Sara Ayllón: "La pobresa infantil no és una condemna, podem reduir-la"

Quan es parla de pobresa, una xifra inquieta per sobre de totes: a Espanya, un de cada tres nens es troba en risc d’exclusió social. Per reduir-la, el Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social ha presentat recentment l’informe encarregat per la Generalitat amb propostes com una renda universal per als menors de tres anys. Sara Ayllón forma part d’aquest grup d’experts, a més de col·laborar amb l’Observatori Social de la Fundació La Caixa.

¿Som conscients com a societat del significat que gairebé el 35% dels menors de 16 anys estiguin en risc de pobresa?

El percentatge és especialment greu. Espanya ocupa el segon lloc del rànquing europeu en pobresa infantil, només per darrere de Bulgària. És preocupant, perquè es tracta de països amb un nivell de desenvolupament molt menor. Tot i així, hi ha gent que en nega l’existència, potser perquè és molt invisible. No obstant, els efectes són clars: moltes famílies no poden cobrir necessitats bàsiques dels seus fills com una dieta adequada, activitats d’oci o una vida social normalitzada.

¿Com és possible que, després de dècades d’Estat del benestar, no hàgim aconseguit reduir-la?

Les ajudes tenen dos problemes: de cobertura i de quantia. D’una banda, no arriben a totes les persones que les necessiten. D’altra banda, les quantitats són insuficients. L’antiga prestació per fill a càrrec va quedar obsoleta. L’actual Complement d’Ajuda a la Infància (CAPI) és una bona eina, però torna a fallar la cobertura.

La diferència entre rics i pobres creix. ¿Les ajudes podran arribar algun dia a cobrir aquesta bretxa?

Les ajudes s’han d’adaptar a les necessitats de la societat en cada moment. Ara mateix tenim un gran problema amb el cost de la vivenda. Per això, el comitè d’experts ha proposat complements específics per a aquesta despesa. També defensem una ajuda universal en els primers anys de vida del menor. Això facilitaria a les famílies vulnerables la relació amb l’administració des del principi.

¿La Generalitat ha rebut bé aquestes propostes, que impliquen un esforç notable?

Han mostrat interès; ara són ells els que han de decidir quines mesures s’apliquen i com. En tot cas, hi ha propostes més estructurals i altres que són relativament fàcils d’aplicar. Per exemple, el sistema educatiu ja identifica nens amb necessitats especials per causes econòmiques. L’administració podria aprofitar aquesta informació per contactar amb les famílies i acompanyar-les a la sol·licitud de l’ingrés mínim vital.

¿Com combatre les notícies falses que genera el sistema d’ajudes, sobretot en el cas de la immigració?

No hem de veure les ajudes com una despesa, sinó com a una aposta de futur. La immigració pot generar un cost inicial, però quan aquestes famílies s’integren, treballen i els seus fills s’eduquen, el balanç és positiu. Però per a això també es necessita un bon disseny de les polítiques públiques, ja que les ajudes haurien de ser compatibles amb l’ocupació, moltes vegades precària, fins que aconsegueixin estabilitzar-se.

Notícies relacionades

Catalunya estrena una aplicació per a la gestió d’aqüífers

Carme Poveda, premiada per donar valor a les dones en l’economia

Els vents polítics viren cap a més individualisme. ¿És optimista?

No podem permetre’ns una altra cosa que ser optimistes. Parlem de la vida de nens i nenes, i és responsabilitat dels adults garantir-los un futur just. Com demostren aquells països amb taxes molt més baixes, la pobresa infantil no és una condemna estructural, pot reduir-se si es destinen els recursos i les polítiques adequades.