Les condicions dels presos espanyols en presons marroquines: 47 persones per cel·la i un sol àpat al dia

Entre rates, al costat de 47 persones i amb tan sols 1,73 metres quadrats per fer vida. Així compleix condemna des de fa dos anys Antonio Alonso de la Rosa, de Punta Umbría, fill de la Inmaculada, sentenciat a vuit anys per narcotràfic. En aquest temps ha passat per tres presons diferents amb condicions extremes i episodis que han portat el jove a intentar treure’s la vida. Des de Huelva, la seva mare lluita contra vent i marea perquè es compleixi el conveni entre Espanya i el Marroc firmat el 1997 que regula l’assistència a persones detingudes i el trasllat de persones condemnades entre els dos països.

Una batalla en la qual, ara per ara, la Inmaculada se sent sola.Viatges recurrents a un país desconegut, tràmits interminables,advocats,visites a la presó i una lluita constant per intentar que el seu fill pugui complir condemna a Espanya. Però el seu cas no és una excepció.

Un calvari que va començar el 2023

«El dia 9 de setembre del 2023 se’m va paralitzar la vida», recorda la Inmaculada amb una tristesa palpable en la veu. Aquell dia va rebre una trucada des del Consolat d’Espanya a Casablanca que va canviar per sempre la rutina d’aquesta família de Punta Umbría. A l’altre costat del telèfon li comunicaven que l’Antonio, el mitjà dels seus tres fills, havia sigut detingut al Marroc per un delicte relacionat amb el narcotràfic. Des d’aleshores, assegura, no ha tornat a dormir tranquil·la.

La primera imatge que conserva del seu fill a la presó continua perseguint-la dos anys després. Després de diversos dies sense saber on era, va aconseguir accedir a la presó acompanyada per personal consular. Allà va trobar l’Antonio descalç,dormint a terra i envoltat de persones amb qui no podia comunicar-se per l’idioma.

«Perdona’m, mare, però jo no puc viure això. Em trauré la vida», recorda que li va dir durant aquella trobada. La mare reconeix que aquell moment va marcar un abans i un després. «Sé que ha comès un delicte i que ha de complir condemna, però jo perdre el meu fill no el puc perdre», afirma.

Amb el pas dels mesos, l’Antonio va ser traslladat a la presó de Tetuan, on continua complint condemna junt amb altres espanyols detinguts en operacions similars. Allà, separat de la resta de compatriotes, comparteix cel·la amb desenes d’interns en unes condicions que la seva família qualifica d’infrahumanes.

Milers d’euros perduts en meitat de la desesperació

Juntament amb l’Antonio també van ser detinguts dues persones més de Huelva: un veí de Punta Umbría i un altre de Cartaya. A la incertesa per la situació dels seus fills s’hi va sumar un altre problema inesperat: l’actuació d’un advocat espanyol al qual diverses famílies van confiar la defensa dels seus casos.

La Inmaculada assegura que va arribar a pagar 13.000 euros, mentre que una altra mare en va desemborsar 10.000 més. «Es va quedar amb 23.000 euros i ‘hasta luego, Maricarmen’», denuncia. Segons explica, el lletrat els va assegurar que tenia contactes al Marroc i que podria facilitar determinades millores per als presos, promeses que posteriorment van comprovar que no es podien complir.

La Inmaculada afirma que aquell episodi no només va suposar un important perjudici econòmic per a famílies ja castigades, sinó que a més va endarrerir procediments que consideraven fonamentals per avançar en la situació dels seus fills.

Finalment, van optar per contractar directament un advocat marroquí, al considerar que era l’única via efectiva per tramitar documentació i gestionar expedients davant les autoritats del regne alauita.

Una experiència similar relata Anabel Cárdenas, veïna d’Isla Cristina i germana d’un altre jove empresonat al Marroc. La seva família ha arribat a gastar entre 6.000 i 7.000 euros en advocats espanyols sense obtenir resultats. «Tots els advocats anteriors han suposat una autèntica sagnia de diners», lamenta.

Desenes d’espanyols en la mateixa situació

Les circumstàncies en les quals es troba l’Antonio estan lluny de ser un cas aïllat. Desenes d’espanyols estan actualment empresonats en presons marroquines per delictes relacionats, en molts casos, amb el narcotràfic. «Tenim un grup de WhatsApp amb unes 20 famílies de Huelva, de Cadis, de Múrcia, de les Canàries…», explica la Inmaculada.

El que va començar com una recerca desesperada d’informació va acabar convertint-se en una xarxa de suport entre familiars repartits per tot Espanya. En aquest xat intercanvien experiències, comparteixen documentació, orienten els que acaben de rebre la notícia d’una detenció i expliquen els passos necessaris per evitar errors que puguin alentir encara més els procediments.

A aquest grup també pertany la mateixa Anabel. El seu germà Antonio fa més d’un any que està empresonat al Marroc i el seu relat coincideix pràcticament punt per punt amb el de la Inmaculada. «Nosaltres hem viscut i continuem vivint un autèntic infern», assegura.

Detingut a Alhucemas i posteriorment traslladat a Tetuan, comparteix mòdul amb més de 30 interns. Segons explica la seva germana, durant mesos va dormir sobre una manta a terra, fa les seves necessitats en un forat al terra de la mateixa cel·la i amb prou feines rep un àpat al dia. «Menja una vegada al dia i es dutxa una vegada a la setmana amb aigua freda», relata.

