Patrícia Jané i Gina Castellà, docents: "Respectar el nen no és deixar-li fer el que vulgui; no ho pot decidir tot"

¿Coincideixen en la percepció que les criatures actuals estan, d’una banda, molt acostumades a estímuls ràpids, com els vídeos curts al mòbil o la tauleta, però per l’altre mostren evidents carències en aspectes bàsics com el vocabulari i el domini de la seva llengua materna?

Patrícia Jané (P.J.): És cert que cada vegada hi ha més alumnes amb dificultats en la parla. Després arriben a fer el mateix procés, però potser una mica més tard. Tot i que tothom intenta fer-ho el millor que pot en l’educació dels seus fills i no es pot generalitzar, a moltes famílies els falta temps de qualitat amb els seus fills. Les jornades laborals són molt llargues. Treballem pare i mare i moltes vegades, quan arribes a casa, continues tenint feina i ¿què és el més fàcil? Doncs donar aquella eina que fa que el nen estigui quiet i no molesti. Ara mateix el recurs fàcil són les tauletes, els mòbils, la tele... Jo estic molt contenta que hagi tornat el Súper 3.

A la tele pública, com a mínim, es dona per fet un filtre en els continguts del canal infantil.

Gina Castellà (G.C.): A YouTube és més fàcil que accedeixin a continguts de poca qualitat o inadequats. A SX3 es cuida el llenguatge i els continguts estan pensats per a cada edat. A programes com Mic els parlen lent, calmat, la imatge és interrompuda, tranquil·la, cosa que necessiten els nens d’infantil... No es pot generalitzar, que també hi ha moltes famílies i nens que no, que de vegades queden invisibilitzats, però sí que ens trobem nens que veuen productes que no són adequats a la seva edat, com ara el Juego del Calamar, Fortnite… Ells no estan preparats encara per discernir entre el que és una situació real i una situació fantàstica, perquè viuen molt en aquest món fantàstic. Estan en una edat molt vulnerable.

No és un problema individual sinó social, això ja fa un temps que és evident...

P.J.: No és només el que veuen a la tele, hi ha també molta falta de model lector, per exemple. S’ha reduït molt la gent que llegeix davant dels seus fills. Ser un model lector és que el teu fill et vegi llegint. Molt pocs nens veuen llegir els seus pares a casa. ¿S’expliquen contes? Sí, evidentment hi ha moltes famílies que expliquen contes, però n’hi ha moltes d’altres que no. Aquest és un treball, també, de l’escola, intentar que les famílies siguin aquest model lector.

Abans parlava de les diferències entre Mic i Fortnite. Potser Fortnite és un cas molt extrem, però, tot i que no mirin vídeos violents i mirin Pocoyó, si ho fan amb el mòbil i cada dos minuts canvien de vídeo, perquè s’avorreixen, es creen també hàbits poc saludables. ¿L’alumnat té més dificultats per estar atent?

P.J.: Hi ha molta dispersió, sí, però perquè tenim l’atenció molt diversificada. Tu ets al sofà amb la tele encesa i possiblement amb el mòbil. Llavors, ¿on poses l’atenció? Tenim tants estímuls no controlats que és difícil retenir l’atenció de l’alumnat, però això passa d’I-3 a 4t d’ESO.

Aquest és un problema social transversal, a totes les edats, però entenc que a l’escola és especialment perillós, perquè és on s’han d’establir les bases de tot. ¿Intenten fer les classes més dinàmiques per captar més la seva dispersa atenció?

P.J.: Una de les essències de l’escola, que treballem des d’I-3, és la comunicació. El llenguatge oral és fonamental per treballar l’escolta activa. Tenim un espai des d’I-3 fins a 4t d’ESO, tot i que li canviem el nom, en els petits l’anomenem niu i en els més grans, assemblea. Cada dia comencem i tanquem el dia amb un niu en el qual treballem el pensament crític i ens anticipem al que passarà durant el dia, i això els ajuda a estructurar-se.

¿És important per als nens, aquesta anticipació?

P.J.: Sí, i també és important tenir en compte els horaris. Les activitats que necessiten més atenció per part de l’alumne s’han de fer a primera hora del matí, que és quan estan més frescos. Si els nens no tenen una bona estructura del llenguatge oral no sabran després passar a la lectoescriptura. Per això des de molt petits comencem el dia parlant i acabem el dia parlant.

Més enllà de la parla, ¿els costa més aprendre a escriure? ¿Fan pitjor lletra perquè no saben agafar bé el llapis?

G.C.: Abans de passar a agafar una eina com un llapis adequadament (motricitat fina) prèviament has de desenvolupar la motricitat gruixuda.

P.J.: Exacte. El control de les habilitats del cos. Mantenir una bona postura estant asseguts, una coordinació amb els braços... Tot això no s’aprèn d’un dia per a l’altre; quan controles el cos (motricitat gruixuda) vas introduint la motricitat més fina.

¿Hi ha problemes amb la motricitat gruixuda?

P.J.: Són qüestions com portar el nen amb cotxet al col·le fins als 4 anys. Aquest nen necessita caminar, necessita coordinar. Hi ha moltíssimes coses que s’han de treballar abans que el nen s’assegui a llegir i a escriure. O la quantitat d’estona que estan asseguts, quiets, davant d’una pantalla. Hi ha nens que arriben a l’escola amb un baix to muscular perquè pràcticament no es mouen. I bàsicament perquè aquesta motricitat gruixuda no ha sigut treballada. Treballar la motricitat fina si no s’ha treballat abans la gruixuda és complicat.

G.C.: Una altra de les essències de l’escola és el moviment. En l’etapa d’infantil és tan important com la comunicació.

P.J.: Ara està molt a l’ordre del dia respectar el nen, però respectar el nen no vol dir que pugui fer el que li doni la gana. Necessiten una guia de l’adult.

G.C.: No poden decidir-ho tot.

Però si a casa fan això que el nen decideix quan se sopa i què és el que es menja per sopar..., ¿com aconsegueixen que no pretenguin fer el mateix a l’escola? ¿Com es gestiona al col·le aquesta falta de límits a casa?

P.J.: Treballem molt la pertinença al grup i el respecte. Només per respecte als seus companys, malgrat que potser no els vingui de gust, fan l’activitat.

G.C.: A I-3 i I-4 costa més, però ho van aprenent. Potser a casa ho segueixen fent, a l’escola, no.

P.J.: Passa molt, que hi ha algunes famílies que et diuen ‘no ho entenc, perquè m’estàs descrivint un fill que no és el meu, perquè a casa es porta fatal’.

El professorat i les famílies coincideixen també a veure que s’ha perdut bastant la capacitat no únicament de concentrar-se, sinó també d’esforçar-se. Les coses que requereixen esforç avorreixen, les rebutgen. ¿Com gestionen això?

P.J.: Un dels efectes de la falta de límits és nens insegurs i amb poca autoestima. Al final no et valores. Si ningú et guia tens una incertesa i una inseguretat en tot allò que fas. Des de l’aula treballem molt el ‘tu pots’ amb tots els nens, amb els qui tenen límits a casa, que també n’hi ha, per descomptat, tot i que ara estiguem centrats en parlar dels altres, i amb els qui no en tenen.

Notícies relacionades

Augmenta el risc d’allau al Pirineu després de la nevada

OpenAI llança un servei per compartir històries clíniques

Un altre tema és treballar la frustració. És molt comú evitar que els nens es frustrin.

P.J.: Una cosa que repetim sovint a l’escola és que si no ens equivoquem no aprenem. Dels errors se n’aprèn.