"¿Què esperen?, ¿que em suïcidi?"

El primer informe de l’OVIM, un organisme únic a Europa que mira d’identificar i denunciar les males praxis de la xarxa pública de protecció de les víctimes de violència de gènere i masclista, ha detectat 117 casos a Espanya. El sector judicial concentra el 52% de les queixes. I, en aquest apartat, el 60% de les dones denuncien el tracte dels jutges. Principalment, les denúncies assenyalen el qüestionament constant del relat de les dones en contraposició dels homes, una certa desigualtat a l’hora d’atorgar ordres de protecció i que es té més en compte el dret del pare que el dels fills. El segon sector més assenyalat és el policial, amb un 11% de denúncies, seguit del sanitari, amb el 10% de casos.

"¿On estaria ara?"

L’Anabel és un nom fictici d’una dona gallega que a finals del 2020 va decidir separar-se del seu marit després de 30 anys de matrimoni i el va denunciar per maltractament habitual en la parella, amb qui tenia dos fills. La violència física i psicològica va arribar fins als menors. Quan la mare va denunciar, el jutjat va interposar una ordre de protecció. El que ella no sabia és que el seu procés judicial acabaria en contra seu. Primer, el jutge va retirar l’ordre de protecció sense avisar-la. Després, la seva advocada d’ofici es va negar a presentar les proves ni va voler citar com a testimoni una amiga. Al final, la violència no es va poder provar i l’agressor va acabar absolt. Després, el maltractador va demanar la custòdia dels fills i la hi van atorgar, ja que no es va tenir en compte la denúncia de violència. El fill petit, que no volia residir amb el pare, ho va haver de fer per força.

Notícies relacionades

"A la feina, els joves han de parlar per telèfon"

Anna Bacardit: "Mai em vaig trobar malament, no m’esperava el càncer"

El cas de la Lola l’expliquen la seva germana i dues mediadores culturals del seu barri. Ella està en parador desconegut, el seu marit se la va emportar amb ell i fa dos anys que la seva família no en sap res. Es tracta d’una dona gitana que es va casar amb el seu marit, que no és gitano, als 17 anys. Tenen 6 fills. Ella havia ingressat a l’hospital per les pallisses del seu marit en diverses ocasions. La més greu, embarassada de 8 mesos. L’endemà, va perdre el nadó. La Lola sempre va tenir por de denunciar perquè temia la mort. Després de l’última pallissa, l’hospital sí que va activar el circuit de violència. El problema va ser que ningú va pensar a donar-li una solució d’habitatge. Els serveis especialitzats només li van poder oferir plaça en una casa d’acollida. L’agressor la va tornar a trobar i se’ls va emportar a tots a un lloc desconegut. "¿On estaria ara si l’haguessin atès bé?", es pregunta la germana.

Al néixer el seu fill, la Carla, hondurenya, es va separar de la seva parella, espanyol, un home violent que la manipulava i intimidava. Al separar-se, van arribar a un acord verbal amb la custòdia. Quan el nadó es va donar un cop al cap, el pare la va acusar de negligent i es va quedar amb la custòdia. La mare va recórrer, però la resposta judicial va arribar un any després. Quan el nen tenia 2 anys, el jutjat va acceptar que la mare el pogués veure dues vegades per setmana. La Carla també va presentar una denúncia per violència de gènere, però també li van denegar l’ordre de protecció. El més greu va ser quan els jutjats li van trucar per preguntar-li si volia seguir endavant amb el procés. Ella, diagnosticada amb ansietat i depressió, va decidir desistir.