Esperes per al carnet de conduir a tot Europa

Portugal: sense espera en la privada.

A Portugal, l’organisme encarregat de concedir les llicències de conducció és l’Institut de Mobilitat i Transports (IMT), dependent del Ministeri d’Infraestructures i Vivenda. Algunes empreses privades també poden fer les proves amb examinadors externs acreditats per l’IMT, cosa que permet agilitzar els temps d’espera. Més de 8.000 alumnes estaven esperant per pujar a examen a mitjans del 2024, segons mitjans locals, dels quals prop de 1.500 van haver d’esperar més de 50 dies. En alguns casos excepcionals, els alumnes van arribar fins als quatre anys d’espera. L’IMT atribueix aquests retards a una "limitació addicional de la capacitat d’oferta", agreujada després de la pandèmia. L’organisme ha reforçat els equips locals amb el trasllat d’examinadors i està formant nous professionals per intentar reduir aquesta espera. En el cas de les empreses privades, com l’Automòbil Club de Portugal, el temps d’espera per examinar-se es redueix a tot just uns dies en la majoria dels casos.

França: sense examinadors per absorbir la demanda.

França compta amb un sistema semblant a l’espanyol. La preparació per accedir a l’examen de conduir l’assumeixen les escoles privades, i una vegada l’alumne està a punt per examinar-se, ja sigui de la part teòrica o la pràctica, ho farà sota el sistema del Ministeri de l’Interior i la supervisió de funcionaris públics. En els últims anys, treure’s el carnet de conduir a França s’ha convertit en tot un entrenament per a la paciència, ja que les llistes d’espera superen els dos mesos. Això es produeix per diversos motius; el primer, el canvi de legislació que, des de principis del 2024, permet als joves de 17 anys obtenir el permís de conduir de categoria B. L’objectiu d’aquest canvi era promoure la mobilitat juvenil i facilitar la seva emancipació, però, si bé segons Interior el temps d’espera ja s’havia allargat en els últims anys, aquesta mesura ha empitjorat la situació. El segon motiu és la falta d’examinadors: des de fa anys, convertir-se en avaluador ha deixat de ser una feina atractiva per als francesos, i s’han reduït el nombre de funcionaris públics. Leticia Fuentes.

Itàlia: sense personal i amb demores.

A Itàlia, el procés per obtenir el carnet de conduir es gestiona a través de la Motorizzazione Civile, l’equivalent a la DGT a Espanya. El sistema és fonamentalment públic, tot i que les autoscuole (autoescoles privades) tenen un paper clau, ja que ofereixen la formació teòrica i pràctica, a més de gestionar molts tràmits en nom de l’alumne. El procediment consta de dues fases: un examen teòric tipus test i la prova pràctica de conducció. L’avaluació final està en mans exclusives de l’Administració, cosa que garanteix uniformitat. Però un dels problemes actuals és l’escassetat d’examinadors, cosa que ha generat demores notables en els terminis per pujar a examen, especialment per a la prova pràctica. En algunes regions els terminis es poden allargar alguns mesos, cosa que obliga els aspirants a renovar el foglio rosa (permís provisional de pràctiques) si caduca abans de poder-se presentar. Irene Savio.

Alemanya: demores malgrat la gestió privada.

A Alemanya, tot i que la concessió oficial del carnet de conduir correspon a l’Administració, els exàmens i els examinadors depenen d’una empresa privada. Els examinadors tenen el títol oficial reconegut per una entitat privada acreditada (TÜV o DEKRA). Les esmentades entitats no són l’autoescola, sinó una organització privada que actua sota supervisió pública i amb competències delegades. L’entitat examinadora és la Deutsche Verkehrssicherheitsrat (DVR), societat privada col·laboradora amb el Ministeri Federal de Transport. Una vegada aprovat, el carnet de conduir l’emet l’autoritat pública local. És a dir, l’examen pràctic el fa una empresa privada, tot i que el permís final el continua concedint l’Estat. Aquest model no evita els problemes que es repeteixen en altres països: falta d’examinadors i esperes per accedir a l’examen pràctic. Hi ha al voltant de 2.500 examinadors, majoritàriament homes, arreu del país. Gemma Casadevall.

Bèlgica: un model descentralitzat que no es deslliura dels retards.

A Bèlgica, un Estat federal, les competències sobre la mobilitat i el transport són regionals. A la pràctica, això implica que el contingut dels exàmens per obtenir el carnet de conduir és el mateix, però la gestió de les proves està en mans de les autoritats de Flandes, Brussel·les i Valònia, respectivament. Sovint són empreses privades amb concessions públiques les que controlen els centres de què depenen els exàmens pràctics del carnet de conduir. Bèlgica, com altres països, va experimentar retards com a conseqüència de l’aturada durant la pandèmia i l’augment de la demanda.

Els aspirants poden fer un curs d’iniciació i aprendre de manera autònoma, sense passar per una autoescola. Si obtenen un certificat provisional, que no requereix examen, poden conduir lliurement durant alguns mesos, sempre que vagin acompanyats. Això fa que moltes persones retardin la decisió de presentar-se a l’examen pràctic. Gairebé la meitat dels belgues aprenen a conduir pel seu compte. Beatriz Ríos.

Notícies relacionades

Maria Branyas mantenia "la microbiota d’una adolescent"

"El dispositiu et protegeix"

El Regne Unit: esperes de fins a sis mesos.

Al Regne Unit, les llistes d’espera per a l’examen pràctic de conduir arriben a les 13 setmanes a Gal·les, 15 a Escòcia i 21 de mitjana a Anglaterra, segons dades del Ministeri de Transports, si bé en zones com Londres el temps d’espera arriba al límit permès de 24 setmanes. L’Agència de Normes per a Conductors i Vehicles (DVSA, en les sigles en anglès), l’organisme encarregat de concedir les llicències, va crear a finals del 2023 fins a 145.000 places addicionals per examinar-se, ressituant el personal administratiu i reclutant nous examinadors, però els temps d’espera segueixen molt per sobre de l’objectiu, fixat en un màxim de set setmanes. Lucas Font.