Parar el temps

I va arribar. Tot el temps del món, per a tot el món. Alhora. Una altra anomalia. Fins aquell impensable mes de març del 2020 sabíem manejar-nos en un ritme descompassat: quan jo tenia temps, la persona a qui l’hi volia dedicar no en tenia, i així, la nostra vida se succeïa en un asincronisme constant.

De sobte jo tenia temps, tu tenies temps i fins i tot aquell que mai de la vida va saber gestionar i esgarrapar minuts al dia per tenir-lo, el tenia.

Teníem temps i por. Perquè mentre a nosaltres se’ns oferia a cabassos, vèiem angoixats com a d’altres se’ls arrabassava cruelment. Persones a qui coneixíem, avis, pares, amics, companys de feina lluitaven per guanyar minuts, hores i dies per combatre el virus.

També vam tenir temps per pensar en això. En la nostra vulnerabilitat. Que només som temps, el que regalem i el que ens regalen.

Notícies relacionades

Els pantans de Catalunya arriben al 44,71% de la seva capacitat gràcies a les últimes pluges

Ábel Bereményi, antropòleg: «La mobilitat social té un cost social i emocional molt cruel per al poble gitano»

I una vegada més la literatura. Elli Michler, autora alemanya, escrivia el 1987, en un dels poemes més celebrats sobre el temps: "Et desitjo de cor que tinguis temps, temps per a la vida i per a la teva vida".

El març de 2020 es va parar el temps. Molts vam tenir la sort que el temps només va parar un temps. També d’aprendre a parar a temps.