María José A, víctima d’una superestafa immobiliària amb notaris implicats a Catalunya: «Vaig pensar que em quedava sense sostre on viure»

Està previst que aquest dilluns, 16 de febrer, comenci a l’Audiència de Barcelona el judici contra aquesta trama. La fiscalia també situa com a presumpte capitost Artur Segarra, un estafador que, fugint de la justícia per aquesta causa, es va refugiar a Tailàndia, on va assassinar i va esquarterar l’empresari David Bernat. El fiscal reclama fins a més de 20 anys de presó per als acusats, tot i que s’està ultimant un pacte entre la defensa i el ministeri públic per rebaixar aquesta petició i que la majoria no ingressin a la presó. Segons l’acord, també s’anul·larien les compravendes.

La història de María José A. es remunta a la crisi del 2008, quan intentava resistir i mantenir oberta la seva botiga de roba i complements. Quan arribava Nadal i Reis, feia molt bona caixa. «Tenia molt bona clientela», explica a EL PERIÓDICO al despatx de la seva advocada, Marta Masip, del bufet Molins & Parés. Un dia es va veure abocada a intentar aconseguir un préstec. Havia de comprar material i no tenia diners. «Volia aguantar, a veure si la crisi amainava», recorda. No vivia un bon moment i l’alcohol i la droga van ser el seu refugi. «Em vaig posar a buscar qui em podia donar un préstec de 3.000 euros, prou per comprar estoc de saldo i treure uns diners. Em demanaven que posés el meu pis com a aval», precisa. Corria el mes d’octubre del 2012.

La dona va trucar a diverses portes i, l’endemà al matí, la va trucar David Navarro (un dels imputats), que aparentment, segons el fiscal, es dedicava a oferir i contractar productes financers que permetien obtenir liquiditat. «Em va dir que volia venir a casa meva, al Prat de Llobregat. Només per veure com vivia. Em va dir que no feien falta escriptures ni res d’això», assegura María José A. Va ser, segons relata, «superamable» amb ella. En cap moment va imaginar el que passaria després. «Jo vaig confiar en ell», remarca. L’acusació pública afirma que, finalment, el que la dona va convenir amb l’acusat era una modalitat de préstec personal garantit amb la vivenda, cosa que li permetia a María José A. continuar residint a la seva vivenda habitual, on viu amb una filla. «Em va dir que, en comptes de 3.000 euros, demanés 5.000 euros, que les despeses eren les mateixes. La meva idea era saldar-lo al gener», després de la campanya de Nadal i Reis. Tot just tres mesos més tard.

Preu irrisori

No obstant, el producte que David Navarro –argumenta el fiscal– oferia a María José A. no era un préstec personal amb garantia immobiliària, sinó que una de les seves societats (Gestión Activa Civil Mercantil) comprava la vivenda a canvi d’un preu ajornat de 41.700 euros, quan el valor del pis era llavors de 250.000 euros. La María José i el mitjancer van anar al despatx del notari investigat, Enrique Peña, que li va posar davant els documents. «Jo vaig escoltar el que ell em va dir que llegia i vaig firmar. Jo no vaig llegir el document perquè un es fia del notari, perquè per a això hi vas i li pagues: perquè ell et doni seguretat, estabilitat i fiabilitat», recalca la víctima. Va haver d’acudir a la notaria en dues ocasions més.

Al cap d’un temps, segons la seva versió, va contactar amb David Navarro perquè no li havien passat cap quota del préstec i ella no volia que s’acumulessin els pagaments. Ell li va dir: «Bé, crec que no ho has entès bé. En realitat, per si mateix, no és un préstec». «¿Com que no és un préstec?», va respondre la María José, que li va recriminar que ella no tenia còpia del que havia firmat. «No vaig voler parlar més i vaig anar al notari. L’administratiu de la notaria em mirava amb els ulls desorbitats i em va preguntar: ‘¿Tu saps el que has firmat?’. Li vaig dir: ‘Sembla que no’». Llavors va llegir les còpies que li havia donat i va veure que havia venut el seu pis per 5.000 euros. A més, havia firmat un contracte de lloguer amb ells en el qual havia de pagar 400 euros, detalla la María José.

Por de perdre-ho tot

Notícies relacionades

El Govern canvia d’estratègia i opta per territorialitzar els avisos davant la borrasca Oriana

Arriba el judici de la superestafa immobiliària a avis i persones vulnerables: fiscalia i defensa ultimen un pacte

La situació la va enfonsar més. «No estava passant una bona ratxa i tinc trastorn límit de la personalitat», admet la dona. L’estrès va recaure en les seves addiccions, superades des de fa 11 anys. «Quan vaig baixar del notari al carrer no podia parar de plorar», assegura. Va trucar a una amiga i li va explicar el que havia passat. «No pot ser», li va dir, i li va recomanar no conduir. «Jo vaig pensar: ‘És igual; l’únic que vull és morir-me. Estic amb aquesta addicció i a sobre no tinc un sostre», rememora.

Va posar el cas en mans d’advocats per evitar el desnonament. «L’únic que vaig fer va ser treballar i treballar, ni un cafè fora de casa». La María José va presentar una demanda, amb la corresponent despesa (32.000 euros) i sofriment. «Van ser vuit mesos d’infern, sense ajuda de ningú i sense el recolzament de la meva família», afirma. Amb sacrifici i tenacitat, va recuperar, al final, la possessió de la seva vivenda. «Del judici no espero res per a mi, però sí que la gent desconfiï i vagi amb més cura; i que això no quedi impune», sentencia.