"El diazepam és pitjor que la cocaïna"

La casa de l’humorista Toni Moog està plena de samarretes firmades per estrelles de l’esport mundial. Messi, Piqué, Ricky Rubio... Tots el tracten d’"amic" i li expressen la seva admiració. Però el tresor més gran del còmic no està penjat a les parets ni firmat per famosos, sinó amagat a la seva tele i protagonitzat per gent anònima: "Vine, que t’ensenyo una cosa", proposa mentre se li il·luminen els ulls.

Posa YouTube a la tele, busca Espartanos Toni Moog i fa clic al play. Hi ha diversos vídeos amb aquest títol, però d’anys diferents. És un costum que porta a terme cada estiu: actua a la platja per a milers de persones. Arribat un moment, demana a tothom que encenguin el llum del mòbil, i es crea una atmosfera irreal. Llavors el Toni crida: "¡Espartans!". I els presents responen amb un esgarrifós "¡Au, au, au!". Com si estiguessin a les Termòpiles. Com en la pel·lícula 300. "Aquest és el meu gran tresor, la connexió que tinc amb una legió de persones anònimes que m’estimen com soc. Cada any som més. L’última vegada vam ser 9.000 persones cridant ¡au!", recorda, emocionat.

"En la ruïna i embargat"

Toni Moog es defineix com un espartà perquè de l’adversitat treu força. La mateixa que ara mateix el té "en la ruïna i embargat", explica. No aixeca el cap des del 2020. Un cúmul de circumstàncies l’ha fet tocar fons. "Soc un addicte, sempre ho seré. I els addictes, de vegades, busquem tocar fons per poder demanar ajuda", confessa en una entrevista en primícia a EL PERIÓDICO, després de sortir d’un ingrés de sis mesos en una clínica de rehabilitació.

Fa 20 anys que aquest còmic barceloní fa riure. Almenys professionalment. "Jo ja feia riure al col·le. Era el líder de la classe per això, perquè imitava els companys, els professors. Sempre he tingut aquest do", explica recordant la seva infància al barri del Raval, "però al Raval d’abans, on t’atracaven en castellà. El Raval de l’heroïna. Que et posaves a jugar a futbol, queies i no et feies mal... però t’havies clavat una xeringa", recorda, entre rialles.

Allò de cobrar per fer riure va venir més tard i va ser gairebé casualitat. Ell en diu serendipitat, que és una paraula que té escrita al braç, entre les desenes de tatuatges que llueix: "Jo treballava de dj a la sala Bikini. Em guanyava molt bé la vida i tenia nòvia. Però un dia em vaig trencar el genoll. Llavors em van fer fora, em va deixar la nòvia i em vaig veure sol en una mudança. Una ansietat terrible; pensava que no en sortiria, que s’acabava el món".

No només va sortir-ne, sinó que el que va arribar va ser un trampolí: "Vaig començar a treballar com a tècnic de so en una sala de jazz on, una vegada per setmana, oferien monòlegs. Venien noms potents com Ángel Martín i Iñaki Urrutia. Un dia vaig preguntar si em deixarien el micro a mi. Me’l van deixar, vaig improvisar un monòleg i la gent es va descollonar. Aquell dia actuava Dani Mateo. Quan vaig acabar, ell va dir al públic: "Estarem tots d’acord que avui ha nascut una estrella". I així va començar tot, per un acomiadament de la feina".

Va començar allà una trajectòria com a monologuista que el va fer rodar per tot Espanya, omplir teatres, ser una de les cares més conegudes de l’stand-up nacional i actuar durant 10 anys de manera ininterrompuda al Teatre Capitol de Barcelona. I amb la fama van arribar les addiccions.

"La primera addicció van ser l’alcohol i la cocaïna. El primer cop que vaig anar a rehabilitació. Estàvem rodant el programa Homo Zapping i un dia vaig arribar tard a la gravació. Tard i col·locat. Molt col·locat, no t’enganyaré. Tothom m’esperava. I em va agafar per banda José Corbacho, el director, i em va dir: "Toni, tens un futur brillant. Però si no saps gestionar les festes acabaràs molt malament". Llavors vaig veure que havia de sortir de l’addicció. I fa 20 anys que no consumeixo".

Agorafòbia diagnosticada

Però la cocaïna i l’alcohol no són les úniques substàncies a les quals pots enganxar-te: "I jo soc addicte. Les persones amb conductes addictives ens enganxem a qualsevol cosa. Necessitem l’addicció per alliberar adrenalina i dopamina. Jo, a més, tinc agorafòbia diagnosticada. Així que, per no tenir atacs de pànic, em van receptar diazepam. I m’hi vaig enganxar. És més difícil deixar el diazepam que la cocaïna. És una droga legal perquè la venen a la farmàcia, però hi ha un munt de gent enganxada", assegura.

Per controlar l’agorafòbia vaig haver de prendre 15 o 20 mil·ligrams al dia. Però he acabat prenent 120 mil·ligrams al dia, que és una barbaritat. Quan ho explico, la gent em diu que amb aquestes quantitats hauria d’estar mort". A això cal sumar-li les begudes energètiques: "Bevia 10 o 12 Red Bulls cada dia i 5 o 6 ibuprofens. I vaig entrar en una addicció brutal".

Però al Toni no el preocupava: "Perquè em guanyava la vida molt bé i la disfrutava. He sigut un carpe diem. Si tenia saldo a la cartilla, me’l gastava. Me n’anava de viatge a les Maldives o a Minnesota a veure l’All Star de l’NBA", recorda.

La crisi del 2020

El problema va venir el 2020: "Amb la pandèmia vaig deixar de treballar. I es va acabar tot. Si no hi ha feina, no hi ha atur, ni ajudes, ni res de res. Però... ¿saps qui treballava el 2020? Els d’Hisenda. Em van fotre un pal de 300.000 euros. Ho vaig perdre tot. Fins i tot la casa on visc, que me la van embargar i l’he d’anar negociant constantment amb el banc per veure si en el futur la puc comprar un altre cop".

De sobte, el Toni es va veure arruïnat i en el pitjor pic de la seva addicció. "Prenia unes quantitats brutals de benzo. Si se m’acabaven, recorria al mercat negre. Que la gent no ho sap, però hi ha mercat negre d’això. Hi ha camells de diazepam. I creu-me: el venen al mateix preu que la farlopa, perquè hi ha una demanda brutal".

Per si no n’hi hagués prou, es va enganxar al joc: "Perquè l’addicte sempre necessita més per tenir dopamina i adrenalina. Arriba un moment en què tens una tolerància més alta i no en tens prou amb les substàncies. I em vaig enganxar al pòquer. Addiccions sense substàncies. Allà vaig acabar d’arruïnar-me del tot. Era conscient de la meva autodestrucció, però seguia endavant", confessa.

Notícies relacionades

La tornada al col·le dispara l’ansietat

Francisco Castaño, professor de secundària: "Per vacances comprem la pau però després tenim un gran problema"

Va ser el gener d’aquest any quan va tocar fons: "Vaig decidir ingressar en una clínica. Ho vaig explicar primer a les xarxes, que és la part difícil. Ho vaig fer per establir un compromís amb el meu públic, els meus seguidors. Que em recuperaria".

Ja té data per tornar als escenaris: el 19 de setembre a l’Oasis Beach, a Badalona.