Càncer

Teresa del Campo, ultrafondista de 61 anys que va superar un càncer: "Al càncer no se’l venç mai, pot tornar"

L’esportista de 61 anys, nascuda a Oviedo i resident a Llanes, acaba de guanyar la primera cursa de muntanya després de la seva reaparició i envia un missatge d’esperança als malalts: "Hi ha futur"

Teresa del Campo, la ultrafondista que desafía al cáncer / Cedida

Teresa del Campo Santos es va despertar de l’anestèsia a les fosques, estabornida, i el primer que va fer va ser tocar-se el ventre. Va notar un tall llarg, de dalt a baix. Aleshores va saber que el que li havien extret era maligne. Era setembre del 2024 i acabaven d’operar-la d’un tumor d’ovaris. A continuació van arribar cinc mesos de quimioteràpia. Després de poc més d’un any, dissabte passat, aquesta corredora de muntanya de 61 anys travessava la meta del Cova Negra Trail Fest, a Nueva de Llanes, en primera posició de la categoria per a majors de 55 anys. Havia corregut 13,6 quilòmetres en menys de dues hores. Havia tornat.

Res no convidava a imaginar un retorn tan ràpid d’aquesta ultrafondista, ovetenca de naixement i veïna de La Portilla (Llanes) des de fa més de 30 anys. Del Campo, que atresora entre els seus èxits el Campionat d’Espanya Ultra FEDME el 2017 i la Travesera Integral de Picos de Europa el 2010, va rebre el diagnòstic el juliol del 2024. Un tumor. Tot just unes setmanes abans havia completat l’anell dels Picos de Europa, 72 quilòmetres i 7.000 metres de desnivell, però amb la panxa ja inflada. "Aquí està passant alguna cosa", es deia.

"S’ha acabat la quimio"

El que un metge li va dir que eren gasos era en realitat una acumulació de líquid a la cavitat abdominal que va acabar delatant la veritable malaltia. En una ecografia rutinària per revisar un ronyó, el gest de la cara del radiòleg va canviar, va arrufar les celles. "L’ha de veure urgentment un servei de ginecologia", li va dir.

El que va venir després va ser un remolí de sessions hospitalàries: dues paracentesis per extreure el líquid —en la segona li’n van treure tres litres i mig—, una histerectomia total al setembre i cinc rondes de quimioteràpia que es van allargar d’octubre del 2024 a febrer del 2025. No va poder completar la sisena. Els seus leucòcits, ja de per si baixos, van caure fins a nivells que van fer témer als metges un mal encara més gran. "S’ha acabat la quimio", li va transmetre la seva oncòloga, Lucía Roncero. "Era suficient".

"Em posava a fer l’exercici i queia"

Si alguna cosa defineix aquesta llicenciada en Geografia i Història, especialitzada en patrimoni cultural, és que mai no ha volgut estar-se quieta. I la seva voluntat de ferro. Fins i tot durant el tractament, els dies que podia, sortia a caminar. El tercer dia "postquimio", quan el cos eliminava tot el que li havien posat els metges, era el pitjor, però així i tot mantenia una rutina: al matí feia pilates, treball en suspensió, una mica de cardio a casa…

Quan es va sentir amb forces, hi va afegir la piscina i el gimnàs. Hi va haver un contratemps afegit: durant l’operació li va quedar afectat un nervi i va perdre l’ús de l’abductor de la cama dreta. "Em posava a fer l’exercici i queia". Va passar de moure 45 quilos a la màquina d’abductors a no poder tancar ni amb 10. Ara ja és a 39. I pujant.

"Això torna a funcionar"

El retorn al trot va ser gairebé immediat, encara que a un ritme humiliant per a qui corria per sota dels cinc minuts el quilòmetre en els ultratrails de muntanya. "Trotava a 11 minuts el quilòmetre. Veia gent que em passava i pensava: ¡No pot ser!". Però va anar millorant els temps a poc a poc. Quatre mesos després va començar a notar que les cames responien millor, i al cap de nou mesos va sortir a la muntanya amb una altra sensació: "Això torna a funcionar", va pensar.

La idea de competir a Nueva de Llanes va sorgir gairebé com un joc. El seu marit, Juan Andrés Fernández, la va animar a disputar la cursa. "¿Com puc córrer si fa un any estava rebent quimio?", es preguntava. Però va decidir fer el mateix que quan va disputar la Travesera: "Surto, estic amb la gent i l’acabo com si anés a entrenar".

Esport i natura

Així que va sortir a gaudir del matí, i va acabar primera de la seva categoria. "Sabia que estava bé. Havíem fet una prova pujant al Picu Mediodía i el temps coincidia amb els millors dels majors de 55 anys del Cova Negra anterior", rememora. El que no esperava era aguantar tan bé tot el recorregut.

Teresa del Campo evita el llenguatge bèl·lic que sol acompanyar el càncer: lluitar, batallar, vèncer… "Al càncer no se’l venç mai", ressalta, recollint una frase del seu marit. "Pot tornar. Sempre és allà". Per això evita paraules com barallar-se o combatre. El que sí que sap per experiència pròpia és que l’estat mental, l’optimisme, influeix en el sistema immunitari. I que l’esport, especialment en la natura i cadascú al seu nivell, és una eina molt poderosa.

Nous objectius

"Surts a córrer per la muntanya i tornes net, reiniciat, amb els pulmons plens d’oxigen". Durant els mesos més durs de l’hivern, mentre rebia quimioteràpia, sortia cada dia a caminar o a trotar. "El fred, veure els brots, el contacte amb la natura... quan tornava a casa sempre estava millor", destaca.

Ara, amb la victòria del retorn a la competició encara recent, es planteja nous objectius. Potser una cursa d’uns 20 quilòmetres per anar incrementant el recorregut. Potser el 2 de maig, que hi haurà una competició a Porrúa, el Trail de Cuera… "tot i que potser és aviat", reflexiona. Si hi va, s’ho prendria com un entrenament, "a veure què passa", exposa.

Exemple de tenacitat

Notícies relacionades

Sap que l’alta definitiva, si arriba, no serà abans de cinc anys. Mentrestant, té paraules d’agraïment per a la seva oncòloga, Lucía Roncero; la seva ginecòloga, Begoña Gómez; l’equip d’Infermeria de l’Hospital de Dia on va rebre la quimio "per la seva empatia"; i el cirurgià que la va operar. Ignacio Alonso, de qui recorda el que li va transmetre just després de l’operació: "No et preocupis, que d’aquí a un any estaràs corrent". Li costava creure’l, però aquí està, complint el pronòstic i regalant una lliçó que transcendeix l’esportiu.

Del Campo, exemple de força de voluntat, tenacitat, superació, constància i tesó, considera important donar visibilitat al càncer i traslladar als malalts un missatge d’esperança: "Hi ha futur". Ho té clar: "No es tracta de guanyar, es tracta de tornar".

Temes:

Malalties Càncer Muntanyisme

Inicia sessió 0 Comentaris