Una vella missió (quasi) igual a Artemis 2
El maig del 1969, l’Apollo 10 es va quedar a 15 quilòmetres de la superfície lunar, en l’últim vol de prova previ a l’Apollo 11. Una gesta sense premi que evoca, en clau d’ucronia, la sèrie ‘Para toda la humanidad’.
La formidable sèrie Para toda la humanidad, la cinquena temporada de la qual s’acaba d’estrenar a Apple TV, fabula sobre un món on la cursa espacial mai es va aturar després que els russos arribessin a la Lluna unes setmanes abans que els americans. El protagonista de la sèrie, almenys l’eix que vertebra la seva fascinant narrativa ucrònica, és l’astronauta fictici Edward Baldwin, comandant de l’Apollo 10 en un assaig general del viatge a la Lluna que culminaria dos mesos després l’Apolo 11 d’Armstrong, Aldrin i Collins. La sèrie, per descomptat, és pura fantasia especulativa, però la missió de l’Apollo 10 és cent per cent real i permet estendre un emocionant pont amb el present: la tornada de la NASA a la Lluna amb la missió Artemis 2. Perquè, al cap i a la fi, l’Artemis 2 és, com l’Apollo 10, una gran prova pràctica per a un futur allunatge, previst, si tot va bé, per al 2028.
Llançada el 18 de maig del 1969, la (autèntica) missió Apollo 10 havia d’executar tots els passos previstos per arribar a la superfície lunar tret del descens final. El dia 21, la tripulació, formada per Thomas P. Stafford, John Young i Eugene Cernan, va portar el mòdul Snoopy (així es deia el predecessor de l’Eagle) fins a només 15,6 quilòmetres de la superfície, el límit de seguretat establert per la NASA. No es tractava només d’acostar-s’hi, sinó de comprovar que tots els sistemes –propulsió, navegació, radars– responien amb precisió en el buit de l’espai.
Estranys xiulets de ràdio
Com els tripulants de l’Artemis 2, els astronautes de l’Apollo 10 van poder veure la cara oculta de la Lluna, però no una, sinó 31 vegades, que van ser les voltes que van donar al satèl·lit un cop van entrar a la seva òrbita baixa, i es van mantenir sense contacte amb la Terra durant 30 minuts en cada volta, temps durant el qual van captar uns estranys xiulets de ràdio, batejats popularment com a "música espacial", que, per dissort dels amics de l’ufologia, van ser simples interferències entre els mòduls.
La diferència amb l’Artemis 2 és que aquesta ha utilitzat una trajectòria de retorn lliure, és a dir, no ha entrat a l’òrbita lunar, sinó que ha utilitzat la gravetat per, diguem, fer un gir, sobrevolar la Lluna i sortir disparada de tornada a la Terra. Per tant, Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen només han passat una vegada amb la nau Orion per l’enigmàtica cara oculta, però amb una meravellosa perspectiva general a una distància mai superada per l’ésser humà: en el seu pas per l’hemisferi no visible, es va allunyar uns 7.400 quilòmetres de la superfície lunar cap a l’espai profund, arribant als 406.771 quilòmetres de la Terra, i va superar el rècord que ostentava l’Apollo 13, atribolat protagonista del llegendari "Houston, tenim un problema".
Fulgurant tornada a la Terra
Durant les òrbites 12 i 13, Stafford i Cernan van baixar fins als citats 15,6 km d’altura amb l’Snoopy, mentre Young es va quedar sol al mòdul de comandament Charlie Brown (l’equivalent al Columbia de l’Apollo 11) donant voltes a la Lluna. Durant les maniobres d’acostament, la missió va passar per algun moment complicat, ja que un error en el sistema de guiatge va fer que l’Snoopy comencés a girar de manera inesperada. Durant uns segons, la nau va quedar desestabilitzada, cosa que va obligar la tripulació a prendre el control manual per sortir de l’embolic. L’incident es va resoldre sense conseqüències, però va servir per detectar fallades de software.
La tornada a la Terra tampoc era un tràmit menor. La reentrada a l’atmosfera es va efectuar a més de 39.000 quilòmetres per hora, velocitat esgarrifosa, i la seva anàlisi de dades va servir per calibrar els escuts tèrmics de la càpsula i els angles d’entrada. Una dada curiosa: d’acord amb el Llibre Guinness del 2002, la càpsula de l’Apollo 10 va establir la velocitat més elevada assolida per un vehicle tripulat a 39.897 km/h (11,08 km/s) durant el seu reingrés el 26 de maig del 1969. Una altra dada no menys curiosa, almenys vista amb la perspectiva audiovisual del 2026: l’Apollo 10 va ser la primera missió a portar una càmera per a televisió en color dins de la nau, i va fer les primeres transmissions en color des de l’espai.
Cursa espacial sense fre
En la ficció creada per Ronald D. Moore (autor de l’apoteòsica epopeia espacial Battlestar Galactica), el comandant Baldwin (Joel Kinnaman) encarna la frustració d’una generació de valerosos astronautes, tots ells pilots de prova militars, que es queda a les portes de la glòria davant l’inesperat allunatge de l’enemic soviètic. Com en la missió real, l’Apollo 10 de ficció descendeix fins als voltants del satèl·lit, però no arriba a completar l’allunatge. Aquest límit és un dels motors dramàtics del personatge i, en veritat, de tota la sèrie: el que en la realitat va ser un pas previ necessari a l’èxit de l’allunatge de l’Apollo 11, en la ficció es percep com una oportunitat perduda que marcarà el rumb de la ferotge cursa espacial entre russos i americans durant dècades, gairebé fins als nostres dies. No en va, la sèrie fabula durant les seves quatre temporades (i el que hem vist de la cinquena) sobre la instal·lació de bases a la Lluna, la seva militarització, l’extracció d’heli-3 per permetre la fusió nuclear i l’energia neta, i Mart com a camp de batalla simbòlic.
Notícies relacionadesTornant al món real, la prudència de la missió Apollo 10 va ser clau en l’èxit posterior de l’Apollo 11, ja que va permetre calibrar dades fonamentals: es van testar les comunicacions en temps real amb la Terra, es van cartografiar possibles zones d’allunatge i es van assajar els temps exactes de cada fase del descens i ascens. Reivindiquem, per tant, les figures de Stafford, Young i Cernan, herois sense premi, tot i que el destí els tenia reservada una propina merescuda: Young va trepitjar la Lluna el 1972 com a tripulant de l’Apollo 16 i Cernan va ser l’últim humà que va fer el mateix aquell any com a membre de l’Apollo 17.
En aquest sentit, el vincle amb l’Artemis 2 és gairebé commovedor, com un fil invisible entre avis i nets. Igual que l’Apollo 10, la missió actual no ha buscat la fita simbòlica de l’allunatge, sinó eliminar riscos i demostrar que el somni interplanetari torna a ser possible.
