Una elecció secreta amb història mil·lenària

Segons la tradició catòlica, el conclave, la recta final del procés electoral per elegir el futur papa, s’ha de portar a terme rigorosament dins dels murs del Vaticà. Els aparells de seguretat de la Santa Seu han convertit els espais que ocuparan els cardenals electors en entorns hermètics a qualsevol tecnologia que amenaci el secret absolut.

De fet, els treballs de condicionament de la Capella Sixtina, començats immediatament després de la mort de Francesc, no inclouen només la col·locació de les cèlebres xemeneies per a les fumates o que es col·loquin revestiments de protecció perquè els cardenals no espatllin els magnífics frescos de la Sixtina. També contemplen escombratges de freqüències prèvies (per detectar possibles aparells d’espionatge) i la instal·lació de bloquejadors de senyal, escuts antidrons i tecnologia contra làsers espia.

És el llegat d’una història mil·lenària, la de les eleccions dels papes, que en els seus orígens eren elegits en assemblees pel clergat i els cristians de la ciutat, en imitació de les pràctiques de les eleccions dels magistrats de les ciutats grecoromanes (el suffragium o aclamació). No obstant, el que era un assumpte intern va deixar de ser-ho amb la suposada conversió de l’emperador Constantí (mort el 337 dC), que amb un mer edicte es va atorgar un paper protagonista en l’elecció del pontífex. El poder civil va irrompre així des d’aleshores en campanyes electorals fins aleshores estrictament religioses.

La intrusió política

La intrusió política duraria fins a principis del XIX, quan els cardenals es disposaven a elegir com a successor de Lleó XIII el favorit, el cardenal Rampolla del Tindaro. Va ser llavors quan es va aixecar el polonès Jan Puzyna anunciant el veto de l’emperador austrohongarès Franciesc Josep, que juntament amb França i Espanya gaudia d’aquell privilegi. Rampolla no havia de ser papa perquè era considerat filofrancés i antiaustríac, va argumentar Puzyna. Simultàniament, Moscou amenaçava amb la rebel·lió dels catòlics eslaus si sortia elegit un papa proaustríac. Les dificultats es van multiplicar quan Rampolla va ser acusat de maçó i de pertànyer als templers. Finalment l’elegit va ser Pius X, en el pontificat del qual (1903-1914) va suprimir el dret a veto.

La intromissió de Constantí va obrir la porta que d’aquí endavant els emperadors revoquessin l’elecció d’un nou papa, fins al punt que al segle XI Enric III va nomenar quatre papes de manera successiva, ja que cap era del seu grat. De manera que, des d’aleshores, l’elecció dels papes va anar a càrrec exclusivament dels cardenals.

Novel·lesques han sigut moltes trames dels conclaves. Per exemple, el conclave de 1268 del qual va sortir elegit Gregori X ha passat a la història no només com el més llarg (1.006 dies), sinó també com un dels més incendiaris. Les divisions entre les faccions cardenalícies eren tals que no encertaven amb el successor de Climent IV. Fins que els habitants de Viterbo, on es van reunir, els van tancar amb pany i clau, després els van racionar el menjar i finalment els van destapar el sostre. Era hivern i la idea de la tancada va agradar a l’elegit, que va imposar per llei: els conclaves havien de durar tres dies, a partir dels quals es reduïa progressivament el menjar. Així va néixer també la paraula conclave, cum clave en llatí, que significa amb pany i clau.

En el segle XIII, les divisions dels cardenals entre angevins, aragonesos i nobles romans eren tals que van acabar complicant la vida del que seria anomenat Celestí V. Quan li van trucar des de Roma per dir-li que havia sigut l’elegit, era un frare asceta que vivia a la muntanya. A l’arribar i veure com estaven les coses es va traslladar a viure a Nàpols, convertint-se en el primer papa que renunciava. Al segle XII va sorgir la norma dels dos terços dels vots. I al segle XVII, Gregori XV va decidir que un papa podia ser elegit per aclamació (els cardenals proclamen unànimement algú papa sense l’emissió d’un vot, per inspiració de l’esperit sant), compromís (d’un grup delegat) o amb el suport de dos terços dels vots. Joan Pau II va adoptar aquesta última com l’única vàlida. Pau VI havia exclòs els més grans de 80 anys ja el 1975.

La llegenda de la papessa

Notícies relacionades

La inexperiència i la divisió del conclave abonen la incertesa

L’Anticrist a les portes

També circulen llegendes sobre presumptes papesses, com Joana, una dona que, disfressada d’home, hauria aconseguit convertir-se en cap de l’Església al segle IX. La història ha arribat als nostres dies, tot i que no hi ha certesa històrica. Sí que n’hi ha, en canvi, sobre els períodes en què van existir diversos papes alhora. Va passar sobretot durant el Cisma d’Occident (1378-1417). Llavors els papes més importants van ser Urbà VI (1378–1389), elegit a Roma, i Climent VII (1378–1394), elegit a Avinyó per un grup de cardenals que no havia reconegut l’elecció de l’altre.

Són a la mateixa llista Benet XIII (1394–1423) a Avinyó –qui es va negar a abdicar fins i tot després que es resolgués el cisma– i també Joan XXIII (1410–1415), un dels papes antipapes, que també va sorgir en aquest període. La raó és que aquest cisma no es va resoldre fins al Concili de Constança (1414-1418), que finalment va deposar els papes rivals i va elegir Martí V el 1417, posant fi a la divisió. El 1939, en plena Segona Guerra Mundial, els cardenals, potser preocupats per la situació, també van celebrar el conclave més curt, el que va elegir Pius XII, que va durar menys d’un dia.