València, Girona i Tarragona tenen els impostos de recollida més cars

L’Observatori de la Fiscalitat dels Residus de la Fundació ENT, responsable del dictamen, defineix una llar tipus amb les variables més comunes a Espanya. Per exemple, li atribueix un valor cadastral de 64.295 euros –el valor mitjà segons el cadastre–; una superfície de 75 metres quadrats; un consum d’aigua de 128 litres per persona i dia i una mitjana anual de 964 quilos de residus generats per dos residents d’entre 20 i 59 anys. I, amb aquests paràmetres, apliquen els coeficients de la taxa d’escombraries en una mostra de 131 municipis espanyols, ordenança a ordenança.

El resultat és que llars idèntiques tributen taxes anuals molt dispars en funció de cada capital de província. Les tres amb mitjanes més elevades per a la llar tipus definida són València (287,56/any), Girona (238 euros/any) i Tarragona (236,29 euros/any). Les tres amb mitjanes més baixes, Toledo (56,87 euros/any), Palència (57,41 euros/any) i Lleó (62,53 euros/any). Barcelona i Madrid tenen quotes anuals de 144,40 euros/any i 102,41 euros/any respectivament.

El director de la investigació d’ENT, Ignasi Puig, adverteix que l’estudi no il·lustra mitjanes de la taxa a partir de la recaptació a cada municipi, sinó sempre aplicades a la llar tipus definida. Tot i així, Puig mostra la seva sorpresa per "la gran heterogeneïtat de la taxa entre ciutats", tant en les quotes com en els mètodes de càlcul. Un mal que pateix qualsevol política de competència municipal: sense anar més lluny, a l’impost sobre béns immobles (IBI) dos immobles calcats poden tributar de manera dispar al partir de valors cadastrals diferents segons com d’actualitzats estiguin a cadascun dels ajuntaments.

Disparitat de criteris

Un element influent en aquesta heterogeneïtat entre quotes domèstiques de la taxa, i per tant conflictiu, és la disparitat dels mètodes de càlcul. Els experts coincideixen a assenyalar que cada municipi és un món. Per exemple, els costos del servei de recollida de residus, i consegüentment la taxa, s’encariran a les ciutats més poblades, així com disminuiran proporcionalment en localitats amb concentració residencial en relació amb urbs amb dispersió de vivendes.

Alguns especialistes, fins i tot, s’atreveixen a mostrar-se crítics amb els mètodes de càlcul de la taxa. És el cas de Benjamí Anglès, professor de Dret Financer i Tributari de la UOC, que veu clar que el tribut acabarà als tribunals per part d’algun gran propietari a qui se li cobri la taxa i pugui demostrar que no és ell el que genera els residus. "Som davant d’un cas similar al de la plusvàlua [que va acabar anul·lada pel Constitucional amb devolucions milionàries dels ajuntaments]", estima el professor.

Seria el cas, per exemple, d’un propietari a qui se li cobri la taxa que es troba vinculada al seu immoble sense ser ell el que produeix les escombraries. Des de l’òptica dels consistoris, "és raonable", afirma el professor, que facin servir per a la taxa un cens tan consolidat com el de l’IBI o el del consum d’aigua, "perquè crear un cens des de zero només per als residus seria costosíssim". Ara bé, extrapolar una potencial generació de residus a partir d’un valor cadastral o d’un consum d’aigua "és una ficció més que dubtosa", reprova Anglès.

Consum d’aigua

Notícies relacionades

Els joves de 17 anys podran conduir amb un adult

27.000 alumnes van arribar el 2024 amb el curs començat

El consum d’aigua és, de fet, el mètode de càlcul aplicat per Barcelona i la seva àrea de manera majoritària. L’empresa Aigües de Barcelona va intentar que deixés de ser-ho, però el Tribunal Suprem va acabar avalant la fórmula i va donar la raó a l’Ajuntament de Barcelona, que en aquell moment liderava l’alcaldessa Ada Colau.

Això sí, el professor Anglès emfatitza que la decisió judicial se circumscriu al context del 2020, quan encara no havia entrat en vigor la llei estatal que sustenta la taxa (2022). "En la sentència, el jutge insisteix diverses vegades a acotar la seva decisió a la normativa vigent en aquell moment", matisa Anglès. "Els que acostumem a llegir sentències podem interpretar la intenció del jutge per remarcar que, davant del nou context legal, podria arribar a tombar-se el càlcul de la taxa a partir del consum d’aigua", resol el jurista.