Hi ha més de dos milions d’afectats per covid persistent, sense accés a unitats especialitzades: «L’atenció continua molt desordenada»

Un disgust per a pacients que són «crònics i complexos», assenyala Delphine Crespo, presidenta de Long Covid Aragó. El malestar, la fatiga, la dispnea (falta d’aire), el dolor toràcic, les palpitacions, la boira mental (anomia), l’afonia, el deteriorament cognitiu... Hi ha quadres molt característics d’una malaltia de la qual s’han descrit més de 200 símptomes. «No és estrany que en tinguem fins a 26 per pacient. Atenció Primària és la primera línia que ens rep. Es porten molt bé. Però tenen molt poquet temps de consulta i estan molt desbordats. I no tenen aquest abordatge multidisciplinari que estem demanant», assenyala Crespo.

«Ens agradaria que hi hagués més igualtat de condicions en totes les comunitats autònomes», afegeix. Així consta en la iniciativa de vuit associacions de pacients, inclosa la seva, que van presentar Sumar, basada en el document ‘Anàlisi de situació, pronòstic i proposta d’accions per a la cura del pacient amb covid persistent’, que va derivar en una proposició no de llei (PNL) aprovada al Congrés dels Diputats el desembre del 2024. Que la covid persistent sigui reconeguda com a malaltia crònica és un dels últims èxits.

Un «pas important», en paraules de la ministra de Sanitat, Mónica García, que ha aclarit que, ara, l’abordatge específic de la covid persistent, dins de l’Estratègia de Cronicitat, correspon a les comunitats autònomes amb «protocols específics i circuits assistencials».

Els recursos

Delphine Crespo enumera les comunitats que compten amb atenció superespecialitzada per als pacients: Catalunya– cita com a referent l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti (Badalona) que, a més, va posar en marxa el desembre del 2020 una unitat pionera orientada a la població pediàtrica– Euskadi, Canàries i la seva, Aragó, on recentment s’han emportat un bon ensurt tement pel seu tancament. De moment, continua oberta. Tot i que, matisa Crespo, consisteix en un itinerari màxim de 6 mesos en què els malalts són derivats a altres especialistes sense que es reprengui el contacte inicial, cosa que els preocupa.

El temor dels pacients és fundat. L’Associació Gallega de Covid Persistent (ASGACOP) ha denunciat el desmantellament del recurs amb què comptaven, ubicat a Ourense. També s’han anat tancant gradualment aquelles unitats postcovid que van néixer als hospitals en el moment més cru de la pandèmia. Aclareixen des de les associacions que té la seva lògica perquè aquests recursos estaven destinats no per a malalts de covid persistent, sinó per atendre els pacients que havien estat molt greus, ingressats a l’uci i arrossegaven seqüeles severes d’aquesta hospitalització.

A Madrid, amb dades aportades des de la Conselleria de Sanitat relatives al febrer del 2024, hospitals públics com el 12 de Octubre, La Princesa, el Gregorio Marañón o l’Infanta Leonor, també disposen de recursos per als afectats. Però des de les associacions, insisteixen. No són consultes monogràfiques, amb metges de diferents especialitats, per atendre les diferents patologies que presenten els malalts, com les de Catalunya, les Canàries, Euskadi o Aragó.

Intervenció molt específica

«Són unitats molt necessàries perquè hi ha pacients molt complexos que requereixen una intervenció específica i molt diferent de la pràctica clínica que tenim habitual. També és veritat que no tots els pacients necessiten un recurs així, el que sí que necessiten és que assumim el nostre paper assistencial donant resposta a aquest abordatge integral», indica per la seva banda la doctora Pilar Rodríguez Ledo, presidenta de la SEMG.

Notícies relacionades

Compte enrere per a l’eclipsi del segle: Catalunya ja prepara un mapa detallat amb els millors llocs per gaudir d’aquest fenomen

Controlats dos incendis que han fet desallotjar 1.700 persones d’un càmping del Vendrell

Això sí, considera, és vital que «es doni resposta a aquests casos que apunten a la punta de l’iceberg». Perquè, assegura, fins ara l’atenció ha sigut «bastant desordenada, cada pacient hi va pels símptomes que té i no es fa un abordatge integral». Per això creu important que la covid persistent –juntament amb la malaltia celíaca, el dolor crònic no oncològic o les seqüeles de la pòlio– hagin passat a ser considerades malalties cròniques, després de l’acord al qual han arribat el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS). «Això és una manera de fer un pas endavant i que es vegin reconegudes aquestes necessitats», remarca Rodríguez Ledo.

Queda feina per davant, insisteix la metge. «Les malalties cròniques requereixen el nostre esforç organitzatiu per fer el seguiment i adaptar el pla terapèutic, no només de fàrmacs, sinó d’altres opcions que hi pugui haver. I en aquest cas, no tenim fàrmacs curatius, però sí que podem estabilitzar els símptomes amb els medicaments que tenim. Això implica des de realitzar el diagnòstic i tenir registrats els pacients, fins a tenir un pla de tractament i veure com va evolucionant la malaltia», conclou.