"El meu pare pensava que era un gandul"

Josep Guardia Duaigües (28 anys, Lleida) és l’únic dels tres adults amb TDAH que participen en aquest reportatge que va ser diagnosticat en la infància, amb només 8 anys, però també és el més jove i, per tant, quan va anar a l’escola, el trastorn era més conegut, sobretot entre els professionals. De fet, va ser la seva professora la que va avisar els seus pares que havien de consultar un especialista perquè el Josep era "hiperactiu, nerviós i interrompia sempre a classe".

El problema és que la seva mare, que també és metge, va acceptar el diagnòstic i que el Josep prengués els fàrmacs indicats per al dèficit, però el seu pare no, perquè, com moltes altres persones, desconeixia i minimitzava el TDAH. "Ell pensava que era un gandul, que només m’havia d’esforçar, i, com que es va divorciar de la meva mare, no em deixava prendre la medicació, no la vaig consumir de manera estable", indica el Josep.

En conseqüència, li ha costat estudiar i acabar l’educació obligatòria, perquè, encara avui, és incapaç d’acabar un llibre si és difícil o llarg. Les dificultats per comprendre, llegir o parlar són, juntament amb la impulsivitat i el nerviosisme, els seus principals símptomes. A més, no tenia interès acadèmic, "era dels que m’asseia al darrere i molestava a classe", explica.

Ganes d’aprendre

Notícies relacionades

Més del 40% d’aspirants a estudiar Magisteri a Catalunya no aproven les proves d’accés

Controls a les carreteres gironines pel pont de l’1 de maig

No obstant, a mesura que ha anat madurant, sí que ha tingut ganes d’aprendre i de superar les dificultats a base de treball i esforç. Ha acabat un cicle superior d’Assessoria i Imatge i treballa com a perruquer. "Quan vaig tornar a estudiar, em vaig adonar que necessitava ajuda, vaig consultar un psiquiatre i és quan em van prescriure un tractament estable que fa que em senti millor, però, si no hi poses de la teva part, la medicació per si sola no et soluciona la vida", avisa.

A més, ha hagut de provar diversos fàrmacs, ja que un li treia la gana i li causava sensació de dependència. Ha decidit explicar el seu cas perquè vol "visualitzar" l’existència del TDAH en adults. "Ara es tracta més, hi ha més conscienciació entre els metges i els professors, però encara falta molt, massa persones continuen pensant que és una malaltia inventada", denuncia.