Mireia Miralpeix, mestra d’Infantil: «Els nens agraeixen els límits, no poden carregar amb el pes de decidir quan es treuen el bolquer»

-La del bolquer és una qüestió que surt moltíssim a les jornades de portes obertes. Estem en un moment en què la informació ens arriba per tot arreu: per xarxes, llibres, famílies que jutgen... I tota aquesta barreja provoca pors. Observem una por de no estar fent el que toca. Des de l’escola intentem treure-li ferro. No ho vivim com una cosa preocupant. El fet que un nen comenci l’escola en un punt maduratiu diferent a un altre no és un problema per si mateix, però ens dona informació.

-¿Quin tipus d’informació?

-Quan un nen sense cap tipus de necessitat especial entra a l’escola encara amb bolquer veiem el tipus d’acompanyament a l’autonomia d’aquest nen. I això ens dona pistes. Tenim reunions programades de manera estratègica per anar acompanyant aquestes famílies. El que veiem clar és que si una família s’està informant tant sobre com criar el seu fill és que ho vol fer bé.

-Dins d’aquesta falta de límits s’observen dos tipus de famílies molt diferents. D’una banda, les que ho fan de manera conscient, que creuen que el nen és el que decideix quan es vesteix i quan menja... i les que no posen límits perquè estan desbordades. Entenc que conviuen amb els dos tipus. ¿Com ho treballen?

-Hem passat d’una societat molt autoritària, que deixava molt poc espai a l’emoció, a l’altre extrem, a l’obrir-se completament al ‘deixar escollir’. I aquest camí ens ha portat coses bones, perquè deixar espai a l’emoció és important, però hi ha una part negativa, que és posar en les criatures una responsabilitat d’escollir per a la qual no estan preparades. I hi ha gent que ho fa d’una manera més conscient i voluntària, i persones que ho fan per la situació de precarietat i risc en què estan vivint. Això intentem acompanyar-ho molt des del suport i la guia, mai des del judici Intentes sostenir aquestes famílies. Donar-los eines. Reflexionem molt a nivell pedagògic com a equip. I els arguments que donem a les famílies són molt sòlids i ens serveixen també per a aquelles que no posen límits de manera voluntària. Quan dones un argument molt treballat i des del convenciment, fas que les famílies se sentin segures per acollir-s’hi.

-¿Què fan quan un nen els diu que no vol fer una activitat perquè no li ve de gust, perquè sent que pot fer-ho, perquè a casa seva ell decideix?

-El més important és acompanyar-lo de forma argumentada i ferma. Els nens tenen una capacitat brutal d’adaptar-se a diferents situacions. I, a més, ho agraeixen. A aquests nens als quals se’ls posa la responsabilitat de decidir quan es treuen el bolquer, quan volen fer alguna cosa i quan no, quan tu els fixes uns límits i unes normes clares, també els dones seguretat i els treus un pes de sobre. Ho agraeixen, i les famílies, també.

-¿Les famílies també?

-Sí. Nosaltres ho hem viscut així. Fem un acompanyament de reunions trimestrals amb les famílies; les anomenem ‘píndoles pedagògiques’, en les quals expliquem per què fem així les coses a l’escola i com acompanyar des de casa, i veiem que els dona seguretat. De vegades les famílies acaben no intervenint per no equivocar-se; de vegades la ‘no-intervenció’ és més fàcil perquè t’evita ser jutjada.

-¿Pesen massa els consells de gurus de criança a Instagram i falta més suport de barri?

-A Palafrugell, precisament, hem iniciat un projecte amb el CAP en el qual hem associat mestres de bressol amb professionals del CAP per fer algunes visites conjuntes. Davant tant soroll, la veu tant dels professionals pediàtrics com dels de l’educació queda una mica desvaloritzada, com ‘una més’. Aquesta aliança impulsada pel CAP està funcionant molt bé. Fa comunitat i ens dona força.

-Hi ha una altra dualitat. A les mateixes portes obertes conviuen famílies preguntant pel xumet amb altres que demanen deures. ¿Com ho viuen?

-És una dualitat molt curiosa. L’argument és el mateix tant per a qui arriba preocupat per com acollirem el seu fill perquè encara el veu molt petit, com per a qui arriba demanant deures. Els diem que nosaltres establirem les bases de l’autonomia, de l’oralitat, de la gestió emocional, de la convivència... I que tot això serà la base sobre la qual després es podrà construir l’edifici dels aprenentatges. Quan ho transmets amb seguretat, aquesta pressió es relaxa. La clau és parlar molt, fer moltes reunions.

-Explicar-se bé...

-¿Per què treballem així? Les famílies ens comenten que diem coses molt evidents, però algú ho havia de fer. Algú havia de dir que he de parlar amb el meu fill perquè tingui vocabulari, que no pot ser que miri tot el dia la pantalla. Els nens i les nenes no volen adults perfectes, volen adults presents, que els acompanyin i que siguin coherents. El que no podem fer les escoles és abonar-nos a les inseguretats de la societat.

Notícies relacionades

Anar al col·le amb bolquers, pijama o talons de ‘Frozen’: la falta de límits familiars tensa la gestió de l’aula a infantil

Un edifici de Santa Coloma de Gramenet, desallotjat d’emergència dissabte per les pluges

-¿Què vol dir?

-Una escola ha d’estar segura del seu projecte. No podem seguir les modes. Com ara les famílies volen això, farem això... No es tracta de què volen les famílies, sinó de què necessiten els nens. L’escola canvia perquè els nens i la societat canvien, i tu no pots fer la mateixa escola que fa 20 anys. Tanmateix, no es pot canviar radicalment només perquè hi hagi una família que demani que ho facis d’una manera o una altra. Tu has de tenir clar el teu projecte. Escoltaré què em demanen, però tindré un criteri.