Cal Marcelino abaixa la persiana: “Per a mi serà un dia trist”

Al carrer de l’Argent, darrere el taulell, Marcel·lí J. Valls Torné hi ha viscut tota la vida. Literalment. “És casa meva. Jo aquí he nascut i aquí he viscut sempre”, explica. A dalt, la llar. A baix, la botiga. I al mig, una manera de fer comerç basat en el tracte, la proximitat i el temps compartit.

La història de l’establiment s’estén gairebé un segle enrere. Abans de situar-se a l’actual ubicació, la família ja tenia botiga al tram final del carrer Nou, entre aquesta via i la plaça del Pilar. Des dels anys quaranta, però, Marcelino s’ha convertit en un dels comerços més reconeixibles d’Igualada, especialment pel seu vincle amb el tèxtil i, de manera molt particular, amb les mantes. “Sempre s’ha dit la casa de les mantes”, recorda. Amb els anys, la botiga també ha atret clients d’arreu del país, que hi venien a buscar productes difícils de trobar en altres llocs.

Amb el temps, la botiga ha estat molt més que un negoci. Ha estat un espai de relació i un punt de trobada. Clients que esdevenien habituals, converses que anaven més enllà de la compra, i una porta sempre oberta a qui volgués entrar, encara que només fos per saludar. “Hi ha hagut gent que venia a comprar, sí, però també gent que venia a fer petar la xerrada”, diu.

Aquest vincle amb la ciutat no és casual. Marcel·lí J. Valls Torné ha estat, al llarg dels anys, una figura molt activa en la vida cultural i festiva d’Igualada. Cofundador dels Moixiganguers, implicat en la Festa Major i col·laborador habitual en diferents iniciatives locals, la seva trajectòria va ser reconeguda l’any passat per Òmnium Anoia, que en va destacar el compromís constant amb la cultura popular. La botiga, en aquest sentit, ha estat una extensió d’aquesta implicació: faixes per als castellers, barretines, senyeres i tot allò que acompanya les celebracions col·lectives.

“Que vingui un casteller a comprar una faixa i ajudar-lo amb la mida és tot un ritual”, explica. Un ritual que molts igualadins també han fet seu amb els anys.

Els darrers temps, especialment en moments de forta mobilització, l’establiment també s’ha convertit en punt de referència per a la venda de símbols del país. “Hem venut moltes senyeres i estelades. Van ser anys molt bons”, recorda, amb una barreja d’orgull i emoció.

Però tota història té els seus punts d’inflexió. La mort, fa tres anys, de la seva germana Rosa Maria Valls —“la que portava la bandera, la que mantenia el foc”— va marcar un abans i un després en el dia a dia de la botiga. Sense relleu generacional i amb el pas del temps, la continuïtat es fa inviable.

“Jo m’he fet gran. I arriba un moment que has de dir prou.”

No és una decisió viscuda amb alleujament, sinó més aviat amb una certa nostàlgia. “Per a mi serà un dia trist, el dia que tanqui”, admet. Perquè, a diferència del que sovint s’associa a la jubilació, en aquest cas el final no és només personal. També és col·lectiu.

Durant dècades, Cal Marcelino ha estat molt més que una botiga. Ha estat un espai compartit, gairebé una petita plaça coberta on passaven coses. “Aquí era com un punt de trobada”, diu.

Notícies relacionades

Els Mossos aporten al jutjat fotos dels excrements del nadó maltractat i demanen determinar si podrien ser una causa de les lesions anals

Aquestes són les raons per sumar-te a la subscripció més flexible i personalitzada d’EL PERIÓDICO

Quan abaixi la persiana —potser a finals de mes, potser en les pròximes setmanes no només tancarà un comerç històric. També es tancarà una manera de fer, una relació amb la clientela i una part del paisatge quotidià de la ciutat.

I per això, aquests dies, molts igualadins hi tornen una última vegada. A comprar, sí. Però sobretot a acomiadar-se.