Una relació amb alts i baixos

Religió i política

En uns altres temps, les visites dels reis d’Aragó a Montserrat tenien unes motivacions ben diferents, algunes de purament religioses, altres de no menys polítiques. Demanar ajuda en una batalla, celebrar victòries o tornar a demanar ajuda en una intriga familiar: el príncep Carles de Viana puja a Montserrat per demanar protecció en la pugna que tenia amb el rei Joan II per ser proclamat hereu... tot i que Ferran el Catòlic acabaria ocupant el lloc del seu germanastre. Els Reis Catòlics visiten cinc vegades Montserrat, l’última per donar gràcies pel descobriment d’Amèrica, però també decideixen annexionar Montserrat al monestir de San Benito de Valladolid (decisió que portarà tants segles d’enfrontaments entre monjos castellans i catalans com l’arribada de l’abat Cisneros, que convertiria Montserrat en un focus intel·lectual i espiritual).

De la casa d’Aragó la devoció a Montserrat passa a la d’Àustria. Carles I visita nou vegades el monestir i mor, com faria després el seu fill Felip II (que visita tres vegades la muntanya i pagaria l’altar major de la nova basílica), amb un ciri que es va fer portar des de Montserrat entre les mans. El fill bastard d’aquest últim, Joan d’Àustria, va a Montserrat per donar gràcies per la victòria de Lepant. Felip III presideix la processó del trasllat de la imatge al seu nou altar, Felip IV visita el monestir els anys 1626 i 1632 (i, quan durant la guerra de Secessió els monjos castellans són expulsats, crea un Montserrat B a Madrid). La relació de la casa d’Àustria amb Montserrat prossegueix amb l’arxiduc Carles, que el 1708, durant la guerra de Successió, diposita la seva espasa a l’altar de la Mare de Déu.

Notícies relacionades

Catalunya té una nova espècie d’au: els ibis ermitans aterren a l’Empordà

El sense sostre de l'aeroport de Barajas contractat per un empresari va durar tres dies a la feina: "No era el meu. Era molt dur"

La presència dels reis de la nova dinastia a Catalunya, i, per tant, a Montserrat, una vegada sotmesa el 1714, passa per un llarg parèntesi. Felip V només visitarà Montserrat el 1702, abans que els catalans decideixin el 1705 recolzar el pretendent austríac. La resposta és una absència que no s’interromp fins a les visites (en les qual les autoritats del país es desfan en demostracions de fidelitat a la Monarquia) de Carles IV (1802) i Ferran VII, que després de la seva visita de 1828 al monestir assolat per la guerra del Francès fa la primera donació per començar-ne la reconstrucció. Tot i que encara patiria més amb la desamortització, i el primer impuls reial, amb el retorn de la Mare de Déu al seu altar, arribaria amb la regència de Maria Cristina de Borbó (1844). També visiten Montserrat Isabel II (1860), acompanyada del futur Alfons XII, Amadeu de Savoia (1871) i, després de la clericalista restauració borbònica, la regenta Maria Cristina d’Habsburg (1888), coincidint amb l’entronització de la imatge, i Alfons XIII (1904). En aquesta ocasió, el Rei (durant el primer govern de Maura i en una fase d’acostament a la Lliga) va prometre parlar en català en la pròxima visita que fes a Catalunya. No ho va fer. L’any següent, la complaent posició del Rei després de l’assalt militar a la revista Cu-cut va trencar tots els ponts. I malgrat altres intents de reconstruir-los, finalment la dictadura de Primo de Rivera sota el seu regnat va marcar un moment de dificultats per a la tasca cultural del nou Montserrat reconstruït amb la Renaixença.

Ni la més que relativa afició dels últims Borbons a les manifestacions públiques de pietat ni la significació de Montserrat com a símbol del catalanisme han fet que durant l’últim segle les visites reials hagin sigut tan freqüents com ho eren en aquells temps. La visita reial de Joan Carles I (precedida d’una altra encara com a príncep) data del febrer de 1976 (en la seva primera gira per Catalunya com a monarca, on entre altres gestos d’aproximació va pronunciar el seu primer discurs parcialment en català. I Felip VI ha visitat Montserrat com a príncep en dues ocasions: el 1990 i el 2011. La presència o absència dels Reis a Montserrat sembla funcionar com un indicador dels moments de més encaixament o desencaixament entre Catalunya i la resta d’Espanya.