Fer els deures

La pandèmia de la Covid-19 va posar de manifest que, possiblement, la infraestructura dirigida a l’atenció de la dependència a Catalunya patia de problemes estructurals i d’altra mena força importants, per la qual cosa està dins la lògica i, fins i tot, del mínimament exigible, demanar que els esmentats centres compleixin tota una sèrie de criteris mínims de qualitat en quant a estructura, processos i resultats esperables. La forma que les autoritats tenen per contrastar que es compleixin aquests criteris és l’acreditació, com en el seu moment ja es va fer amb els centres sanitaris. Certament això va provocar el tancament d’alguns centres i la pèrdua puntual de llits assistencials, però, repeteixo, la prestació d’una assistència amb uns mínims de qualitat, és irrenunciable, i més quan es paga amb diners públics, encara que, efectivament, molts d’aquests centres estiguin infrafinançats. Però aquest és un altre tema.

Notícies relacionades

Una casa perquè l’Ana torni a somriure

El pa que forneja un futur per al Djogo

Així doncs, que es faci l’acreditació es una bona notícia. Hi ha hagut temps per fer-ho i, malgrat tot, es reconeix que una part del sector no compleix amb els requeriments. La solució no és passar-ho per alt, malgrat les llistes d’espera. Després venen els problemes i les responsabilitats.

Una altra cosa es que les administracions no es poden limitar a fer complir la norma i prou. Cal planificar i executar. I finançar correctament. Si s’ha d’ajudar a fer reformes i establir nous terminis factibles, endavant, però cal donar-hi resposta, i de forma urgent. L’Administració també ha tingut el seu temps per fer-ho. Tothom té la seva dosi de responsabilitat. Però en cap cas, ni amb la descarnada i dolorosa realitat de les llistes d’espera, excessives, no es pot relegar més l’aplicació dels mínims de qualitat. I això tan sols es pot assolir amb l’acreditació, però no tan sols amb l’acreditació.