La desesperació d’una família de Figueres: «Som quatre en una habitació; vull un pis per als meus fills o acabarem dormint al cotxe»

«Des de fa tres anys som quatre en una habitació: jo, el meu marit i els nostres dos fills. El més gran té vuit anys i necessita el seu espai per estudiar, fer els deures i tenir una mica d’intimitat. El petit té quatre anys. Ara la situació és encara més dura: el meu marit dorm al cotxe des del 7 de gener. La meva mare viu en un pis de dues habitacions amb la seva parella. Nosaltres quatre vam ocupar l’altra habitació. Ella vol ajudar-nos, com qualsevol mare ajudaria la seva filla, però no pot mantenir-nos. Té les seves pròpies despeses i la convivència s’ha tornat insostenible. No hi ha espai i la tensió és constant. Les assistents socials em diuen que, a l’estar empadronada a casa de la meva mare, no tinc dret a ajudes. Però això no significa que ella pugui mantenir-nos. No rebo cap ajuda: ni atur, ni renda garantida, ni prestacions per als nens. Només rebo 130 euros cada sis mesos de la Seguretat Social pels meus fills. Això no cobreix res», explica la Rut a ‘Diari de Girona’, mitjà del grup Prensa Ibérica com EL PERIÓDICO.

«Treballo com a perruquera canina quan aconsegueixo algun client, però és una feina esporàdica. Ens diuen constantment: ‘Busca feina, busca feina’. Però trobar una feina compatible amb els horaris escolars dels meus fills és molt difícil si no tens ningú que els reculli. El meu marit ha aconseguit un contracte fix a Amazon i cobra uns 1.500 euros al mes, però això tampoc ens ajuda a trobar pis: les agències i els propietaris ens demanen un any d’antiguitat laboral. Fins que no el tingui, ningú ens vol llogar. És com si el sistema ens bloquegés per tot arreu».

Dia a dia de la família

«El més gran dorm en un matalàs al costat del nostre llit. El petit dorm amb nosaltres. El meu marit, com he dit, ara mateix dorm al cotxe. Intentem mantenir una rutina normal per als nens: van a l’escola, mengen bé, realitzen activitats. La seva professora i la psicòloga diuen que estan bé, que són nens feliços. Faig tot el possible perquè visquin amb la màxima normalitat. Però cada dia em fan la mateixa pregunta: ‘Mama, ¿quan tindrem casa?’. I jo no sé què respondre».

«He buscat per tot arreu: Figueres, Vilafant, Fortià, Lladó… El pis més barat costa uns 690 euros al mes; n’hi ha de 790 euros. Si pago això, amb el sou del meu marit, no ens queda per a llum, aigua o menjar. Amb 1.500 euros per a quatre persones no es pot viure. Si pagues 500 o 600 euros de lloguer, al final del mes has de triar entre pagar els serveis o comprar menjar. No demano res gratis. Demano un lloguer social adaptat als nostres ingressos. Si no hi ha pisos disponibles, almenys que ens donin un hotel temporalment fins a trobar una solució. Ara mateix la meva situació és una emergència. Si no trobo ni més en menys de 20 dies, acabarem dormint al cotxe. He anat a l’Ajuntament de Figueres, he demanat parlar amb l’alcalde, però no he rebut resposta; diuen que ja em trucaran».

«He buscat per tot arreu. L’altre dia gairebé m’estafen per la desesperació que tenia. Vaig contestar un anunci fals en un portal immobiliari i, per sort, em vaig adonar abans de perdre els meus estalvis. Ni les agències ni els particulars volen llogar si no acredites un any de contracte, i és normal. Has estalviat tota la vida per comprar-te un pis i després algú ocupa la teva vivenda».

