On llops i vaques conviuen en harmonia

«Fa vuit anys aquí no hi havia absolutament res. La terra era tan morta que ni tan sols hi havia cucs. Les basses, contaminades. Els senders, perduts. La vida semblava haver-se esfumat», expliquen la periodista Inka Martí i Jacobo Fitz-James Stuart, comte de Siruela, sobre l’estat de les més de 4.000 hectàrees de terrenys que van heretar de la casa d’Alba. Al seu dia, aquests terrenys van estar a punt de convertir-se en un vedat de caça. Però Martí i Siruela van decidir apostar per una cosa transformadora. «Volíem tornar a portar la vida a aquestes terres, permetre que brollés la natura salvatge, crear un espai en què poguessin conviure diferents espècies», expliquen, entusiasmats, des del paradís terrestre que han aconseguit encunyar tan sols a dos passos de Salamanca.

El seu, expliquen, és un projecte ecologista que pretén convertir-se en una font d’inspiració. En un model per demostrar que és possible restaurar entorns degradats, recuperar els paisatges d’antany i deixar que la biodiversitat torni a florir. Els seus impulsors ho defineixen com l’«espai renaturalitzat» més extens del sud d’Europa en el que s’han aconseguit recuperar enormes extensions de devesa, amb verds pastius i alzines centenàries, brolladors heretats dels celtes i àmplies extensions de terreny on conviuen tota mena d’animals. «És un espai on ara brolla la vida en totes les seves formes», explica, orgullosa, Martí.

Els seus creadors han batejat aquest projecte com a Airhón, manllevant el nom del déu pre romà de la natura i les seves aigües. «Durant massa temps els humans hem vist la natura com una màquina impersonal i inerta en què l’únic objectiu era donar-nos recursos. Aquesta filosofia ha sigut un error i és el que ens ha conduït a la degradació del planeta i el problema ecològic que vivim ara», explica Fitz-James Stuart. Per això, recalca, la solució passa per una cosa tan senzilla i paradoxalment tan transformadora com recordar que «la natura és vida, ens dona vida i, sobretot, en formem part i hem de viure en harmonia amb tota la resta d’espècies».

Oda a la vida

Només cal endinsar-se unes hores en aquestes terres per veure com aquesta oda a la vida, a la natura salvatge i la convivència entre espècies pren forma. Aquests terrenys són la llar de 1.500 exemplars de vaques morutxes, una espècie bovina autòctona en declivi de la qual ara mateix, segons consta als censos oficials, tan sols queden uns 15.000 individus. Aquests animals, utilitzats per a la ramaderia, destaquen com una de les espècies autòctones més resistents a les condicions ambientals extremes que es donen a la regió i, al seu torn, com una de les que més s’han reduït en les últimes dècades a causa de la substitució per espècies més prolíferes. «Les morutxes formen part de la història d’aquestes terres», explica Martí mentre ensenya la imatge d’escultures celtes on es representen aquests animals.

Les morutxes conviuen a les mateixes terres que una família de llops ibèrics. Són entre cinc i vuit exemplars que habiten en un tàlveg del sud del Duero, en una zona ara coneguda com «el clot dels llops». Al principi la seva aparició va causar gran enrenou, sobretot pels atacs a la ramaderia, però amb el temps Martí assegura que han aconseguit crear un espai perquè llops i bestiar convisquin en harmonia. La fórmula és senzilla. La tornada d’un paisatge més salvatge ha portat de tornada tota mena d’animals com cabirols, cérvols i senglars. Els llops s’alimenten essencialment d’aquests. Els ramaders tan sols han hagut de garantir la vigilància del seu bestiar i aplicar trams de tanca elèctrica a les seves parcel·les.

I això no és tot. La renaturalització d’aquestes terres ha portat de tornada multitud d’espècies autòctones que havia desaparegut en les últimes dècades i que ara ha tornat a aparèixer. Segons els censos oficials, ara hi ha centenars i centenars d’espècies diferents convivint en aquest espai natural: gats salvatges, conills, cérvols, llebres, cabirols, fagines, teixons i llúdries. Però també cigonyes, mussols reals, voltors negres, grues, trencalòs i àguiles imperials; l’au rapinyaire més amenaçada d’Europa de la qual a Espanya tan sols queden 700 exemplars adults. La presència d’un niu d’aquesta espècie a la copa d’un arbre a la finca, del qual apunta amb certa curiositat un pollet, mostra fins a quin punt aquestes terres s’han convertit en un refugi de biodiversitat.

Notícies relacionades

El restrenyiment no seria la causa de les lesions anals al nadó maltractat

‘PNAS’ retira un estudi de Barbacid per conflicte d’interessos

Les terres d’Airhón han aconseguit, en tan sols vuit anys, convertir un lloc gairebé desèrtic en un brollador de vida. «La natura és sàvia i agraïda. Només necessitem deixar de fer-li mal activament amb pràctiques agrícoles i ramaderes intensives i l’ús de fertilitzants tòxics i donar-li temps perquè torni a regenerar-se», comenta Fitz-James Stuart. La seva, explica, és una aposta per «respectar els cicles naturals de la vida», «mostrar gratitud cap als ecosistemes» i, sobretot, «per crear «un lloc de silenci» on la natura torni a fluir com antany i els animals puguin tornar a viure en harmonia. Inclosos els humans.

És la primera vegada que Fitz-James Stuart i Martí parlen públicament del seu gran projecte vital, al qual han dedicat gairebé una dècada. Ara, expliquen, volen mostrar l’aconseguit en aquestes terres de Salamanca perquè serveixi d’inspiració per a tots aquells que, com ells, creuen en la necessitat de crear ecosistemes més sostenibles i més resilients davant les amenaces climàtiques que planen sobre el sud d’Europa. En un futur pot ser que aquestes terres, a més de reconciliar llops i bestiar, també acabin acollint un centre d’investigació i formació científica sobre rewilding i pràctiques agroramaderes sostenibles. «Ser ecologista és l’única opció sensata», destaca, amb convicció, el comte de Siruela.