Mariona Roca, víctima del patronat de Protecció a la Dona: "Em van fer perdre tres anys de la meva vida"

Dilluns, la Conferència Espanyola de Religiosos va demanar perdó públicament a les dones que van ser tancades en correccionals del Patronat de Protecció a la Dona durant el franquisme. Pel sol fet de no ajustar-se als cànons del nacionalcatolicisme. Eren milers i van ser sepultades pel silenci. Una va ser Mariona Roca (Barcelona, 1952). El seu infortuni en una institució de les adoratrius es narra a Els buits, un curt documental nominat al Goya i premiat a Màlaga i Andorra.

¿Com era vostè el 1969?

Era la més gran de nou germans d’una família molt catòlica i marcada per la guerra. Tenia 17 anys. Donava classes en una escola de monges i estudiava batxillerat nocturn, on hi havia gent del món laboral. Acabava de passar el Maig francès i participava en accions del Sindicat d’Estudiants, res més enllà de manifestar-me, repartir octavilles i córrer davant els grisos.

Fins ara, res fora d’òrbita.

A casa era molt clar què podia fer i què no. No podia portar pantalons, per exemple. Una nit, després d’una manifestació, no vaig tornar a casa i el control va augmentar. M’ofegava. Vaig aprofitar un viatge d’estudiants a Menorca per escapar-me, però a l’arribar al port de Maó em va detenir la Guàrdia Civil. M’havien denunciat els meus pares. Sense passar per casa, em van portar a una escola de la part alta de Barcelona, fins que, amb l’ajuda d’un oncle, un sacerdot escolapi, em van traslladar a Madrid.

Concretament al convent de les adoratrius del carrer Padre Damián.

Recordo veure al pati una noia cantant Bésame mucho mentre es gronxava (crec que va fer un intent de suïcidi). Recordo el fred i el silenci. Era un sistema carcerari. En dormíem 20 en una habitació i no ens deixaven parlar entre nosaltres. Ens feien llevar a les 6 amb jaculatòries: tot eren misses i rosaris. Treballàvem de franc en un taller cosint roba per a uns grans magatzems.

¿Tot això per rebels?

És difícil saber-ho perquè no ens deixaven relacionar-nos. Recordo la filla d’un militar que havia quedat viudo i que l’havia ficada en aquell convent perquè no sabia què fer-ne. Sí que sé que l’estatus canviava una mica si reconeixies que eres una pecadora. Jo no ho vaig fer. I aprofitant un viatge a Barcelona per passar el Nadal amb la família, em vaig escapar. Vaig estar un temps amagada en un pis, però van començar a amenaçar amics i no vaig voler perjudicar ningú. L’endemà tornava a ser a dins.

Aquesta vegada sabia el que l’esperava.

M’hi van entrar arrossegant-me. Quan vaig veure que no tenia escapatòria, vaig deixar de menjar i em vaig anar debilitant. Al final em van ingressar a la clínica psiquiàtrica San Miguel de Madrid.

¿Gaire temps?

Vuit mesos. Després de dues sessions d’electroxocs van induir-me comes insulínics, un tractament que s’havia fet servir amb esquizofrèniques però que estava fora de circulació. Em punxaven cada matí i, al despertar del coma, em donaven una medicació forta per revertir l’efecte. Em vaig convertir en un autòmat. No recordo gairebé res. Vaig mirar de fixar algun record escrivint, però només conservo una agenda.

En aquesta agenda escriu que es compadeix dels seus pares.

Vaig acabar creient que els feia mal. Al sanatori em van dir que fins que no arribés als 40 quilos no sortiria. Vaig menjar, vaig sortir i quan vaig ser major d’edat me’n vaig anar de casa. Em va acollir la mare d’un amic. Després vaig viure al màxim. Vaig treballar com a realitzadora de tele i vaig ser mare. Però encara tinc llacunes de memòria.

¿Va poder parlar amb la seva família sobre el perquè d’aquest calvari?

Ho vaig demanar només un cop a la meva mare i es va limitar a respondre: "Ens vam equivocar». El meu pare, que encara viu, em va dir: "No vam perdre mai la tutela i, a més, també ho vam passar malament».

¿Els ha perdonat?

No. Em van fer perdre tres anys importants de la meva vida i va marcar per sempre la meva manera de relacionar-me. Sé que soc una persona que emocionalment té problemes, però he mirat d’anar al psicòleg i no ho suporto. Parlar d’això a casa i en públic m’ha costat. Ara ho faig per totes les dones que van passar pel mateix que jo.

Notícies relacionades

Fer regals (o no) al professorat

El Govern reformarà uns 70 geriàtrics i crearà 504 places

¿Li serveix la petició de disculpa de la Confederació de Religiosos?

No vull que es blanquegin demanant-me perdó. El perdó ha de venir després d’un procés de veritat i de reparació. No sabem quantes vam estar tancades (s’ha dit la xifra de 41.000 a l’any). No existim en la llei de memòria democràtica. Fa 15 dies vaig poder aconseguir la fitxa d’entrada de les adoratrius. Només això. L’Església i el Ministeri de Justícia, del qual depenien els centres fins a 1985, han d’obrir els arxius i judicialitzar els casos, perquè aquestes congregacions continuen treballant amb dones i nens.