«Hem d’acostumar-nos al risc del virus del Nil i a prendre mesures preventives»

¿Com i quan es té coneixement que el virus del Nil occidental comença a circular a Espanya?

El 2003 el Ministeri de Sanitat va finançar una xarxa d’investigació que és la xarxa Evitar, centrada en virus zoonòtics, incloent el del Nil. En ella participaven diferents grups multidisciplinaris, de l’Estació Biològica de Doñana, del Centre Nacional de Microbiologia, de l’Institut de Salut Carles III o del Laboratori Central de Veterinària del Ministeri d’Agricultura i Ramaderia. Un dels objectius era plantejar com s’hauria de fer una vigilància davant el risc d’arribada d’aquests virus. El primer resultat va ser saber que en realitat el del Nil ja estava circulant a Espanya. Vam començar a detectar anticossos, senyals que els animals hi havien estat exposats i havien sobreviscut en cavalls o en aus de Doñana. Des del 2003 hem tingut evidències que el virus estava circulant. Al principi hi havia molt la idea que era un virus africà i que cada primavera els ocells migradors l’introduïen a Europa. El que vam començar a veure aviat és que el virus era ja resident, era endèmic a Espanya. Any rere any s’anava detectant als mateixos llocs. El 2004 apareix un primer cas en un humà. Precisament va ser a Extremadura on es va infectar aquesta persona. Després de passar les vacances a Càceres, quan va tornar al seu lloc de residència, a Catalunya, va ser diagnosticat en un dels hospitals que participaven en la xarxa. Els següents casos es van registrar el 2010, dos a Cadis, i el 2016 tres a prop de Sevilla, però és el 2020 quan es produeix el gran brot, amb 77 casos i vuit morts, que es van concentrar al Baix Guadalquivir tot i que també n’hi va haver a Cadis i Badajoz.

¿I què és el que va canviar el 2020 perquè es produís aquest salt quantitatiu tan gran?

Aquest és un virus molt difícil de diagnosticar, amb la qual cosa si hi ha pocs casos és molt fàcil que passin desapercebuts. El 2020 el que hi ha és una acumulació d’aquests, molta concentració. ¿Què va passar el 2020? D’una banda, que va ser una primavera molt plujosa i alhora hi havia molt poca activitat humana, perquè estàvem confinats, amb la qual cosa es van acumular molts llocs per a cria de mosquits en zones urbanes habitades. Tot això va permetre que creixessin molt bé les poblacions de mosquits. Un altre factor que hem vist és que quan l’hivern és més calorós això facilita que a la primavera següent tinguem més casos de virus del Nil almenys en cavalls, perquè sobreviuen més mosquits i el virus es manté circulant. La millor arma contra aquests insectes, el que millor en controla la població, és que vingui fred a l’hivern. Com més calorosos siguin, més en tindrem.

A diferència del 2020, aquest any no hi ha hagut ni confinament ni una primavera plujosa, una cosa que suposa que hauria d’anar en contra de la proliferació d’insectes, ens quedem llavors amb les altes temperatures com a principal factor... 

Exacte. I que després els mosquits són capaços d’aprofitar els pocs llocs on troben aigua. Per exemple, on es van produir molts casos el 2020 va ser a Coria del Río i Puebla del Río i el 2021 hi va tornar a haver problemes. És una zona tradicional de cultiu d’arròs però aquest any a causa de la sequera no s’ha cultivat. ¿Què ha passat?, que hi ha hagut moltíssims menys mosquits dels que transmeten virus del Nil, i a més hem detectat que tenien menys virus. No obstant, els estem detectant en altres zones en les quals són capaços de criar com bassals o a l’aigua que s’acumula en cursos secs perquè hi ha un desaigüe. Aquest any hi ha hagut un cas d’infecció, que ha sigut mortal, a Arroyomolinos de León, a la frontera entre Huelva i Badajoz. I en aquestes zones hi ha llocs on els mosquits han criat sense problemes i el virus ha estat circulant.

¿Quins factors fan que Extremadura sigui una de les regions on estan apareixent més casos?

Un és molt senzill. El principal vector del virus és un mosquit que es diu ‘Culex perexiguus’, que a Espanya és present principalment a Andalusia occidental i Extremadura. Allà on trobem poblacions abundants d’aquesta espècie és molt més possible que acabem detectant la presència del virus. Després hi ha un altre mosquit que intervé en la seva transmissió, el ‘Culex pipiens’, que és el mosquit comú, que està molt acostumat a ser criat a les zones humanes i que és el que creiem que podria ser més perillós per a les persones, perquè li agrada molt picar les aus, però també els humans. És el que trobem normalment a l’interior de les ciutats o dels pobles. Però el que és la circulació en la fauna i la transmissió als cavalls principalment dependria del ‘Culex perexiguus’, l’àrea de distribució del qual inclou el nord de l’Àfrica, Andalusia occidental i Extremadura.

Si, com adverteixen, anem a hiverns cada vegada més càlids, ¿ens hem d’acostumar ja a la presència d’aquest virus entre nosaltres i a brots periòdics?

