15 anys de lluita LGTBI i més de 1.600 víctimes ateses

L’assassinat de Sonia Rescalvo, una dona transsexual, al parc de la Ciutadella el 1991 va marcar un abans i un després en l’activisme pels drets del col·lectiu LGTBI a Catalunya. "Va ser la punta de l’iceberg de la discriminació que patíem, i patim, el col·lectiu LGTBI. Allà em vaig adonar de la importància de visibilitzar el que estem passant i vam crear la primera oficina antidiscriminatòria", reconeix Eugeni Rodríguez, actual president de l’Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya.

Han passat 15 anys des de la creació de l’Observatori. Des d’aleshores, més de 1.600 persones han acudit a ells per fer aflorar una realitat que encara avui segueix enquistada. "La nostra lluita no ha acabat, ara estem en una guerra cultural contra el feixisme", insisteix.

Formalment i legalment, l’Observatori contra l’Homofòbia va néixer el 2008. Amb els anys s’ha convertit en un ariet contra la discriminació al col·lectiu LGTBI a Catalunya, visibilitzant i registrant centenars d’actes discriminatoris que pateixen els afectats per la seva orientació sexual o identitat de gènere a la feina, al carrer o amb els seus familiars. Per arribar fins allà hi va haver diverses llavors que ho van impulsar. Entre aquestes, una visita a París on el seu fundador, Eugeni Rodríguez, es va adonar que calia registrar les agressions al col·lectiu com feien a França. "A mi m’obsessionava la violència que patien els més vulnerables, a les zones de cruising de Montjuïc o de les Tres Xemeneies.

Travessia del desert

"Els primers anys van ser una autèntica travessia del desert, ho fèiem tot des de l’activisme i sense ni un ral", recorda Rodríguez, recitant, l’article 14 de la Constitució: "Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació". A inicis dels anys 2000, el FAGC va obrir una línia de telèfon perquè les persones que deien ser víctimes de discriminació ho poguessin denunciar.

"Les històries eren variades, totes des de l’anonimat i la majoria ens deien com se sentien després d’haver sortit de l’armari", explica l’activista LGTBI. Era una època sense mòbils però amb algunes lleis. Per exemple, el 2005, la llei del matrimoni homosexual. "La gent es podia casar, però ¿qui s’atrevia a dir-ho a la feina o a posar els dos noms a la bústia?", insisteix Rodríguez.

"Calia defensar els drets que anàvem guanyant per poder exercir-los". Les memòries de llavors registraven més de 300 casos a l’any. "Però era una tasca molt poc professional. Després vam aprendre que per explicar la violència a les persones LGTBI havíem de comprovar que era pel fet de ser-ho". Les polítiques en aquell moment tampoc ajudaven: "Als polítics els costava pronunciar la paraula homofòbia i les retallades dels governs de CiU van acabar de rematar-ho".

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

El 2014, finalment es va aprovar la llei catalana contra l’homofòbia. "Va ser un canvi brutal. Per primera vegada hi havia bons i dolents. Es respectaven els drets de les persones LGTBI des que naixien fins a la mort. Les coses que s’havien normalitzat, com insultar-nos amb ‘maricon de merda’, era una infracció administrativa que comportava una sanció", manifesta orgullós".

Segons les víctimes, el perfil més habitual d’agressor sol ser una persona jove, que actua en grup i a prop de discoteques i locals d’oci. "Hem de canviar la mentalitat dels joves", lamenta Rodríguez.