Mònica Castilla: "A Berlín s’educa als nens a ser més independents: amb 6 anys van sols al col·le"
¿Què la va impulsar a instal·lar-se a Berlín?
Hi vaig arribar el 2000, amb una beca Erasmus. Havien de ser sis mesos a la Universitat Humboldt. Però els sis mesos es van convertir en 25 anys, fins ara. I no hi ha plans de tornada. Estic casada amb un alemany i tinc dues filles, una de 12 anys i l’altra de 14. Em sento integrada a la societat alemanya. I veig difícil tornar amb dues filles adolescents.
¿S’havia orientat cap a l’ensenyament abans d’arribar aquí?
No, vaig estudiar Traducció i Interpretació, però sempre m’havia picat el cuc de l’ensenyament. Primer vaig treballar com a traductora en un bufet d’advocats. D’allà vaig saltar a l’ensenyament. I encara hi soc, encantada.
La Nelson Mandela en una escola pública, però peculiar...
Sí, és un cas únic a Berlín. És pública, internacional i bilingüe en alemany i en anglès. Tenim alumnes de 83 nacionalitats i els professors també tenim un background molt internacional. Tenim alumnes de Palestina, d’Israel, de Ghana, d’Austràlia, del Canadà... De tot arreu. És com una mini ONU.
¿El sistema alemany afavoreix que s’integrin?
El sistema d’escolarització d’Alemanya obliga a aprendre l’idioma de manera molt ràpida. Tenen classes de suport i tot funciona molt de pressa. Almenys a la Nelson Mandela, on tots els alumnes parlen almenys anglès i alguns també alemany. És diferent, però, en barris com Neukölln, en què hi ha molts nens que a casa tan sols fan anar l’àrab o el turc.
¿Què és el més positiu del sistema alemany?
Que es dona molta importància al pensament crític. La manera d’impartir les classes és menys frontal i es dona més opció a la participació de l’alumne. Això es reflecteix en les notes: la nota oral té més pes que l’escrita, cosa que incentiva els nois a participar i redueix el fracàs escolar.
Del sistema alemany clàssic se’n sol criticar que segrega els nois ja a secundària en tres categories: els més capacitats van al Gymnasium (equivalent a l’ESO) i la resta van a la Realschule o la Hauptschule, orientades cap a la formació professional.
Això era un horror, sí. Persisteix en alguns lands –Estats federats– perquè a Alemanya l’educació és competència de cada land. A Berlín es va posar fi a aquest sistema amb la combinació entre el Gymnasium i la Integrierte Sekundärschule [escola secundària integrada], amb opció per a tothom a fer l’Abitur [l’examen d’accés a la universitat].
¿S’ha aconseguit eliminar la segregació classista?
Malauradament hi ha una altra segregació, la que va per barris o per la reputació de l’escola. Moltes famílies busquen escoles amb un perfil determinat. Eviten els barris o aquelles escoles on saben que hi ha una alta proporció d’alumnes que gairebé no parlen alemany, perquè pensen que entorpeixen el rendiment. I tinc col·legues que m’expliquen que més que no pas ensenyar a llegir i a escriure acaben fent tasques d’assistència social, explicant als pares que els seus fills a l’hivern no poden anar amb xancletes i mitjons...
¿Les classes acomodades alemanyes també confien en l’escola pública?
Aquí s’ensenya als nens a assumir abans les seves responsabilitats. És normal que als 6 anys vagin sols a l’escola. A Espanya els continuaríem acompanyant, si es deixessin, fins als 16... També hi ha una flexibilitat més gran.
¿A què es refereix quan parla de més flexibilitat? Aquest pensament xoca de ple amb el clixé de la rigidesa alemanya.
Em refereixo al fet que hi ha escoles amb perfils molt diferents per orientar els teus fills segons les aptituds que tinguin. Tens escoles amb perfil musical, de llengües clàssiques, de matemàtiques, d’esports...
¿I què funciona realment malament a Alemanya?
Els horaris. Les classes comencen a les vuit, cosa que a l’hivern vol dir haver d’anar al col·le negra nit. I acaben al migdia, que implica deixar-los moltes hores sols. Però el pitjor de tot és l’alt grau d’absentisme. I si un professor no es presenta a l’escola, per malaltia o per qualsevol altra causa, envien el nen a casa tant si té 10 anys com si en té un. Això a Espanya és impensable.
¿Es pot compatibilitzar la vida familiar i laboral amb un calendari escolar com l’alemany, en què cada dos mesos hi ha almenys una setmana de vacances?
Tampoc és fàcil per a les famílies espanyoles espavilar-se amb les vacances tan llargues de l’estiu, i han de recórrer als avis o a les colònies, els que poden costejar-les. Aquí, en canvi, a la primària, tenim l’Hort, una atenció extraescolar a les tardes, de dilluns a divendres, que també sol estar obert per vacances, a la mateixa escola o a prop. Després, a la secundària, hi ha una gran oferta d’activitats i tallers gratuïts. És a dir, tens un lloc per deixar-los.
¿És fàcil compatibilitzar per a la dona que treballa?
Aquest sí que és gran dèficit que tenim. Aquí hi ha moltes més dones que deixen de treballar quan són mares. O que triguen força anys a reintegrar-se a la feina després de l’embaràs. Per raons culturals o socials, està mal vist portar-los a l’escola bressol abans dels 3 anys, si no és necessari. I l’escolarització obligatòria és a partir dels 6 anys.
Notícies relacionadesFinalment, ¿el menjar és tan dolent com diuen?
Això diuen les meves filles, que van a l’institut amb el tàper. Pel que fa a aquesta qüestió, la Nelson Mandela també és una excepció. Hi ha cuiner propi; no és menjar de càtering. Quan preguntes als nens quina és la seva persona preferida de l’escola et diuen que el noi de la cafeteria.
