Gairebé el 30% dels feminicidis a Catalunya són matricidis: creix la violència dels fills cap a les seves mares

Si el 2024 es va caracteritzar per un rècord d’assassinats vicaris (van morir tres menors a Catalunya i nou a escala estatal), és a dir, de pares que van acabar amb la vida dels seus fills per infligir el màxim mal a la mare, el 2025 ha registrat un nombre inusualment alt dels anomenats feminicidis familiars:quatre a Catalunya en tot l’any (el mateix nombre que el 2022, però aquell any es va incloure un assassinat vicari) i 11 a Espanya només en els sis primers mesos (encara no s’han publicat les dades de l’últim semestre).

Feminicidis comesos per familiars a Catalunya

El motiu de l’augment dels feminicidis familiars no està del tot clar i, com sempre passa en violència de gènere, pot tenir un origen multifactorial. Però els especialistes en aquest problema estructural consideren que és hora de posar el focus en aquest tipus de crims, ja que és un fenomen a l’alça i que normalment passa inadvertit, perquè els esforços se centren en la violència en el si de les parelles o exparelles (en el que portem del 2026 ha segat la vida de tres dones).

De fet, a Catalunya no van començar a comptabilitzar-se en l’estadística de feminicidis fins al 2018. A escala estatal van començar a registrar-se el 2022, en una estadística diferent de la de violència en l’àmbit de les parelles i que inclou els assassinats de dones per motius de gènere en mans d’un familiar (com fills, germans…), els feminicidis sexuals, els vicaris i, finalment, els socials, que computen els comesos per un home amb qui la víctima no tenia una relació de parella ni era un familiar, és a dir, desconeguts, companys de feina, veïns, amics…

Feminicidis a Espanya fora de l’àmbit de les parelles

Matricidis

De tots aquests, els més nombrosos són els familiars, comesos, normalment, per fills cap a les seves mares, d’edat avançada. Per exemple, el 80% dels feminicidis a escala estatal fora de l’àmbit de les parelles, en els sis primers mesos, van correspondre a víctimes de més de 60 anys. I en els tres matricidis catalans no s’han difós les edats exactes, però sí que les víctimes eren més grans.

Les causes que porten un fill a acabar amb la vida de la seva pròpia mare són diverses, perquè, com adverteix Isabel Muntané, codirectora del màster de gènere i comunicació de la UAB, «cada feminicidi és únic i complex». Però, segons les especialistes consultades, hi poden convergir diverses circumstàncies. «Hi pot haver factors econòmics, socials, laborals… És a dir, que el fill faci una mala gestió emocional del fracàs i transformi el dolor en violència. També pot ser que s’hagi interioritzat la violència des de la infància, o s’hagi viscut el desinterès o l’abandonament de la mare. En qualsevol cas, es tracta d’un fenomen en el qual té molt a veure el masclisme estructural, sobre el que s’entén per bona mare i els discursos antifeministes cap a determinats perfils de dones, com per exemple, les anomenades ‘males mares’, a les quals es responsabilitza del tot», reflexiona Muntané.

Al seu torn, Alba Alfageme, psicòloga experta en violències masclistes, afegeix que normalment els fills violents han crescut en ambients agressius i masclistes i la violència passa de pares a fills». Segons el seu parer solen ser «adults disfuncionals» que aboquen la seva frustració vital, ja sigui perquè no tenen feina, habitatge o parella, o problemes d’addiccions, cap a les seves mares, que són les «grans cuidadores», ja que acullen els fills adults a casa seva o els proporcionen recursos si aquests tenen qualsevol problema.

Vincle afectiu

El problema, afegeix, és que entre els fills que maltracten les seves mares i aquestes es produeix un «vincle afectiu pervers», molt més fort que en l’àmbit de les parelles sentimentals, ja que les mares, educades en el sistema patriarcal, solen aguantar tots els menyspreus, insolències, intents de control, insults o cops perquè consideren que han de ser «bones mares» i, fins i tot, «se senten culpables perquè pensen que són elles les que han fet alguna cosa malament». Per això, «és molt difícil que una mare denunciï el maltractament del seu fill, els pocs casos que es denuncien són bé perquè són molt greus o perquè la policia es presenta en algun aldarull. Cap mare vol que el seu fill vagi a la presó per culpa seva i aguanten moltíssim», afegeix l’especialista.

A diferència dels feminicidis en l’àmbit de la parella, un gruix d’aquest tipus d’agressors –com el cas del matricidi de Torelló, en el qual durant quatre anys els familiars no van aconseguir que l’agressor fos tractat adequadament– sí que pateixen problemes greus de salut mental i sovint ni el sistema de salut ni de protecció són capaços de detectar aquests casos ni tampoc d’oferir respostes adequades.

Notícies relacionades

Els Mossos detenen un home per haver assassinat la seva parella a l’Hospitalet de Llobregat

Aena enderroca pàrquings i crea un espai natural per desbloquejar davant Europa l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat

A tot això s’hi suma la seva vulnerabilitat per ser grans i educades en un sistema patriarcal que normalitza els comportaments masclistes, cosa que fa que puguin patir el maltractament per part de les seves parelles o altres homes de la família, durant anys, i en silenci. De fet, un estudi realitzat el 2019 per l’Institut de les Dones va revelar que el 40% de les víctimes majors de 65 anys ha patit violència durant 40 anys i el 25% entre 20 i 30 anys. 

Per tot això, Alfageme reclama que es desenvolupin mecanismes i espais on aquestes dones puguin demanar ajuda o que el sistema actuï d’ofici davant de la mínima sospita de maltractament, perquè «la pressió de denunciar no recaigui sobre elles». Per la seva banda, Muntané insisteix en la necessitat d’educar en igualtat des de la infància, «perquè es deixin enrere, d’una vegada, els imaginaris patriarcals».