De la dana als incendis, similituds i diferències en la gestió política

Els focs, com la riuada al seu dia, han tensionat el clima social i institucional a escala espanyola i estan oferint escenaris molt similars als que es van donar en el País Valencià en les jornades posteriors al 29-O, com la guerra de relats entre Govern central i comunitats o el debat sobre els recursos mobilitzats per cada administració. Però també han deixat al descobert alguna diferència, com que el PP reclamés l’emergència nacional després de la dana però no ara.

L’emergència nacional, la gran diferéncia.

Aquesta és la gran divergència en la posició de Génova davant una crisi i una altra. Mentre el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, va defensar des de l’endemà de la riuada que el Govern hauria de declarar aquest escenari de máxima emergència, i que implica assumir el comandament únic reemplaçant del mateix els responsables autonòmics, ara el gallec ha evitat reclamar l’activació d’aquesta figura legal, que també pot decretar la comunitat. Fa tot just un mes va insistir que no fer-ho va ser el principal error de Mazón, i ho va atribuir a la seva "ingenuïtat política".

Feijóo ha defensat que l’Executiu central hauria d’haver reemplaçat el govern de Mazón i assumir la direcció de la crisi, però ara evita fer-ho amb els d’Alfonso Rueda, Alfonso Fernández Mañueco i María Guardiola. L’argument fet servir a l’octubre va ser que la dana afectava diverses autonomies, com passa ara amb els incendis i de forma més evident encara. No obstant, Feijóo només ha parlat aquests dies de "crisi nacional".

La bronca.

En les dues crisis hi ha un punt d’inflexió que dispara la tensió política: la irrupció de Feijóo a la zona zero. El gallec ha marcat amb les seves visites el camí dels seus barons, provocant al seu pas un sobtat enduriment dels seus discursos contra el Govern de Pedro Sánchez.

El president del PP es va presentar a València menys de 48 hores després de la riuada per obrir les hostilitats contra l’Executiu central. Mentre Mazón agraïa al seu llavors "volgut" Sánchez la seva "proximitat", la seva "presència tan ràpida i tan adequada" i la "col·laboració" i la "coordinació" entre administracions, Feijóo canviava el pas i criticava obertament la falta d’informació d’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ).

Aquesta "apagada informativa" es convertiria des d’aquell mateix moment en l’eix de la defensa del Consell de Mazón, que encara avui el manté malgrat els repetits i contundents qüestionaments de la jutge a l’esmentada teoria.

Amb els focs s’ha repetit un patró similar. Aquests grans incendis van començar a descontrolar-se entorn de la segona setmana d’agost, i aleshores els presidents autonòmics populars asseguraven que comptaven amb prou mitjans per combatre’ls. El 15 d’agost, Feijóo visita Lleó junt amb Fernández Mañueco. Parla d’aquesta "crisi nacional", i tot i que evita demanar el nivell 3 d’emergència, exigeix més mitjans al Govern de Sánchez. En tot just unes hores, Castella i Lleó però també Galícia i Extremadura, llancen una allau de peticions de recursos al Ministeri de l’Interior.

La batalla del relat.

Està estretament relacionat aquest punt amb una altra semblança entre les dues emergències: la batalla del relat entre Govern i autonomies. Tant en la dana com en els incendis els governs regionals del PP han acusat l’Executiu de Sánchez d’arrossegar els peus per mobilitzar els mitjans al seu càrrec. Unes crítiques repel·lides per la Moncloa, que contraataca acusant els territoris populars de falta d’anticipació en emergències, on la previsió és clau per a una adequada gestió logística. A més, així que avancen els dies proliferen informacions que apunten que les comunitats del PP, malgrat les seves queixes al Govern per falta de mitjans, no van fer ús de tots els recursos del mateix Estat que tenien al seu abast. La guerra mediàtica, en què es va arribar a filtrar informació manipulada, va estar també capitalitzada en el País Valencià pel paper de les agències estatals i del mateix president Mazón, absent en les hores crítiques.

Absències i menjars inoportuns.

El mateix Mañueco va haver de veure sobrevolar sobre el seu cap el fantasma d’El Ventorro, el restaurant on va dinar durant hores Mazón el 29-O i de l’estigma del qual no ha pogut deslliurar-se 10 mesos després, quan es va saber que no va reaparèixer fins a tres dies després dels incendis. També el seu conseller de Medi Ambient, a qui el foc el va agafar en un dinar a Astúries. Tot plegat amb l’atenuant que els focs no avisen, tot i que feia dies que l’Aemet alertava de l’arribada d’una potent dana per al 29 d’octubre, el dia que Mazón va decidir no capitanejar l’emergència.

Notícies relacionades

El respir del Casal Infantil la Mina

"El meu fill petit decideix on hem d’estiuejar"

El front judicial.

Entre tant soroll va emergir la figura de Nuria Ruiz Tobarra, jutge que instrueix la causa de la dana. Les seves contundents interlocutòries han conclòs aquest duel de versions, deixant clar que la responsabilitat en emergències és autonòmica i posant el focus en l’absència d’avisos a la població per part del Consell. Una via judicial que sembla obrir-se també ja amb els incendis. De fet, dijous passat va transcendir que la Fiscalia ja investiga la possible absència de plans de prevenció en els municipis afectats pel foc. El Ministeri Públic insta els seus fiscals que indaguin en "possibles responsabilitats penals" de les localitats que no hagin elaborat les mesures antiincendis.