La ratera digital

Quan feia els primers passos a internet, algú em va advertir: "Això serà un negoci gegant". No va trigar a complir-se.

Aquest article no pretén tant denunciar com oferir un petit manual de supervivència per moure’s amb més seguretat a la jungla digital. Perquè a la xarxa, les coses fàcils i gratuïtes solen amagar trampes que converteixen la sortida en un malson.

La història parteix d’una experiència real. Es tracta del que els experts en diuen dark patterns (‘patrons foscos’): estratègies de disseny pensades deliberadament per empènyer l’usuari a fer clic on no voldria. Et conviden a subscriure-t’hi, amaguen costos o dificulten la cancel·lació.

Vivim envoltats de subscripcions en línia: sèries, aplicacions de productivitat, cursos, descàrregues... Totes ofereixen la seva "prova gratuïta". Però la lletra petita converteix aquesta invitació en una ratera: la prova es transforma en pagament automàtic i cancel·lar no és un tràmit, sinó una autèntica cursa d’obstacles.

El laberint del consumidor

Dues paraules màgiques: prova gratis. Apareixen en bàners, finestres emergents i notificacions que ens persegueixen diàriament. A canvi d’aquest caramel cal entregar la targeta de crèdit.

Passats tres o quatre dies, arriba la sorpresa: un càrrec inesperat.

El problema comença al voler cancel·lar, que exigeix fer més passos que per subscriure-s’hi; de vegades, el botó ni tan sols apareix. Darrere d’aquesta aparença innocent s’hi amaga el que tantes vegades és: un artifici. Entrar resulta d’allò més fàcil; sortir-ne, gairebé impossible.

A l’estiu, amb bancs i oficines de consum treballant a mig gas, multiplica la indefensió. Milers d’usuaris paguen per serveis que no desitgen, atrapats en un disseny calculat per esgotar la paciència.

No es tracta de distraccions, sinó de trampes estudiades. Els consumidors s’enfronten a corporacions amb exèrcits d’advocats i dissenyadors especialitzats a perfeccionar aquestes pràctiques. La bona notícia és que la legislació ja les reconeix com a abusives. El repte és denunciar-les, reclamar-les i donar-los visibilitat.

Consells pràctics

Capturar-ho tot: captures de pantalla de l’oferta i dels passos de cancel·lació. Desistir per escrit: e-mail o burofax invocant els articles 102 i 103 del TRLGDCU (text refós de la llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris). Ordenar la devolució del SEPA (zona única de pagaments en euros) dins de termini. Reclamar a OMIC, Direcció General de Consum, Centre Europeu del Consumidor (si l’empresa és estrangera). I a l’AEPD (Agència Espanyola de Protecció de Dades), si és procedent.

La Comissió Europea i l’AEPD ja reconeixen els patrons foscos com a enganys. Des de febrer del 2024, la llei de serveis digitals prohibeix aquestes pràctiques en plataformes digitals a Espanya i el consumidor està protegit per diversos drets. Primer, el de desistiment en contractes a distància: 14 dies per penedir-se’n sense cost (amb excepcions). També el de serveis digitals: si no hi ha consentiment exprés per iniciar el servei immediatament, el dret de desistiment continua vigent. Respecte a les devolucions bancàries, hi ha vuit setmanes per a càrrecs autoritzats i fins a 13 mesos si no ho eren. El Banc d’Espanya obliga l’entitat a respondre en 10 dies hàbils.

Subscriure i cancel·lar

En el moment que es fa la compra, s’accepta la subscripció pel temps i preu que el proveïdor d’internet ofereix. Tan aviat com s’hi dona d’alta, cal cancel·lar alhora, perquè sigui realment un període gratuït de tres dies. Però amb la defensa individual, tot i que imprescindible, no n’hi ha prou. Si les argúcies digitals es multipliquen és perquè els controls fallen: les sancions són escasses, les inspeccions mínimes i la pedagogia pública, gairebé inexistent.

Més vigilància

És obligada una vigilància més àmplia de les autoritats de consum, un compromís de les plataformes per desterrar aquestes pràctiques i un sistema àgil de sancions exemplars. La confiança en el món digital no es pot construir sobre l’engany. Si el disseny es fa servir com a trampa, hi perdem tots: el consumidor, que se sent estafat, i les mateixes empreses, a les quals s’erosiona la credibilitat. Guanyar clients per força no és fidelitzar; és hipotecar el futur.

Notícies relacionades

Retards a Rodalies un mes abans de començar les obres de l’R3

Albiol explica que la falta de mitjans motiva el tancament de les platges

En resum: davant les trampes de disseny, convé recordar que no estem indefensos. Amb informació, constància i paciència, es pot sortir de la ratera. I com més es denunciïn aquestes pràctiques, menys espai tindran per créixer.

L’abús digital no és fatalitat tecnològica, sinó elecció humana. Igual que es perfila per capturar, pot dissenyar-se per alliberar. El repte és que institucions, empreses i usuaris entenguin que la xarxa no serà habitable si no es cultiva la confiança.