L’esport extrem envelleix

Macip precisa que l’exercici «moderat i constant» –aquell que no posa el cos al límit i que es contraposa a la vida sedentària– és sa i necessari. Redueix el risc de malalties cardíaques i de patir càncer. «També disminueix l’envelliment cel·lular, en part perquè té un efecte antiinflamatori. Serveix per netejar els teixits». No obstant, no passa el mateix amb l’esport extrem, aquell que fan els esportistes d’elit i els que comencen a practicar esports de molta intensitat, que pot «accelerar» els danys cel·lulars i provocar «problemes de vellesa crònica».

«Petites lesions»

«L’esport molt intens genera petites lesions. Quan poses el cos al límit, es produeix un desgast», apunta aquest investigador, que matisa que això també depèn molt del «tipus de vida» que després porti l’esportista. «El manteniment [després de la retirada] és important perquè una de les causes de l’envelliment és la pèrdua de massa muscular», afegeix.

¿Com es manifesta aquest envelliment? ¿O a què ens referim quan parlem d’aquest procés? Com explica Macip, l’envelliment «no és una sola cosa». «Pots tenir la pell perfecta i els músculs fatal», precisa. I no totes les persones envelleixen de la mateixa manera. «Encara no entenem bé l’envelliment perquè són estudis difícils de fer, ja que impliquen seguir les persones durant molts anys. I perquè encara no tenim marcadors d’envelliment prou bons», reconeix. Però, tot i que «encara queda molt per saber», assegura Macip que ja hi ha «pistes» i «indicacions» que l’esport intens pot ser «dolent» a la llarga, davant el «moderat», que és bo.

Rellotge epigenètic

Com explica aquest investigador, l’únic marcador de l’envelliment que existeix en l’actualitat és el «rellotge epigenètic». «La genètica es refereix a l’ADN de les cèl·lules, mentre que l’epigenètica al·ludeix als canvis químics de l’ADN», diu Macip.

Amb l’edat, prossegueix, hi ha una sèrie de «canvis epigenètics que es poden mesurar». «Hi ha certes modificacions químiques de l’ADN que es produeixen amb els anys, i això és el que s’ha anomenat rellotge epigenètic. Hi ha diferents tipus de rellotges epigenètics: l’envelliment no és homogeni a tot el cos», explica.

L’esport d’alta intensitat afecta l’expressió genètica, tal com ha revelat recentment un estudi de l’Institut de Recerca Sant Pau i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). «Els nostres estudis estan centrats en com s’expressen els nostres gens en diferents circumstàncies, cosa que es coneix com a transcriptòmica. L’expressió dels nostres gens varia en funció de les coses que fem i de l’ambient», explica José Manuel Soria, cap del grup de Genòmica de les Malalties Complexes a l’Institut de Recerca Sant Pau. Segons ell, tot i que les persones heretem gens que no poden canviar, aquests sí que tenen «certa plasticitat» i la seva expressió pot «adaptar-se a les condicions de l’entorn».

Aquesta clau és el que el seu equip ha investigat en el camp de la pràctica esportiva. «L’esport d’elit és un bon model d’envelliment», assegura Soria. El seu equip, gràcies a col·laboracions amb la Marató de Barcelona i la secció d’handbol del FC Barcelona, ha estudiat com s’expressen els gens dels esportistes fins 48 hores després d’haver finalitzat l’activitat. «Hem vist que, quan acabem una activitat esportiva de tanta intensitat, a causa de l’estrès fisiològic, l’expressió dels nostres gens simula que estem malalts, tot i que no ho estem», explica.

No obstant, assegura aquest genetista, els individus es «recuperen» una vegada han passat 48 hores. És a dir, «recuperen» la seva salut. «Estem molt interessats en aquesta recuperació perquè allà és d’on podem extreure informació sobre com tornen a la normalitat les vies fisiològiques que s’han alterat», assenyala Soria.

Tres perfils

Gràcies a l’estudi portat a terme amb jugadors del FC Barcelona, han identificat tres grans perfils de jugadors: els «recuperadors ràpids» (en poc temps tornen a estar com el principi); els «lents» (48 hores després del partit encara tenen alterades vies d’expressió de gens), i els «adaptables a l’esport» (l’esforç ha tingut un «impacte mínim» en l’expressió dels gens. «Això obre la porta a personalitzar intervencions amb jugadors pel que fa a entrenament i fisioteràpia», diu Soria.

Així, la investigació de l’Institut de Recerca de Sant Pau s’ha centrat a veure com l’esport d’elit és un «bon model per estudiar l’envelliment».

Les alteracions que es produeixen als gens dels esportistes després d’una activitat intensa són les mateixes que es desenvolupen en algunes patologies en les quals el pacient, per contra, no es recupera. «Ja comencem a tenir informació per intervenir i recuperar aquestes alteracions», diu Soria. Un exemple.

Notícies relacionades

Presó per al maquinista i un excàrrec d’Adif per l’accident de l’Alvia

Gislan Zekri, estudiant de Treball Social: "Entendre el context cultural de la persona és vital per ajudar-la"

El seu grup va fer una investigació en el camp base de l’Everest, a 5.360 metres d’altitud, en la qual va estudiar com els alpinistes s’anaven adaptant a la falta d’oxigen. «Hem vist que és una cosa semblant al que els passa als pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC)».

Els mecanismes de recuperació en gent sana ens poden donar informació sobre persones amb MPOC, perquè la hipòxia [disminució del subministrament d’oxigen a un teixit] també modula l’expressió dels nostres gens, tot i que després ens recuperem.