"No tinc temps per a tot i deixo les coses a mitges"

Marta Iriarte Canosa (59 anys, Barcelona) no va pensar "mai de la vida" que podia tenir TDAH perquè "existeix un biaix de gènere que impedeix reconèixer els símptomes en dones, i socialment ens esforcem més a emmascarar dificultats i a desenvolupar estratègies perquè no se’ns noti". Aquesta circumstància, però, li ha causat "dolor emocional tota la vida", segons explica amb tristesa, al no ser conscient, fins als 57 anys, que les seves dificultats responien a un patró de neurodivergència.

Un dels seus principals símptomes és la "ceguesa del temps", amb referència al fet que la incapacitat per gestionar el pas del temps li genera problemes per organitzar-se i planificar el futur. Tot això dins d’una activitat frenètica perquè, des de ben jove, l’activisme ha sigut part de la seva vida però entrant cíclicament en col·lapse i burnout (síndrome del cremat) por no poder arribar a tot. "Em destrossava perquè no arribava mai a l’hora, no tenia temps per a tot, deixava les coses a mitges i em culpava de tot, cosa que em provocava una sensació de superficialitat constant, baixa autoestima i molta ansietat".

Una voràgine que la incapacitava cada vegada més, li causava fòbia social, sentir que no encaixava enlloc i fins i tot li impedia conduir. La Marta posa d’exemple nimietats com la impaciència en els semàfors o el transport. Com que "sempre anava tard", no suportava haver d’esperar la llum verda o el següent autobús. "Em generava frustració i nervis, tot i que no n’he sigut conscient fins ara. Abans no ho entenia, com tantes altres coses".

"Ceguesa del temps"

Notícies relacionades

Un de cada sis avis pateix maltractaments: «Visc amb por, el meu fill l’emprèn contra mi quan pateix una crisi»

Fer regals (o no) al professorat

La seva vida ha sigut tan complicada degut "al xoc constant contra una societat neurotípica" que en la seva joventut va patir addiccions a les drogues, un fet que la va portar a la presó durant un any. Paradoxalment, això li va servir de recuperació i, al sortir-ne, va entrar en l’Administració, cosa que li ha permès tenir estabilitat. Es caracteritza per ser perfeccionista i lliurada a les seves tasques, però creu que en l’empresa privada l’haurien acomiadada perquè la "ceguesa del temps" i altres divergències li haurien passat factura.

La Marta "es va reconèixer" com a TDHA durant una de les seves nits d’insomni. Va llegir sobre el trastorn i s’hi va identificar. A partir de llavors va buscar ajuda i va trobar la Fundació Adana, on la van orientar al servei de psiquiatria de la Vall d’Hebron, que va descobrir que també combina amb un trastorn de l’espectre autista (TEA). Ser conscient de la seva neurodivergència li ha "salvat la vida", segons afirma amb contundència.