Accés previ a lloguer social

«No. L’última vegada que vam tenir un pis va ser durant la pandèmia, llogat a través d’una agència. En aquell moment treballava a mitja jornada i estava embarassada del segon fill. Al meu marit el van acomiadar perquè l’empresa no va voler pagar la baixa de paternitat. Després ens van treure del pis i vam acabar en un d’un banc. Va ser molt precari: algú t’entrega les claus i, si el banc vol, pots fer un lloguer social. Ho vaig aconseguir, però després la situació es va tornar insegura per problemes amb veïns, així que vam haver d’anar-nos-en a Huelva temporalment i després tornar a Figueres, i quedar-nos a casa de la meva mare».

Resposta de serveis socials

«Des de fa tres anys vaig a serveis socials. Cada vegada que hi vaig, m’obren un expedient; si trobo una feina temporal, el tanquen i després torno a començar. No veig empatia, només normes. Dijous passat vaig tenir una cita i em vaig sentir més atacada que ajudada. Només demano entrar a la taula d’emergència de vivenda. Em diuen que amb el sou del meu marit superem el llindar econòmic, però tot i així prometen trucar-me en una setmana per veure si complim els requisits. Mentrestant, la nostra situació és desesperada. A més, pateixo ansietat, agorafòbia i atacs de pànic; estic en seguiment amb salut mental».

Altres problemes

«Fa un temps, quan vivíem en un pis al carrer Doctor Ferran, un mes no vam poder pagar i ens van fer fora amb l’excusa que entraria família. Ara ens ha arribat una carta d’Hisenda per un deute de més de 400 euros d’aigua, a nom del meu marit, tot i que ja no vivíem allà ni hi estàvem empadronats. Vaig trucar a l’agència i em van dir que no hi podien fer res. Tot això només augmenta la pressió d’una situació ja molt difícil».

«Puc treballar al matí o a la nit, però no puc fer horaris partits perquè no tinc qui reculli els meus fills. He treballat en bars, tot i que vaig haver de lluitar perquè em fessin contracte; em van acomiadar després de tres mesos. Estic apuntada en totes les empreses de treball temporal i la Creu Roja m’avisa d’ofertes. M’han donat papers per treballar a la botiga Roba Amiga de Figueres, però amb horaris partits no puc. Fins i tot a Amazon em van oferir un contracte nocturn, però em van posar torns rotatius que no puc assumir amb dos fills petits».

«La Creu Roja m’ajuda sobretot a buscar feina. El meu fill va al PACEM i des d’allà van avisar serveis socials perquè no tenim vivenda. També m’han derivat a Capuxins i he rebut recolzament de La Xarxa de l’Alt Empordà amb aliments i regals per als meus fills. Han fet una gran feina».

Notícies relacionades

Conserges i administratius se sumen a la vaga educativa del 20 de març i demanen millores laborals i que no se’ls ignori

Un home de Manresa amb tetraplegia espera des de fa tres anys la instal·lació de l’ascensor al seu edifici

«Desesperada. Si el dia 20 d’aquest mes no tinc resposta, em plantaré amb una tenda de campanya davant dels serveis socials. No vinc a fer pena ni a plorar, sinó a exigir una solució habitacional digna per a la meva família. És un dret que ens correspon. La meva situació és d’emergència extrema. A mi i als meus fills ens queden menys de 30 dies abans de poder acabar dormint amb el meu marit al cotxe. Sé que hi ha recursos; s’han adjudicat vivendes a famílies en millor situació que la nostra. Per això ja no em serveix escoltar sempre la mateixa resposta: ‘No hi ha pisos’. Si ningú ens ajuda, acabarem dormint al cotxe, i m’han dit que podrien treure’ns els nens. Els vaig dir que això seria perquè ells no estan fent bé la seva feina. Passo per Figueres i veig pisos buits; la meva sensació d’impotència creix cada vegada que veig un portal tancat o un cartell de lloguer. Algunes vegades em pregunto si he de ser mal educada o actuar com d’altres per rebre atenció».

«Vull transmetre que la situació de moltes famílies amb ingressos baixos és desesperada. No es tracta de voler viure sense treballar ni dependre d’ajudes. El problema és que amb sous baixos i sense accés a vivenda social o ajudes, moltes famílies acaben al carrer o dormint al cotxe. Necessitem solucions reals i ràpides».