Els nois són més masclistes en el seu discurs que en el dia a dia: "Manen a companyes a fregar plats, però a casa ho fan ells"

La investigació recull les veus de 239 alumnes de 4t d’ESO en nou instituts de la província de Barcelona. Conduït per Maria Freixanet, Jana Pous i José Berna, el treball explora què pensen realment els adolescents sobre feminisme i igualtat. La conclusió principal: encara que ells reneguen del terme, moltes de les seves idees i pràctiques quotidianes coincideixen amb els valors feministes.

Segons l’estudi, nois i noies conformen dos mons que conviuen, però no es comuniquen. Tot i compartir aula i edat, rarament comparteixen confiança, vivències o codis emocionals. Els grups d’amistat continuen sent, en la seva majoria, del mateix gènere, i aquesta manca de connexió es tradueix en discursos cada cop més allunyats. Mentre els nois se senten qüestionats pel feminisme i l’afronten amb cinisme o provocació, les noies parlen des de l’experiència. La desigualtat que més els preocupa no és abstracta, sinó concreta, i té nom propi: la violència sexual.

No han viscut la desigualtat

“Ells intenten expressar el malestar que senten amb el feminisme actual amb qüestions molt polítiques, molt legals. Elles van a posicions molt vinculades amb la seva experiència quotidiana, molt vivencials", apunta Freixanet, coordinadora de la línia de Gènere de l’ICPS.

Per a elles, la desigualtat es manifesta en l’assetjament pel carrer, les mirades al metro o la inseguretat que senten en tornar soles a casa. “Vam fer un mural amb les nostres experiències. Totes havíem patit assetjament o agressions”, diu una noia de l’estudi.

Fa 30 anys, set de cada deu nois de 18 a 24 anys donaven suport al feminisme, mentre que avui només ho fa el 40 %.

Els nois, en canvi, senten que el feminisme els ha convertit en els nous culpables, i que ara les normes només els restringeixen a ells. Es veuen com a víctimes d’una discriminació a la inversa. Des d’aquesta sensació d’injustícia, adopten actituds provocadores: redoblen el discurs, fan bromes masclistes i es declaren obertament antifeministes. De fet, fa 30 anys, set de cada deu nois de 18 a 24 anys donaven suport al feminisme, mentre que avui amb prou feines ho fa el 40 %: en només un any, a més, el suport ha perdut 18 punts. El 56 % de les noies, en canvi, es definien com a feministes fa tres dècades, per un 80 % avui dia.

En aquest intent d’auscultar què està passant, els investigadors entenen que els nois “pensen que hi ha un abús per part de les dones, que les lleis les privilegien, i aquest discurs cala perquè no comprenen la dinàmica de desigualtat estructural”, explica Maria Freixanet. No la veuen perquè no l’han viscut ni a casa ni a l’escola, i encara no han entrat en els escenaris on aquesta desigualtat es fa més evident: el mercat laboral, les tasques de cura i la conciliació. “A Espanya hi ha més de 400 lleis que afavoreixen les dones, i quan hi ha una denúncia, una dona té més pes que un home”, diu un noi.

Desigualtat "llunyana"

Malgrat el rebuig, molts d’aquests nois demanen càstigs més durs per als agressors sexuals. La paradoxa és evident: critiquen la legislació per “passar-se de la ratlla”, però alhora consideren que no es castiga prou. “Viola una dona i al cap de tres dies està lliure”, lamentava un noi. Un altre proposava mesures exemplars: “Si en lloc de quatre anys t’hi tenen 20, potser no tanta gent ho faria. Canviaria la mentalitat”.