La situació psicològica és una altra de les grans preocupacions de les famílies. Tant Antonio Alonso com el germà de l’Anabel han patit episodis de depressió durant la seva estada a la presó que els han portat a atemptar contra la seva pròpia vida. «Vivim pendents del telèfon, del correu i de qualsevol notícia del consolat. És un desfici constant», resumeix.

A més del testimoni dels condemnats, els seus familiars també topen amb vídeos a les xarxes socials que els gelen la sang. En plataformes com TikTok es poden observar imatges filmades per alguns interns en què es poden apreciar les difícils condicions en què conviuen. Imatges que, segons expliquen, confirmen moltes de les situacions que fa mesos que els seus familiars denuncien.

Una burocràcia que tarda anys i un Estat que els dona l’esquena

La principal reivindicació d’aquestes famílies no passa per aconseguir la llibertat dels seus fills o germans. Cap qüestiona les condemnes imposades per la justícia marroquina. El que reclamen és que puguin complir-les a Espanya.

Per a això hi ha un conveni bilateral firmat entre els dos països el 1997 que regula l’assistència a persones detingudes i el trasllat de persones condemnades. No obstant, les famílies denuncien que l’aplicació pràctica és desesperadament lenta.

Segons explica la Inmaculada, perquè un pres pugui ser traslladat ha de comptar amb sentència ferma, tenir resoltes les sancions econòmiques associades a la condemna i superar una complexa cadena burocràtica que implica les autoritats penitenciàries marroquines, l’Ambaixada d’Espanya a Rabat, el Ministeri de Justícia i la Interpol. «Cada vegada que baixem un paper són sis o set mesos», lamenta.

En el cas de l’Antonio, assegura que ja compleix tots els requisits exigits. Té sentència ferma, ha aconseguit que li retirin la denominada duana –una multa d’1,8 milions d’euros associada a la condemna– i disposa de la documentació necessària per iniciar el procediment. No obstant, continua esperant.

De la Rosa afirma que la lentitud dels tràmits està tenint conseqüències dramàtiques per a alguns presos espanyols. Com a exemple cita el cas d’un reclús empresonat a Tànger que pateix greus problemes renals i el trasllat del qual a Espanya continua sense materialitzar-se malgrat haver complert ja cinc dels set anys de condemna impostos per la justícia marroquina.

«Ho té tot arreglat per venir i a la família ja li han dit que no arribarà viu a Espanya», assegura amb indignació. El pres, segons relata, té paralitzats els ronyons i continua esperant una autorització que mai acaba d’arribar.

Les famílies també denuncien la falta d’implicació institucional. Asseguren haver intentat contactar amb representants polítics i diferents administracions sense obtenir resposta. Un silenci que s’estén quan aquest diari pregunta per la situació d’aquests espanyols a la Subdelegació del Govern a Huelva.

«Aquest món només té dues sortides: la presó o el cementiri»

El càstig no només arriba a qui decideix traficar amb drogues, sinó també als que estan fora de la presó. Els seus fills, parelles, mares, pares i altres familiars. La Inmaculada reconeix que fa dos anys que viu pràcticament dedicada en exclusiva a intentar ajudar el seu fill. «El meu cap està tot el dia fent voltes», admet. Les nits sense dormir, les recerques constants d’informació, els viatges al Marroc i l’atenció a altres famílies formen ja part de la seva rutina. «Jo tinc un nen de 14 anys que em diu: ‘Mama, estàs plorant tot el dia’», assegura.

Tant la Inmaculada com l’Anabel són contundents al parlar del narcotràfic. Cap intenta justificar les decisions preses pels seus familiars ni qüestiona que hagin de respondre davant la justícia pels delictes comesos. De fet, totes dues aprofiten la seva experiència per llançar un missatge d’advertència als joves que puguin sentir-se atrets pels diners fàcils. «Qui entra allà després no sap com sortir-ne», afirma l’Anabel. I afegeix una frase que resumeix el drama que viuen moltes d’aquestes famílies: «Aquest món només té dues sortides: la presó o el cementiri».

«On sigui, però a Espanya»

Notícies relacionades

Què se n’ha fet de Berta García, l’alumna que va treure la millor nota a la selectivitat catalana: «El pitjor de la universitat és Rodalies i els mals professors»

El despatx de Los Morancos cancel·la 29 milions en deutes: «Res et dona més alegria que ajudar les persones»

Les històries d’Antonio Alonso i d’Antonio Cárdenas són només dos exemples de la precària situació en què es troben alguns dels presos espanyols empresonats al Marroc i de la batalla silenciosa que lliuren les seves famílies des de l’altre costat de l’Estret. Tot això malgrat l’existència d’un acord bilateral que fa gairebé tres dècades que està en vigor.

Les seves mares i germanes no demanen impunitat ni rebaixes de condemna. Tampoc intenten justificar els delictes pels quals van ser condemnats. Reclamen una cosa molt més simple: que puguin complir les seves penes en condicions dignes. «On sigui. A Madrid, a Barcelona o a Santander. M’és igual on. Però a Espanya».