4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

No es lleven pensant que atropellaran algú. Com un policia no esmorza convençut que un parell d’hores després haurà de desenfundar l’arma en un tiroteig en ple carrer. Els maquinistes de Renfe saben que és una possibilitat, o més aviat una certesa que tard o d’hora cristal·litzarà. Però estan formats, tenen un equip de psicòlegs i, el que potser és més important, parlen i es recolzen entre ells. Un d’aquests conductors acumula fins a 13 atropellaments; 13 tragèdies que generen moltes preguntes, inseguretat, sentiment de culpa. Però n’hi ha prou amb una vegada perquè el cap reprodueixi imatges que mai se n’aniran. A tot estirar, aprendran a conviure-hi.

Marta Pérez de Vargas és la cap de Psicologia de Renfe. És la responsable de la salut mental de 5.000 maquinistes i d’una plantilla total de 16.000 persones. Des del 2016, l’operador ferroviari disposa d’un servei externalitzat de prevenció psicològica que funciona de 9 a 21 hores els 365 dies de l’any. Un mecanisme, però, que ve precedit d’un episodi traumàtic que val la pena, sense cap morbo, reproduir.

Estrès disparat

Quan es produeix un atropellament, el maquinista, que prèviament ha estirat el fre i ha utilitzat el xiulet de la locomotora, ha de sortir del tren per veure en quin estat es troba la persona atropellada. «És un moment de gran estrès emocional», afirma Pérez de Vargas. Però no hi ha més remei; per múltiples raons. Primer, perquè la prioritat és comprovar l’estat de la víctima, i, en el cas que segueixi viva, activar les emergències sanitàries perquè facin el possible per salvar-la, tot i que en el 80% dels casos es tracti d’una persona que intentava suïcidar-se, segons dades de Renfe.

En segon lloc, perquè té als vagons desenes, centenars de persones. I tercer, perquè la xarxa ferroviària es veurà afectada per l’incident: 60.000 minuts de retards i 1.900 trens afectats a Catalunya pels atropellaments entre l’1 de gener i mitjans de setembre d’aquest any. Han de trucar als centres de control d’Adif (gestor ferroviari) i Renfe (operador públic del servei) perquè prenguin les decisions oportunes, ja sigui talls de línia, desviació de trens, trasllat dels passatgers del comboi afectat i transport alternatiu per carretera, si és necessari. A més, com és obvi, de prioritzar l’estat de la persona que ha sigut atropellada.

Es tracta d’anul·lar aquesta idea que pertorba el conductor; el sentiment de culpa inicial, lògic però irracional.

Una vegada passat el xoc és quan tot cau de cop. La davallada. «Fem un seguiment amb teràpia cognitivoconductual. Canviant el pensament podem canviar el comportament. Es tracta d’anul·lar aquesta idea que pertorba el conductor; el sentiment de culpa inicial, lògic però irracional. Amb el temps –assenyala la psicòloga– s’adonen que van fer tot el possible per evitar-ho».

El cas de Montmeló

Els maquinistes saben identificar les causes del succés. Si es tracta de persones despistades a la via o si és algú que intenta posar fi a la seva vida. «La posició que tenen, que surtin del no-res darrere d’un arbust..., és important que visualitzin el succés per poder resoldre’l psicològicament». ¿Els fa por venir a Catalunya a treballar? «És cert que el 60% dels atropellaments es produeixen a Catalunya, però els pot la il·lusió de ser maquinistes». És, de fet, una loteria una mica macabra: poden retirar-se sense un sol incident i poden ser nouvinguts i trobar-se la tragèdia. Això és el que va passar, de fet, amb l’atropellament de Montmeló, ja que es tracta d’un maquinista que feia poc temps que estava a l’empresa.

«Sovint em pregunto què està passant a Catalunya; per què concentra tants atropellaments». S’inquireix a si mateixa, sense trobar una explicació lògica. «Crec que és un tema social digne d’analitzar», prossegueix. La mitjana dels últims anys a tot l’Estat és d’uns 105 atropellaments, tot i que des de la pandèmia, assenyala, s’ha notat un lleuger increment, amb 114 el 2022 i 105 el 2023 entre el gener i mitjans de setembre.

Falsa valentia

Notícies relacionades

Explica Pérez de Vargas que els maquinistes ara són molt més transparents que abans. Els veterans no parlaven d’aquestes coses. Ho mastegaven i ho digerien sols, com podien, amb una aparença de falsa valentia. «Abans no estava ben vist dir que no estàs bé, això, afortunadament, ha canviat i podem evitar que pateixin un trastorn d’estrès posttraumàtic». El 2016 van parlar amb 30 conductors, i en aquest 2023 ja han sigut tractats un total de 105.

Rubén Plaza, tècnic de seguretat en la circulació de Renfe i una de les persones que s’encarreguen de formar els principiants, explica que en els inicis «s’intenta mentalitzar els maquinistes que al llarg de la seva carrera hauran de fer front a un atropellament». «El moment de baixar del tren per reconèixer el cadàver, en cas de mort, és molt dur, perquè pots trobar-te amb una situació molt crua», assenyala. Però a més tenen un tren ple de passatgers i tota una línia amb desenes de milers d’usuaris del transport públic que depenen de la teva reacció ràpida. Molt més que portar un tren.