El 85% dels menors de 30 anys continuen vivint a casa dels pares

Per comunitats, Madrid ostenta la taxa més alta (17,9%), seguida de Catalunya (17,6%), que, malgrat mantenir-se en el segon lloc, pateix una davallada considerable respecte a l’últim informe del CJE: 3,8 punts percentuals. És la caiguda més forta de tot Espanya, tret de les Canàries (4,6 punts percentuals menys). El 2023, Catalunya va ostentar la taxa d’emancipació més elevada (20,6% enfront del 17% de mitjana espanyola). Galícia i Cantàbria són les úniques comunitats on el percentatge de joves que viuen pel seu compte ha crescut. Això sí, amb prou feines la meitat d’un punt percentual. De tota la llista autonòmica, els territoris amb menys emancipació juvenil són Castella-la Manxa (10,6%) i Andalusia (12%).

La taxa d’emancipació –que el CJE mesura dues vegades l’any– té una tendència a la baixa des del 2007, just abans de la gran recessió econòmica del 2008. En tot aquest temps només s’ha registrat un lleuger repunt en els anys posteriors a la pandèmia (2021 i 2022). Tanmateix, ni de lluny es va arribar al 26% de joves emancipats que hi havia el 2007.

Precarietat laboral

Presentat ahir, l’informe del CJE recorda que la taxa d’atur juvenil ha descendit a finals del 2024 al 19%, el valor més baix des del 2007. Amb tot, la precarietat laboral és un fet palmari. El 26% dels joves amb ocupació tenen contractes a temps parcial, una mica més acusat entre les dones (gairebé 34%) que entre els homes (20%). El 30% de la població jove està en risc de pobresa o exclusió social, el segon col·lectiu més vulnerable després de la infància. Aquesta situació afecta, fins i tot, els que tenen feina: més del 18% dels joves ocupats es troben en situació de pobresa.

En tot cas, el fet que tenir un projecte de vida pròpia sigui una tasca titànica no ho és tant per la precarietat laboral (que també) sinó pels astronòmics preus de la vivenda. El salari net mensual és de 1.170,54 euros, una quantitat inferior a les despeses que comporta independitzar-se (119,24 euros per a subministraments i 1.080 per al lloguer).

"La situació de la joventut empitjora perquè la vivenda s’ha convertit en un negoci amb el qual unes quantes persones es lucren. La conclusió és que no som ciutadanes i ciutadans de ple dret", sentencia l’informe. Cal esperar fins a tenir entre 30 i 34 anys per veure créixer l’estadística d’emancipació, que voreja el 70%.

Per a la majoria dels que tenen entre 16 i 29 anys (forquilla que determina el concepte de joventut, segons els acords internacionals), llogar una casa és un somni impossible, fins i tot tenintuna feina. De fet, més de set de cada deu joves continuen vivint amb les seves mares i pares malgrat tenir feina. El preu mitjà de la renda ha arribat a un màxim històric de 1.080 euros mensuals, així que un jove assalariat ha de destinar el 92,3% del seu sou si vol llogar, en solitari, una vivenda.

L’estudi del CJE destaca que aquest desequilibri està agreujat per una pujada de preus molt més ràpida que de salaris i està consolidant el que ja es coneix com a generació inquilina: gairebé el 58% de les persones joves emancipades viuen de lloguer i, d’aquestes, gairebé un terç comparteix pis per poder assumir les despeses.

Comprar, una altra quimera

Comprar una vivenda és una altra quimera. El preu mitjà de compravenda (197.210 euros) equival a 14 anys de salari juvenil, i l’entrada necessària per adquirir una casa (59.163 euros) suposa quatre anys complets de sou. Aquesta barrera econòmica, unida a la precarietat laboral, retarda la independència residencial i prolonga la permanència a la llar familiar. Si bé és cert que l’atur juvenil està baixant (19% a finals del 2024), no afecta de la mateixa manera els que tenen estudis bàsics (42%) que superiors (13%).

"La realitat és dura: necessitem destinar més del 90% dels nostres ingressos per pagar el lloguer d’una vivenda, i més del 35% per accedir, en el millor dels casos, a una habitació en un pis compartit. ¿De què serveix tenir més ocupació, més estabilitat o millors salaris si ni amb això podem emancipar-nos?", lamenta Javier Muñoz, responsable de Socioeconòmica del CJE.

L’estudi de l’organització juvenil exigeix a les administracions que despleguin polítiques per fomentar l’emancipació i destaquen que les conseqüències de seguir com fins ara no són només materials (continuar vivint a la llar familiar) sinó que també hi ha un impacte en el benestar i en la salut mental dels joves. "Vivim amb incertesa. Tenim por de no arribar a fi de mes, tenim llocs de treball precaris i vivendes inadequades. Tot això genera ansietat, depressió i estrès", conclou l’estudi.

Dels ‘ni-ni’ als ‘sí-sí’

Notícies relacionades

"¿Com estarà casa nostra quan hi tornem?"

Un temporer de 61 anys mor a Alcarràs per un cop de calor

L’informe tira per terra el mite dels ni-ni, joves que ni estudien ni treballen. A Espanya, el 17% dels joves entre els 18 i els 24 anys ni estudien ni treballen, segons va revelar el 2023 l’estudi de l’OCDE sobre educació Education at Glance (Panorama de l’educació), que va precisar que més de la meitat estan intentant trobar (sense èxit) una feina. Es tracta d’un col·lectiu estigmatitzat que està associat no només amb inferiors taxes d’ocupació i salaris, sinó també amb una salut mental baixa i exclusió social.

Davant aquesta generació –amb una xifra que es manté estancada a Espanya des del 2018– se situa una altra que va en augment. Són els batejats com a sí-sí, joves que sí que estudien i sí que treballen. Les dades del CJE revelen que el 35,5% dels joves combinen feina amb estudis, una xifra que ha crescut un punt percentual en un any. Els ni-ni, segons les dades del CJE, només suposen el 2,2% dels joves espanyols (76.199 a finals del 2024). La diferència amb la xifra (més elevada) de l’OCDE és que el percentatge de l’organisme internacional inclou els que busquen feina.