El meu regne per un bon tren

Quan finalment va arribar, va ser la bomba en molts sentits. També estètic. De tota la vida, els avions els agafaven executius agressius de vestit i maletí, mentre que als trens et trobaves motxillers agressius i famílies carregades de fills. De sobte, era al revés. Les companyies low cost havien assaltat el cel i en canvi l’AVE era meravellós (¡cinc minuts de retard i et tornaven els diners!) però caríssim. El paradís a la terra ja existia, però no era per a tothom.

A poc a poc ens hem acostat als paradigmes de mobilitat del món modern: l’avió per a trajectes intercontinentals, el tren per al que queda més a prop. Els avantatges són obvis. No només perquè el tren contamini menys. Fa poc vaig haver de volar per feina i va ser profundament depriment. Ni recordava com de car que és un taxi a l’aeroport, ni com de pesat que és anar en transport públic portant una maleta, el bolso, la bossa de l’ordinador… Com de pesat que és facturar i després esperar a la cinta d’equipatges resant perquè no te l’hagin perdut… Que si no vols facturar, no pots portar ni un flascó de colònia a l’equipatge de mà… Que porta més temps passar controls per volar, que et fan treure les sabates, que no pots estirar les cames… Totes aquestes coses que se suporten millor si viatges a Nova York o Tailàndia que a Jerez de la Frontera, com era el meu cas. A sobre, al tornar, el meu avió va sortir tres hores tard perquè era el dia de la dana i no deixaven aterrar al Prat.

Notícies relacionades

L’esquizofrènia, el parkinson i l’autisme començarien ja al ventre matern

Desarticulada a Barcelona una xarxa que va robar milers de mòbils que després acabaven al Marroc i la Xina

Qualitat del servei.

Normal que cada vegada més gent prefereixi el tren. Amb l’entrada d’operadors privats en l’alta velocitat els preus han baixat. També, ai, la qualitat del servei. El meu entusiasme ferroviari em va portar fa uns mesos a anar de Barcelona a Sevilla amb tren, desdenyant l’avió. Eren sis hores de Sants a Santa Justa. L’avió era molt més ràpid, però si comptaves totes les molèsties d’abans, durant i després… en fi, que vaig decidir mantenir els peus a terra. Amb la mala pota que em va agafar el robatori de coure del segle. El que havien d’haver sigut sis hores de viatge es van convertir en nou. Les desgràcies passen. Però la desinversió i la falta de manteniment, també. Espero que hi posem remei, perquè ha costat molt arribar fins aquí. Tant de bo el moviment no s’hagi de tornar a demostrar caminant… cap enrere, com els crancs.