Ens hem d’acostumar que hi ha aquest risc quan arriba la primavera i l’estiu i que cal prendre mesures preventives contra la població de mosquits. A Espanya el seu control depèn dels ajuntaments. I això es converteix en un problema en els municipis petits, que no disposen de tants recursos. Però els ajuntaments s’han d’acostumar a tenir uns programes de control de mosquits per evitar-ne la proliferació a les zones públiques i tenir uns programes de sensibilització de la ciutadania per evitar que tinguin llocs de cria fàcils en zones privades. Si tenim, per exemple, una piscina i no la clorem, el que farem és un viver de mosquits que ens afectarà a nosaltres i als nostres veïns. És important recordar cada primavera que és important que no hi hagi aigües estancades en jardins o terrasses o que cal evitar l’aigua acumulada als plats dels testos. Recordar a la gent que cal protegir finestres amb mosquiteres o que si surten a passejar a última o primera hora del dia utilitzin repel·lents, màniga llarga o totes dues coses. També és molt important que les administracions vagin incorporant programes de vigilància per millorar el control del virus del Nil dels mosquits. En aquests moments hi ha un programa a Andalusia, en el qual treballem nosaltres, en què el que es fa és posar una sèrie de trampes que setmanalment capturen els mosquits, que es classifiquen a nivell d’espècie, amb la qual cosa sabem com evoluciona la seva població, si n’hi ha més del normal o menys. I després es fan les anàlisis de PCR per saber si estan infectats pel virus. Això ens permet tenir un primer senyal d’alarma per anar avisant els ajuntaments i la població del risc de transmissió. Això és molt important perquè el que hem vist és que mitjançant aquest sistema de vigilància som capaços de detectar el virus aproximadament un mes abans que es produeixin els primers casos d’infecció en humans. És un senyal que el virus està ja circulant i hi pot haver problemes si es descuiden els programes de control de mosquits.

Només una petita part de les infeccions en humans són greus, ¿existeix risc que aquest virus pugui convertir-se en un risc de salut pública?

En certa manera, ja és un problema de salut pública. El 2020 es va convertir en un risc de salut pública perquè es va produir un gran nombre d’infectats. El que s’està produint cada any són casos aïllats, però si es donen les condicions que hi ha molta abundància de mosquits a les zones habitades, pot passar una altra vegada el que va passar el 2020, que s’infecti molta gent. A la zona de Coria i Puebla del Río hi va haver 35 casos d’infecció greu. Això vol dir que, si menys de l’1% dels casos són greus, aproximadament s’infectarien unes 3.000 persones. El que passa és que la gran majoria de la gent ni s’assabenta que està infectat. El problema és quan aquesta infecció coincideix amb patologies prèvies, en persones que han sigut trasplantades, o en gent gran amb altres problemes de salut a què se li suma el virus, cosa que pot acabar en mort o en seqüeles a llarg termini.

El que està passant amb el virus del Nil, ¿pot passar amb altres patògens transmesos per insectes o paparres de manera que passin de ser casos importats a circular de manera habitual a Espanya?

Sabem que ja hi ha altres virus que estan circulant i que també poden provocar encefalitis. Per exemple l’Usutu, que és igualment transmès per mosquits. En el cas de les paparres tenim el Crimea-Congo, que és bastant perillós, i sabem que està circulant a Espanya i que ha produït diversos casos en humans. Hi ha dues raons per a això. D’una banda, si no busques, no trobes. Coneixem que estan circulant aquests virus perquè en els últims anys s’han buscat, i això ens permet en certa manera anar per davant del virus. De l’altra, és veritat que estan circulant amb més intensitat que altres anys. En el cas de Doñana, per exemple, estem mostrejant des del 2004 cavalls i aus per saber cada any quina ha sigut la intensitat de circulació del virus del Nil per la qual cosa sabem que en els últims anys està circulant amb una intensitat molt més gran que fa dues dècades. 

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

A Extremadura s’han detectat diversos cavalls amb aquest virus, ¿tindria sentit restringir els moviments d’aquests animals?

El cavall funciona com un senyal d’alarma. Normalment, abans que es detectin casos en humans, el virus es detecta en cavalls. I si es fa vigilància en mosquits, es detecta en ells molt abans que en els cavalls. Aquesta última vigilància és molt més efectiva, però és també més cara i requereix molt més esforç, per la qual cosa és més recomanable en aquelles zones on hi hagi un historial de circulació del virus, en les quals és molt probable que en els anys següents torni a aparèixer i convé fer una vigilància efectiva. En el cas dels cavalls, la vigilància és bastant menys costosa, perquè la fan els serveis veterinaris que normalment ja han de comprovar el seu estat sanitari. Permet tenir una certa idea, a una escala molt més gran, de la circulació del virus. Per a ells existeix una vacuna per al control del virus. Això és un avantatge però també és un problema per a la vigilància, perquè una vegada que està vacunat el cavall ja no et serveix. Restringir moviment en el cas dels cavalls no serveix de gaire perquè no poden transmetre el virus. Igual que els humans, no desenvolupen una virèmia prou elevada perquè un mosquit es torni a infectar si ens pica, tot i que sí que és un problema la donació de sang i el trasplantament d’òrgans.