Didier Eribon, estrella de la sociologia francesa: "Cal donar veu als evacuats del sistema"

"Un miracle sociològic», el defineixen.

La mare era netejadora i el pare, peó de fàbrica. Vaig créixer en un habitatge social de l’extraradi de Reims. I en aquell cub de ciment, jo fantasiejava a esdevenir un filòsof. Inviable. L’explicació que dono a la meva emancipació és l’homosexualitat.

¿En quin sentit?

El pare era homòfob: cada vegada que apareixia un actor gai a la televisió, l’insultava. I era a mi que insultava. A 15 anys vaig comprendre que era homosexual. Necessitava allunyar-me’n. Ser gai, doncs, va ser el factor determinant del meu desig de pertànyer al medi cultural parisenc.

Un salt poc usual, ¿i problemàtic?

Venia d’un lloc en què no es llegia ni un llibre, no s’anava al cine ni al teatre. Sense capital cultural, quan vaig arribar al medi burgès vaig sentir vergonya. Em resultava més difícil parlar del meu origen que de la meva sexualitat. Vaig haver de corregir l’accent i el vocabulari de classe popular del nord perquè es reien de mi.

Així i tot, va aconseguir entrar al cercle.

Vaig fer servir la vergonya com a instrument per analitzar l’estructura de classes. Quan va morir el pare, vaig tornar a Reims i vaig descobrir que la possessió de la cultura és un instrument de la dominació. Bourdieu va assenyalar a La distinció que funciona com un tipus de violència simbòlica que naturalitza les desigualtats. La freqüentació diferent en el sistema escolar –el pare va deixar l’escola a 13 anys per anar a la fàbrica, jo vaig estudiar fins a 25–, marca una distància en relació amb el temps i l’espai, amb les amistats, la feina i el lleure.

¿Amb el vot? La seva mare, exvotant del Partit Comunista, es va decantar per Le Pen.

Quan era adolescent, la meva família votava el Partit Comunista ("el partit», en deien). Era el portaveu dels seus interessos en l’espai polític. Els donava dignitat. Fins que les grans fàbriques van tancar, el PC es va enfonsar i el Partit Socialista va adoptar l’agenda neoliberal, dient que ja no hi havia classes. Va apel·lar a la responsabilitat individual –fet que significa la destrucció de l’Estat de benestar– i la gent es va sentir ignorada i menyspreada. La mare deia: "Ens han traït».

¿No va poder desarmar el seu neguit?

La primera vegada, quan li vaig dir "mama, no pots votar el Front Nacional, és feixista», va respondre "és el meu vot de protesta». Després hi va tornar i el va tornar a votar, i ho va naturalitzar. Vaig veure com la mare substituïa en el seu discurs el "soc obrera» pel "soc francesa». Vaig alertar d’aquesta mutació i un diari alemany va titular: "Eribon és el profeta de la catàstrofe». Simplement, vaig percebre el fenomen quan va emergir.

El 2017 va escriure que votar Macron era assegurar la victòria de Le Pen el 2023.

En la pitjor crisi existencial des de Maig del 68, amb un expresident entrant a la presó i el robatori al Louvre, això sembla encara més probable. Hi ha estudis que expliquen el vot a l’extrema dreta a Europa per la demolició dels serveis públics. Els governs d’Hollande i Macron han desmantellat el sistema de salut, reduït el professorat, suprimit el finançament d’habitatge social.

En aquest panorama, ¿on se situa?

No és cap secret que soc un elector de La França Insubmisa, de Mélenchon, que defensa el restabliment dels serveis públics, la defensa dels drets dels treballadors i el finançament del seu programa per mitjà d’un impost als més rics: el 2% sobre la renda dels patrimonis de més de 100 milions d’euros.

Una postura amb focus tènue.

Les 500 principals fortunes de França han doblat el patrimoni des de l’arribada de Macron al poder, però ell vol augmentar impostos als qui guanyin més de 1.600 el mes. És com Robin Hood però a l’inrevés: roba els diners als pobres per donar-los als ultrarics. Hi ha un espai d’esperança a La França Insubmisa, que són atacats per tots els mitjans de comunicació, tothora.

¿Vostè ha sigut atacat?

Annie Ernaux, tants d’altres i jo mateix rebem algun insult. Però, contra el menyspreu de classe, omnipresent, cal donar visibilitat als dominats, inferioritzats, menyspreats, evacuats del sistema. Ens calen intel·lectuals, escriptors i associacions que els donin veu en l’espai públic.

Curiositat: ¿ja no sent vergonya?

Notícies relacionades

¿Som solidaris els espanyols?

El Gordo de Nadal ja no és tan gros

No. Vaig voler mantenir a distància aquell nen de Reims, però el vaig recuperar

.