El ‘coliving’ sènior s’obre pas, però el cost llasta la seva expansió

Es tracta de models molt diversos, amb noms també dispars: coliving, cohousing, habitatge col·laboratiu, habitatge amb serveis o acompanyament, comunitats de convivència... Una varietat que ve motivada per una falta de definició jurídica uniforme, cosa que, al seu torn, fa que hi hagi certa confusió i que siguin alternatives poc conegudes.

A aquests frens a l’expansió del model també hi cal afegir barreres culturals, perquè moltes persones no estan disposades a canviar la seva casa de tota la vida per un immoble petit, de vegades en règim de lloguer, d’altres amb format de cooperativa... A això s’hi sumen els problemes per trobar terreny i finançament, així com un panorama sense normativa estatal i una petita diversitat de lleis autonòmiques que de vegades no regulen els projectes autogestionats o els espais comunitaris o cooperatius, i un suport institucional encara limitat.

Malgrat les dificultats, es tracta d’un model que comporta avantatges, perquè fomenta l’envelliment actiu i col·laboratiu, ja que es tracta d’edificis accessibles amb espais perquè els inquilins es relacionin i facin activitats, cosa que disminueix la soledat no desitjada i afavoreix les cures i el suport entre veïns. A més, alguns models disposen de cuines, menjadors, gimnasos i serveis de salut i de neteja per a les persones que necessiten que se’ls faci el menjar o que se’ls controli una malaltia crònica, sense haver de sortir de l’edifici i, normalment, de manera més econòmica que si les cures es contracten individualment. També resulten més econòmics que les residències de gent gran.

Així mateix, molts models fomenten l’autogestió i la governança democràtica i el model de cessió d’ús sense ànim de lucre. "Motiven el sentit de comunitat, creen vincles forts, incentiven la participació i l’autogestió, garanteixen la sostenibilitat i generen estalvi si es comparteixen serveis i es redueix el cost", resumeix Victòria Coll, directora executiva de l’Àrea Social del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), que promou habitatges amb serveis per a sèniors en règim de lloguer social i amb un cost d’uns 820 euros.

En qualsevol cas, el balanç de la Federació Empresarial de la Dependència (FED) –que pot ser que no inclogui totes les promocions a l’haver-hi tanta disparitat i perquè no hi ha dades oficials, a escala estatal– indica que la majoria dels habitatges per a gent gran (el 49%) són apartaments de promoció lliure, és a dir, sense suport del sector públic. El 34% sí que són concertats amb l’Administració i un 17% corresponen a resorts sèniors, ubicats majoritàriament a la costa i orientats als jubilats estrangers que s’estableixen per temporades o de manera definitiva a Espanya.

De fet, el coliving per a persones grans està molt més estès a Europa, els EUA i el Canadà que a Espanya, on aquesta pràctica "té una baixa penetració en comparació amb altres mercats europeus consolidats", segons la patronal majoritària en el sector de la dependència.

Les dades de la FED indiquen, a més, que els operadors d’aquest sector van ingressar 75 milions d’euros el 2024, un 11,9% més que el 2023 i un 30% més que abans de la pandèmia. L’augment se sustenta en l’interès creixent per oferir serveis a un sector de la població cada vegada més nombrós i amb més ingressos que altres col·lectius. De fet, les persones de més de 65 anys ja representen el 20% de la població (gairebé 10 milions de persones) i el 2030 seran uns 15 milions (al voltant del 30%), a mesura que la generació del baby boom entri de ple en la jubilació.

Malgrat això, "el negoci de gestió de productes immobiliaris per a gent gran està encara en una fase incipient de desenvolupament, amb nivells de dotació i de facturació discrets", segons el diagnòstic de la FED.

De lloguer

Un dels motius és que la majoria dels habitatges oferts són en règim de lloguer (el 75%), però "tot espanyol té un maó posat al cap i sempre pensa que el lloguer és tirar els diners", apunta Ignacio Fernández-Cid, president de la patronal. Segons el seu parer, la millor manera perquè aquest model s’expandeixi és augmentar la col·laboració publicoprivada, de manera que l’Administració creï un marc legal que fomenti el coliving i ajudi amb la cessió de terreny i altres ajudes, amb l’objectiu "que aquest tipus d’habitatges arribin a la majoria dels mortals i no es quedin en el sector elitista".

El Govern central ha fet petits passos, a l’incloure les alternatives residencials comunitàries en l’estratègia que impulsa el model de cures comunitàries i en la reforma de la llei de dependència, perquè aquestes fórmules d’habitatge s’incloguin en la cartera de serveis. Però encara no hi ha prou regulació i només sis autonomies han fet passos per enquadrar els habitatges col·laboratius com una nova tipologia en la seva cartera de serveis socials.

A aquesta falta de normativa, que implica barreres regulatòries que dificulten l’homogeneïtat i l’expansió del model, s’hi sumen dos obstacles més recurrents: la falta de terreny i de finançament. Per exemple, Sostre Cívic, la principal cooperativa d’habitatge en cessió d’ús a Catalunya, que ha impulsat tres projectes d’habitatge sènior, no té accés a la banca tradicional i ha de recórrer a la banca ètica o pública. "I accedir a terreny o edificis per rehabilitar a preu assequible ens costa moltíssim", denuncia el seu portaveu, José Tellez. Per exemple, han posat en marxa una cooperativa d’habitatges a Barcelona gràcies a la cessió del terreny, durant 99 anys, per part de l’Ajuntament.

Projectes rurals

Al seu torn, al País Basc "només han tirat endavant projectes rurals, perquè és més accessible el terreny i hi ha volums grans de masos que de cap altra manera no són fàcils de treure al mercat", indica Rubén Méndez, de la secretaria d’Habitatge Cooperatiu de la Xarxa d’Economia Alternativa i Solidària (XEAS).

Notícies relacionades

Els últims espeternecs de la borrasca Emilia encenen avisos per pluja i tempestes al litoral mediterrani

Joan Roig dimiteix com a alcalde d’Alcanar a ‘Salvados’: «Ens ve una cosa molt greu, molt greu»

Méndez ratifica que la falta de normativa, de finançament i de terreny assequible són els principals frens a l’habitatge en règim de cooperativa, i si és sènior, encara més, perquè la banca té poc interès a finançar persones grans, i els temps i tràmits prolongats que comporten aquests projectes acostumen a ser un motiu dissuasori per a molts d’ells.

Una altra barrera és que els fons d’inversió consideren que l’habitatge col·laboratiu sènior no és tan rendible com altres models immobiliaris més lucratius, com el coliving per a joves. I, finalment, hi ha empreses "que volen aprofitar el model de cooperativa simplement per realitzar la promoció immobiliària i que els socis financin l’operació, però després la seva participació en el projecte és mera formalitat", afirma Méndez.