Ser dona amb discapacitat intel·lectual: «Ens tracten com criatures, però som vàlides»

En tan sols una hora de xerrada amb elles apareixen situacions que estarrufen la pell. Vioque, per exemple, respon sense embuts al preguntar-li si la violència sexual es rabeja més amb les dones amb discapacitat. «A les xarxes socials coneixes gent que en realitat no voldries haver conegut», diu, per començar, amb la seva veu aguda. «Un noi em va fer moltes promeses. Jo me’n vaig voler anar amb ell, però em va retenir. Em va tancar i no em deixava sortir». Va aconseguir escapar-ne corrent sense fi. «L’hem denunciat i la policia l’està buscant», afegeix.

Violència, enganys i impunitat

La part terrible és que la seva història no és estranya dins del grup. «Jo em vaig enamorar d’un noi que vaig conèixer per una aplicació, però em va enganyar i em va treure molts diners. Em va dir que es volia casar amb mi», diu Montse García. Ella va voler denunciar el seu agressor. «Però els Mossos em van dir que, si no tinc proves, no puc fer-hi res», afegeix. Vioque també va voler denunciar unes lesions que li van fer quan tenia 15 anys. «La policia em va dir que, com que tenia una discapacitat, no ho podia denunciar». García recorda que també va quedar impune una violació de la qual va ser víctima als 11 anys. «Jo volia denunciar però em van dir que tampoc podia», es queixa.

Fa anys que Arriaza normalitza el mal en les seves relacions sexuals. «És que els nois et diuen que no et faran mal, que seran sensibles, però no és veritat», explica la noia, que pateix dues patologies que l’afecten intel·lectualment i físicament. Fa pocs anys va decidir dir prou al mal, i posar fre a la seva exparella. «I a sobre es va enfadar amb mi», afegeix. Ella agraeix aquest espai de dones en què pot conèixer casos com el seu i deixar d’acostumar-se a coses que no haurien de ser habituals. «He après a conèixer els meus drets i fer-los respectar», explica.

Apartades a la feina

La realitat d’aquestes dones està plena de discriminacions per partida doble. Un altre dels llocs on passen és a la feina. «A mi em costava moltíssim buscar feina», explica Gutiérrez, que fa pocs anys va descobrir que tenia una discapacitat intel·lectual. Arriaza tampoc ho ha tingut fàcil. Ha treballat molts anys en cadenes de menjar ràpid. «En una empresa em van dir que complia el perfil però, com que tenia discapacitat, no em podien contractar». «En altres feines directament només em deixaven netejar, no podia fer res més, tot i que els meus companys sí», segueix. Però el pitjor va ser el dia de l’amic invisible. «Tots tenien regals menys jo».

Ella va acabar denunciant l’empresa davant Inspecció de Treball, perquè es va adonar que ni li pagaven el que li devien ni tenia els mateixos drets que els seus companys. Ara diu que està «molt contenta» en una botiga de roba. «Puc fer el mateix que les meves companyes, estic que no m’ho crec», assegura, després d’un historial d’enganys i discriminació. «Som persones que podem treballar, fer una vida normal, som igual de vàlides, no se’ns ha de deixar de costat», insisteix Gutiérrez, que ara treballa a la Fundació Maresme.

Crítiques al personal sanitari

Els metges, especialment els ginecòlegs, centren també gran part de les seves crítiques. A Vioque li van voler implantar un DIU sense ni tan sols conèixer la seva opinió. «És que no entenc que no em puguin escoltar, vaig haver d’insistir moltes vegades», lamenta. Giménez va al·lucinar que no volguessin visitar-la perquè no tenia relacions sexuals, malgrat patir una menopausa precoç. «I a més, els metges no et miren ni a tu, parlen amb els teus pares, amb els de la fundació... i tu penses: ¿qui és el pacient? ¿què passa, que no existeixo? No té cap sentit».

Notícies relacionades

La cervesa, el vi i el pa poden contenir la clau de la longevitat

Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»

La Raquel encara recorda les doloroses citologies amb la seva ginecòloga. «Jo li deia que em feia molt de mal, que parés, però no... era un infern». I García va arribar a interposar una demanda contra un CAP. «Jo tenia tos i un metge em va dir que a les persones amb malalties mentals no se’ls havia de fer cas. Jo no tinc cap malaltia, tinc una discapacitat. I si la tingués... ¿què significa això?». Finalment, la radiografia va mostrar que tenia el cor més gran del normal i que no cabia a la cavitat toràcica.

El grup de l’entitat també està integrat per mares de noies en aquesta situació. És el cas de Dolors Garcia, mare d’una dona de 32 anys amb discapacitat. «Jo estic aprenent moltíssim d’aquestes noies, encara tenim molta feina per fer». També li passa que es dirigeixen a ella en lloc de la seva filla en moltes ocasions. «Ens fa falta encara molta pedagogia, entendre que són persones que tenen els mateixos drets i que necessiten més suport en algunes coses».