“L’Afganistan, als països àrabs, a l’Àfrica sí que queda molt per fer. Aquí no entenc per què es fan totes aquestes manifestacions”

Tanmateix, la figura de l’agressor sempre els queda lluny. No és un company ni un amic: és algú aliè, un monstre abstracte. Aquesta llunyania també es reflecteix en com entenen la desigualtat. Quan se’ls pregunta per situacions de discriminació de gènere, molts miren cap enfora: “A l’Afganistan, als països àrabs, a l’Àfrica... allà sí que queda molt per fer. Aquí no entenc per què es fan totes aquestes manifestacions”, apunta un alumne. I tot i que les investigadores afirmen que ningú va expressar comentaris racistes dirigits a companys d’origen estranger, sí que van detectar tics racistes o islamòfobs sobretot entre els nois. Per a molts d’ells, la desigualtat “de veritat” és la que succeeix lluny, en contextos de pobresa extrema o sota règims autoritaris, mai en el seu entorn immediat.

El seu discurs, és cert, és clarament neomasclista, però el seu dia a dia ho és molt menys. “Tu pots ser un noi de 15 anys que envia la teva companya a fregar, però a casa friegues els plats igual que la teva germana. I probablement més que el teu pare o el teu avi”, afirma Freixanet. Segons ella, podria tractar-se d’una generació més masclista en el discurs que en la pràctica, just el contrari que en edats més avançades.

Més irreverència que ideologia

Aquest neomasclisme, afegeix la investigadora, no s’entén com una ideologia sinó com una irreverència. El que va ser contracultural —el feminisme, la lluita pels drets— ara s’associa a l’Estat, al professorat, a les mares. El que és provocador és donar ales al discurs disruptiu. “És preocupant, però pensem que es pot treballar a partir dels aprenentatges igualitaris que existeixen al fons”, afegeix.

“Quan els nois empatitzen amb el que expliquen les companyes, el discurs neomasclista decau perquè topa amb la realitat d’elles"

El cas és que quan es dona espai per escoltar sense jutjar, apunta l’estudi, el discurs comença a trontollar. En els grups de discussió mixtos, quan una noia expressava por per tornar sola a casa, el gest generava impacte. “Davant d’aquesta realitat quotidiana —lluny de les quotes o les lleis—, quan els nois empatitzen, el discurs neomasclista decau perquè topa amb la realitat de les noies”, diu Freixanet.

Les noies, per la seva banda, viuen una paradoxa: coneixen bé la definició del feminisme com a igualtat, però s’identifiquen menys amb el feminisme actual. El perceben com quelcom “radicalitzat”, “que ja no fa tanta falta”. Moltes adopten fins i tot una posició estratègica: no es declaren feministes, no insisteixen en segons quines reivindicacions, per no generar conflicte amb els companys.

Espais mixtos d’escolta

Notícies relacionades

El Govern llança un paquet de mesures urgents per prevenir incendis

Mor ofegat un home de 74 anys a la platja de Can Martinet de Sant Pere Pescador

L’estudi també posa el focus en el paper de les xarxes socials, on els adolescents consumeixen cada dia continguts contradictoris: vídeos a favor del consentiment conviuen amb missatges que ridiculitzen el feminisme. Amb prou feines identifiquen qui emet què, i això genera confusió, però també una certa distància crítica. Tot i així, la manca d’espais segurs on compartir el viscut debilita els vincles i alimenta una creixent solitud emocional. Per això, una de les propostes de l’estudi és crear espais mixtos, sostinguts i quotidians, on nois i noies puguin escoltar-se. També amb una educació que no es basi en xerrades puntuals, sinó en una feina contínua, des de dins l’aula i amb les persones que els adolescents senten com a referents.

La bretxa existeix, apunten els investigadors, però no és irreversible. I si el masclisme és, avui per avui, més discursiu que estructural en aquestes generacions, s’és a temps d’actuar. L’educació, de fet, es revela com una autèntica palanca de canvi. Allà on hi ha treball quotidià, implicació del professorat i espais de reflexió basats en experiències reals, el discurs neomasclista es debilita. Els adolescents, diu l’estudi, no volen sermons ni intervencions puntuals; prefereixen parlar d’aquests temes amb els seus docents i en contextos que els resultin familiars. De fet, diversos alumnes comentaven en l’informe que, si els parla una persona més semblant a ells, els entra millor que si ve una “feminazi” a educar-los.