana a qui calla, que parli, «per abraçar-lo o portar-li flors». Per saber... per poder descansar.