El Govern accelera el pla per a tancar els últims manicomis

Qualsevol que hagi passejat entre els pavellons de l’antic manicomi de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet, coneix el significat de les paraules decadència, sordidesa i tristesa. Les dones i els homes que hi ha ingressats allà de per vida, amb un diagnòstic de salut mental, deambulen entre jardins, sovint amb un cigarro i un cafè, sense rumb fix.

Els manicomis de Catalunya encara tenen 1.680 persones ingressades sense data de sortida, cosa que cronifica la seva situació. I això malgrat que totes les administracions i l’OMS clamen per tancar aquests centres, que qüestionen drets fonamentals bàsics com el del tractament dels problemes de salut mental en l’àmbit comunitari. És a dir, sense tancar els "bojos" de per vida. El Govern ha fitxat un nou responsable del Pla Director de Salut Mental, que entre altres objectius es proposa accelerar buidar-los.

Ho planteja clarament el pla Quality Rights de l’OMS: els pacients tenen dret a decidir sobre el seu procés i ser-ne protagonistes. Catalunya no lidera els rànquings de manicomis buits a Europa. Però el Govern ha portat a terme un procés d’acceleració que ha fet reduir en dos anys unes 200 places en els cinc principals centres psiquiàtrics: Torribera, el Pere Mata, Benito Menni, Sant Joan de Déu i Martorell.

Les xarxes de suport

Josep Tristany, recentment nomenat màxim responsable del Pla Director de Salut Mental del Govern, admet que "queda molt per avançar", però es proposa avivar més el procés. Existeixen resistències, fruit d’inèrcies i mirades conservadores, però també precedents d’èxit: Girona no té ni un ingrés cronificat, gràcies a l’empenta de l’equip que lidera Claudi Camps amb una convicció ferma en la idea que els pacients han d’estar fora dels murs del manicomi. A Martorell s’ha aconseguit tancar 70 llits en dos anys. El ritme ha d’anar compassat amb l’existència de xarxes de suport comunitàries.

Aquest pla topa encara amb prejudicis socials sobre la condició de salut d’aquests pacients. I fins i tot les famílies dels mateixos malalts poden tenir pors i recels, després d’anys d’ingrés del seu familiar. "A les famílies se les ha d’acompanyar –remarca Tristany– i cuidar-les, perquè en molts casos han patit moltíssim". Però existeixen casos d’èxit rotund, com un pacient que portava 35 anys al centre i va tornar amb la família per passar l’aïllament de la covid a casa. Cada 15 dies tornava al centre per ser visitat i prendre la medicació. Tornar a casa va ser una cosa que es va consolidar, malgrat les pors inicials dels pares. En el dia d’avui el pacient està amb els seus i sense marxa enrere.

Més habitatges

Notícies relacionades

¿Què és la febre hemorràgica?

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

Altres estratègies passen per canviar el manicomi per residències d’avis, en casos de persones de més de 65 anys amb un cert grau de dependència. El resultat en la seva conducta està sent satisfactori i es percep certa estabilització, no sense certes queixes. Una altra palanca que Tristany vol reforçar és la d’aconseguir més habitatges perquè aquests pacients puguin tornar a un entorn normal. La possibilitat de tenir més diners de Drets Socials és clau. Alhora, s’exerceix una certa pressió sobre les entitats proveïdores d’aquests centres de tan llarga durada. "Algunes van més lentes i d’altres més ràpides", descriu.

El procés podria ser més àgil, admet Tristany, però no hi ha marxa enrere perquè s’ha de tractar "els pacients on toca i com mereixen". Un altre factor és que els professionals d’aquests centres podrien ressituar-se on més falta fa: en el reforç del treball comunitari o en els serveis de salut mental de cada població.