Trencar el tabú de la mort dels nadons: «Ningú explica que de vegades no tot surt bé»

La resposta emocional i física davant la pèrdua d’un nadó durant l’embaràs, el part o el primer any de vida es diu dol perinatal. Les famílies el travessen de maneres molt diferents, però amb un denominador comú: l’impacte és devastador i, sovint, silenciós. Lydia Vidal, una veïna de Palma que ara té 48 anys, ho va viure el desembre del 2020. Va perdre la seva filla Vega gairebé al final de l’embaràs, quan estava de 39 setmanes. «Un dia abans m’havien vist en una revisió i tot semblava anar bé», apunta.

Però la mateixa nit va notar un moviment brusc i després va deixar de sentir la nena. De seguida va acudir a urgències, on li van confirmar el que ja intuïa: «No hi ha batec, ¿no?», recorda haver preguntat a la ginecòloga. La seva filla Vega va morir a causa d’un nus al cordó umbilical. Els dos relats formen part d’una realitat silenciada i poc visible, perquè tot i que afecta milers de famílies cada any, «tot just se’n parla, ningú explica que de vegades no tot surt bé», asseguren: «I si no se’n parla, sembla que no existeix».

Els primers moments

L’experiència a l’hospital, coincideixen, marca de manera determinant no només els primers moments, sinó tot el procés de dol. En el cas del José, recorda un tracte pròxim per part de les llevadores, que els van explicar el procés i els van oferir ajuda psicològica des de l’inici. També van rebre una caixa de records amb objectes del nadó: «Per a nosaltres ha sigut molt important conservar-lo».

La Lydia, en canvi, recorda trobar a faltar un acompanyament més humà i més informació. «En aquell moment no saps quines decisions prendre», assenyala. Just després del part va haver d’enfrontar-se, sense gairebé orientació, als tràmits burocràtics, l’enterrament o el comiat: «La meva primera reacció va ser rebutjar-ho tot. No assimilava el que havia passat, estava en xoc i només volia anar-me’n de l’hospital». Amb el temps, aquesta decisió li ha generat dubtes: «Ara hauria fet coses diferents. Hauria estat més temps amb ella, li hauria fet fotografies i conservat algun record, com un floc de cabell».

En aquell moment, la ginecòloga va decidir agafar unes empremtes del nadó i oferir-les més tard a la Lydia. «És l’únic que conservo de la meva filla», diu. La falta de records físics és una de les qüestions que més pesa en les famílies que passen per aquest procés: «És com si no hagués existit, com si a aquesta persona no se li hagués donat el seu lloc. Però sí que va existir». L’entorn social tampoc acompanya sempre. «Vaig perdre amics després del que va passar. Hi havia gent que no sabia què dir, o que directament no deia res», lamenta la Lydia. Tots dos coincideixen que la indiferència dels altres és una de les actituds més difícils de gestionar: «Que et diguin ‘no passa res, ja tindràs un altre nadó’ no ajuda».

A més, en el cas dels homes, afegeix el José, el dol queda encara més relegat. «S’espera que siguis el fort, que no pateixis, hi ha un estigma molt gran», afirma. De fet, Lydia encara recorda al psiquiatre que els oferia teràpia després de la pèrdua, que al seu marit li va dir que havia de ser «l’home de la família» i «resistir» per sostenir la resta: «Com si no li hagués passat a ell també», assenyala.

El projecte Efecte Papallona

Davant aquesta realitat, hi ha iniciatives que miren de combatre la falta de protocols i la desinformació als centres sanitaris. A les Balears, el sindicat d’infermeria SATSE, a través del seu centre de formació i investigació (CIDEFIB), ha posat en marxa el projecte Efecte Papallona, dirigit a matrones. El programa combina formació teòrica i simulació clínica amb pacients simulats (actors que recreen situacions reals) per entrenar habilitats de comunicació, empatia i gestió emocional en les infermeres.

Diario de Mallorca ha assistit a una d’aquestes sessions. En una sala, una matrona s’enfronta a un cas fictici d’una parella que acaba de perdre el seu nadó. En una altra, la resta d’infermeres observa. Després, analitzen la intervenció de manera conjunta i debaten com es podria millorar. El coordinador de l’àrea d’investigació de SATSE-CIDEFIB, Antonio González, explica que l’objectiu és preparar els professionals per a situacions «especialment complexes», en les quals la manera de comunicar i acompanyar resulta clau. «No es tracta només de l’abordatge clínic», assenyala, «sinó de com s’atén la família en un moment de xoc».

En la primera edició participen 72 matrones de les Balears. El projecte inclou també una part d’investigació per avaluar l’impacte de la formació en les seves competències. Entre els aspectes que es treballen, destaquen la comunicació de la notícia, l’acompanyament durant el part i la creació de records.

En aquest punt col·labora l’associació Estels del Cel, que aporta l’experiència de les famílies. La seva presidenta, Iria Sanz, defineix el dol perinatal com «un procés molt dur, molt solitari i amb poca validació social»: «A la societat li costa acceptar que els nadons també poden morir». Assegura que l’acompanyament inicial pot influir en tot el procés posterior. «No és el mateix una mala comunicació que un acompanyament respectuós i pròxim, i en els primers moments és clau», explica.

Notícies relacionades

El tren turístic de Catalunya que sembla tret d’una altra època: naturalesa, història i vistes úniques

Set mesos convivint amb els seus violadors a cinc metres a Gironella: «A la meva filla en cap moment se l’ha protegit»

Entre les eines que s’estan incorporant als hospitals de l’arxipèlag hi ha les anomenades caixes de records, que poden incloure fotografies, empremtes, polseres o petits objectes del nadó. També les bressadores (teles confeccionades per voluntaris) que permeten a les famílies sostenir el nounat en el moment del comiat. «Ajuda a humanitzar aquell moment», assenyala Sanz.

Els protocols han avançat en els últims anys, però encara varia molt entre centres i professionals, en part per la falta de conscienciació i informació, comenta Sanz. La intenció d’aquest projecte, Efecte Papallona, és homogeneïtzar l’atenció i, alhora, donar visibilitat a una realitat incòmoda, però més comuna del que sembla. Per a les famílies, aquest reconeixement és una de les claus: «Cal assumir el dolor. El que costa més és que la resta miri cap a un altre costat».