Dos de cada deu pacients de càncer pateixen una depressió greu

Tot i que hi ha malalties que poden provocar la mort de manera molt més ràpida que un tumor, com un infart o un trombe, el càncer comporta un estigma tan fúnebre que més de la meitat de les persones diagnosticades a Espanya senten malestar emocional en algun moment del procés i el 30% necessiten d’atenció psicològica especialitzada, una prevalença superior a la de la població que no té càncer. En concret, aproximadament entre el 15% i

el 25% pateixen depressió amb símptomes clínicament rellevants, de manera que és el trastorn mental més freqüent entre els pacients oncològics, per darrere de l’ansietat, que es pateix sobretot al principi, quan arriba el diagnòstic i predomina la incertesa i preocupació sobre com serà el procés, des de l’operació fins als tractaments, i el fet de no saber si donaran bons resultats.

A més, un percentatge significatiu dels familiars dels pacients també senten angoixa, tristesa o símptomes depressius, sobretot si la malaltia provoca la pèrdua de l’ésser estimat o en els moments previs.

Malgrat això, l’atenció psicològica és un dels grans forats d’un sistema capdavanter en investigació oncològica, ja que, tot i que l’Estratègia Nacional contra el Càncer marca que aquesta teràpia formi part del tractament integral, no hi ha prou professionals. De fet, segons un estudi de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), el 90% de les autonomies no ofereixen un acompanyament emocional com a part de l’atenció integral, i si ho fan, com és el cas de Catalunya, els recursos són insuficients.

En un informe que analitza les inequitats del sistema, l’entitat revela (amb dades de 2022) que el 48% dels hospitals no disposa de personal propi que realitzi atenció psicològica en càncer i en el 52% restant l’oferta és insuficient. Per això set de cada 10 hospitals centren els seus recursos en els pacients i no ofereixen suport especialitzat als familiars.

Públic i privat

Davant d’aquest dèficit, que té lloc tant en el sistema públic com en el privat, bona part dels malalts i del seu entorn recorren a entitats sense ànim de lucre, com l’AECC, que l’any passat va atendre 55.000 persones en el seu servei psicològic, entre familiars i pacients.

Tot i que hi ha molts mites al respecte, l’ànim i la fortalesa mental amb què algú s’enfronta a un diagnòstic de càncer no significa que la malaltia vagi millor o pitjor, però els pacients que tenen depressió associada al càncer i no reben assistència adequada compleixen pitjor les teràpies, augmenta la durada dels tractaments o disminueix la seva qualitat de vida.

I és que, en un inici, moltes persones no tenen un quadre depressiu greu, però sí sentiments de tristesa, de desesperança i bloqueig que, si no són atesos a temps, poden transformar-se en depressions més complexes, segons explica Miguel Trujillo Santos, psicooncòleg de l’AECC. Per això, aquesta entitat i altres associacions de pacients reclamen que el suport psicològic sigui "una part fonamental i no un simple complement en l’abordatge integral del càncer".

El perfil

Les xifres indiquen que les dones pateixen més símptomes depressius associats al càncer, ja que copen entorn del 70% de les consultes. Però els homes "poden patir malestars similars. El problema és que, culturalment, tenen més dificultats per reconèixer-ho i demanar ajuda i, en ocasions, tendeixen més cap a la irascibilitat o l’enuig que no pas a la tristesa", explica Clara Navarrete, psicòloga clínica de l’Hospital Severo Ochoa i membre de la Societat Espanyola de Psicologia Clínica.

Així mateix, existeixen altres factors de risc que poden predisposar un pacient de càncer a patir una depressió, com per exemple el fet de no comptar amb una xarxa familiar sòlida, tenir antecedents familiars amb problemes de salut mental o un pronòstic incert. "Però hi ha persones amb molts factors de risc que mantenen una gran estabilitat emocional i d’altres que aparentment són més estables però, en un moment determinat, necessiten ajuda psicològica especialitzada", precisa Trujillo.

El pronòstic del càncer tampoc prediu l’impacte emocional. "Hi ha persones amb càncer localitzat que se senten profundament vulnerables, i altres amb la malaltia ja avançada que mantenen una gran serenitat", afegeix.

Notícies relacionades

L’episodi de pluges intenses «estàtic» s’acarnissa a Badalona, el Maresme i el Vallès a l’espera de més precipitacions

L’últim senglar infectat canvia l’escenari: «Reforçarem la vigilància en l’entorn de Sant Cugat per detectar més casos»

Crida l’atenció, a més, que hi ha molts pacients que pateixen depressió en la fase anomenada de supervivència, quan ja han superat els tractaments i, en teoria, el càncer està sota control. Així, en la fase inicial, la del diagnòstic, és més freqüent l’impacte emocional i sentiments com la incredulitat, la incertesa, l’enuig, la por i trastorns per ansietat.

"Paradoxalment, un dels moments més complexos a nivell emocional acostuma a tenir lloc al final del tractament. A partir d’aquell moment ja no és tan present l’estructura mèdica que empara el pacient, però ha de continuar lluitant contra la por de la recaiguda i les seqüeles", conclou Trujillo.