El burnout esgota les mares d’adolescents

Després d’una primera infància més dura del que expliquen, infinites nits de son interromput o inexistent i una lluita diària per educar i modelar els fills, arriba l’adolescència i totes les etapes anteriors semblen una broma. D’un dia per l’altre, deixen de ser nens. "Conviure amb un adolescent és conviure amb una atmosfera radioactiva", assegura, tirant d’humor, el psicòleg i educador Jaume Funes, que porta diverses dècades divulgant i escrivint sobre la pubertat, una etapa vital crucial que sol coincidir amb l’entrada a l’ESO i que dispara en moltes famílies –sobretot en les mares, que continuen carregant la cura logística i emocional dels fills– el fenomen del burnout, el sentir-se cremat.

L’estrès crònic, el desgast i l’esgotament emocional no són exclusius del món laboral, sinó que estenen els seus tentacles fins a les llars. En un estudi recent elaborat per l’organització Make Mothers Matter entre 10.000 mares d’11 països de la Unió Europea (UE), assegura que el burnout afecta el 21% de les mares espanyoles davant el 18% de les europees. Gairebé la meitat de les enquestades té més de 40 anys, una època en què se sol buscar "pau biològica i social", en paraules de Funes.

La por que tenalla les mares que "alguna cosa s’espatlli" en la vida dels seus fills i la incertesa davant les noves preocupacions dels xavals (xarxes socials, alcohol, amistats, estudis...) no permet aquesta desitjada estabilitat. "No és que et cremis, és que vius en un forn", fa broma el psicòleg.

Sobreexigencia autoimposada

L’adolescència és una etapa molt reptadora a les llars ja que el desenvolupament biològic del jovent fa que s’apartin dels progenitors, que fins i tot els rebutgin, per convertir els seus iguals (els seus amics) en una tribu sagrada que els genera oxitocina, l’hormona del benestar. "Moltes mares veuen això com una pèrdua de respecte i no és així. Hem après que el conflicte és dolent. Són crits, silencis incòmodes i baralles. Però el conflicte és, senzillament, una manera de comunicar necessitats, les teves i les seves. Ens resulta incòmode sostenir l’enuig dels fills i fugim del conflicte. Però no deuríem", assegura l’educadora Diana Al Azem, que, precisament, acaba de publicar Madres quemadas, cómo cuidar sin arder en silencio (Plataforma Editorial).

En opinió d’Al Azem, les mares es cremen perquè, en part, són incapaces de deixar enrere la sobreexigencia autoimposada des de la primera infància. "Volem que els nostres fills siguin els més macos, els que millor mengen i els que millors notes treuen. Sembla que tot això ens dona més valor com a mares. Si els nostres fills voregen la perfecció, som les millors mares del món", critica la divulgadora, que insta a desfer-se de tanta pressió. "L’autoexigència ens porta a pensar que hem de preparar menjars sans, tenir les emocions molt regulades, ordenar la casa, gaudir d’una relació de parella feliç, tenir un cos formidable i una vida social activa. És impossible complir una llista així", conclou l’autora, que destaca que el valor com a mare tampoc depèn de l’aplaudiment dels fills, una cosa que, precisament, escasseja durant l’adolescència.

Còctel hormonal

La pubertat i els continus conflictes mal encarats disparen el burnout maternal en moltes dones, que a més pateixen el seu propi còctel hormonal a causa de la perimenopausia o menopausa. "La baixada d’estrògens fa caure també la paciència", afegeix Al Azem. Rendir-se no és una opció ja que la connexió emocional amb els adolescents és fonamental. "Ha demostrat ser un factor protector davant trastorns mentals i conductes de risc, com el consum de drogues", explica la mestra i psicopedagoga Sonia Iglesias a Cuando la adolescencia duele. Per la seva experiència, Iglesias sap que brindar afecte a l’adolescent és clau per al seu benestar físic i emocional.

L’escorça prefrontal del cervell –la part amb què prenem decisions i controlem impulsos– triga més a madurar que el sistema límbic, el regne de les emocions que en la pubertat funciona a ple ritme, entre altres motius, per les hormones. Amb el seu cervell immadur, els adolescents practiquen una forma de vida que exaspera els adults. "Es diu presentisme", explica el professor Jordi Nomen, que afegeix que els xavals viuen la vida apassionadament i sense considerar riscos. "Així és la joventut: intensa, llançada i forta", conclou el divulgador.

La infància s’acaba entorn dels 11 anys o 12 anys (que coincideix amb l’entrada a la secundària) i a partir dels 13 apareix l’adolescència, que dona (en teoria) els seus últims espeternecs al final d’ESO i principis de batxillerat (16 i 17 anys). "Tens dret a desesperar-te, però la pubertat no és una realitat idíl·lica. Toca que els teus fills et treguin de polleguera", repeteix Funes, que aconsella a mares i pares recordar la seva pròpia adolescència. "Hem de tenir una mirada comprensiva cap a ells. Fer veure que som el seu col·lega és absurd. El que fa falta és entendre’ls, no justificar-los", destaca.

Prevenir i curar

Notícies relacionades

El reemborsament

Catalunya viu l’hivern més ennuvolat dels últims 16 anys

Al Azem insisteix que el burnout maternal es pot prevenir. Per a això és necessari entendre molt bé la pubertat. "La de llibres que tenen les mares sobre part, lactància, collit, alimentació complementària i el son. Arriba l’adolescència i pensem que ja està tot el treball fet. Però no, també és una etapa que requereix molt compromís i informació per la nostra banda".

Tots els divulgadors repeteixen que els fills adolescents no són l’enemic sinó que, simplement, passen per un període ple d’inseguretats. "No s’ha de sobreviure a l’adolescència sinó transitar-la amb empatia, comprensió i obertura", explica Iglesias. "I també amb línies vermelles", afegeix Al Azem respecte a la importància de saber dir que no. L’autora de Madres quemadas ofereix receptes per a curar la coïssor: des de l’autocura fins a la xarxa de suport amb altres progenitors que estan travessant la mateixa situació. La divulgadora puntualitza que tenir cura d’un mateix no és agendar estones lliures per fer passejades, anar al cine o al gimnàs. "L’autocura són petits moments del nostre dia a dia en què, senzillament, parem. Per exemple, disfrutar d’una dutxa ben calentona, però no aprofitar per netejar les mampares i deixar-les impol·lutes".