Deixar les mascotes amb els avis a l’estiu: «Cada vegada que em quedo amb el gat passa alguna cosa»

Amb l’estiu, arriben les vacances. I amb aquestes, els plans per sortir de casa, viatjar o fer una escapada. I a Espanya, on ja hi ha el doble de mascotes que de nens (les llars espanyoles sumen 15 milions de mascotes davant 6,6 milions de nens menors de 15 anys), cada vegada són més les persones que abans de fer plans han d’afrontar una qüestió bàsica: què fer amb les mascotes. 

Hi ha qui decideix viatjar amb el gos o amb el gat, però molts d’altres es decanten per buscar alternatives. ¿Deixar-los en una residència canina? ¿Contractar algú perquè vingui a cuidar-los? ¿Demanar-li un favor a aquest amic que és molt bo amb les mascotes? L’opció més comuna, igual com quan un es planteja què fer amb els nens a l’estiu, és, si es pot, deixar-los amb els avis. 

Així, aquests dies és habitual que mares i pares es converteixin en cuidadors de les mascotes dels seus fills adults. Alguns ho fan a gust. Altres, més per compromís i amb resignació.

Del primer grup és l’Emilia Godàs, veïna de Cabrils (Maresme). Quan la seva filla i la seva família se’n van de vacances, l’Emilia es queda amb l’Iv, un schnauzer miniatura de pèl negre. «Cuidar del gos és com cuidar d’un net més. Em fa molta il·lusió que vingui, s’ho passa molt bé», assegura aquesta dona que apunta, amb satisfacció, que l’animal està ben adaptat: «Aquí ell té les seves coses. Està acostumat a quedar-se de tant en tant. Sap fins i tot on ha de dormir».

A més de la companyia que li fa el gos, a l’Emilia la mou també el desig d’ajudar la seva filla i «tornar-li el favor». «Abans nosaltres deixàvem el nostre gos amb la meva filla. Ara, ella es cuida de les meves tortugues quan me’n vaig», explica.

Ganes d’ajudar

La Concepción Alía comparteix aquestes ganes d’ajudar. També acull a casa seva el Dalí, un petit bichon maltès d’edat avançada. «Quedar-me amb el Dalí no és una cosa que m’imposin, jo m’ofereixo. Si puc treure una mica de feina al meu fill i a la seva parella, millor. Treballen massa», assenyala.

Quedar-se amb el gos és la seva manera de contribuir. «A mi em van ajudar molt en el seu moment: els meus pares es cuidaven dels meus fills mentre jo treballava i vull tornar això, contribuir una miqueta del molt que vaig rebre», argumenta. Quedar-se amb el Dalí no li suposa gaire esforç. Ella té un altre gos i tots dos s’avenen. Per a ella, sentir-se útil és agradable. «Això de ser una ‘vieja pelleja’ com jo té moltes limitacions, però a mi m’agrada poder ajudar els altres», afirma.

Treu ferro a les tasques que comporta fer-se càrrec d’un animal. «L’únic que he de fer és estar alerta quan veig que surten fora, ocupar-me de les seves necessitats i donar-los menjar, que a un o a dos és el mateix pràcticament», apunta la Concepción. «Jo insisteixo per quedar-me’ls més, però el meu fill té por que caigui. És més fàcil que caiguin ells, que van caminant a tota velocitat per casa, que jo, que quan hi ha l’animal, vaig arrossegant els peus», descriu amb humor. El Dalí és cec i va tocant amb el cap els talons de la Concepción per saber on és. 

Por que mori o emmalalteixi

Al grup dels resignats pertany la Montserrat Montesinos, que, malgrat les objeccions, no es pot resistir a ajudar la seva filla. Es cuida d’un gat de 20 anys, però el felí no sempre l’hi posa fàcil. «Cada vegada que em quedo amb ell passa alguna cosa», apunta, tot i que afegeix, a tall de consol: «Almenys no s’amaga quan arribo jo, perquè em coneix». «De vegades no està a la vista i em preocupa que s’escapi del pis o deixar-lo tancat sense adonar-me’n», afegeix.

A diferència de la Concepción i l’Emilia, la Montserrat no acull la mascota a la seva llar, sinó que és ella la que va a casa de la seva filla a supervisar el felí. «Fa molta calor i anar i tornar a casa seva és molt cansat per a mi, però el gat és molt gran i no sé com reaccionària amb el meu, que és més jove». Així que deixa el cansament de banda: «Ja estic mentalitzada, i no m’importa fer-ho».

Notícies relacionades

Els sindicats de presons firmen un acord amb la Generalitat

Marta Carmona: "Col·locar un futbolí en una oficina per desestressar és una burla"

En favor del gat, confessa que «és molt tranquil i molt fàcil de cuidar». Però no oculta els seus temors: «Em fa por que es mori mentre el cuido jo. O que es posi malalt i l’hagi de portar al veterinari. Tinc preparada la cistella de transport, però no sé si s’hi deixaria posar». La Montserrat parla des de l’experiència, perquè ja ha passat per situacions com les que descriu. «Ja se’m va morir l’altre gat que tenia abans la meva filla, Frodo, just quan ella estava de vacances. Era una gata molt gran, va emmalaltir i vam haver de sacrificar-la», relata. «No és agradable estar sola, amb l’animal d’un altre, en una situació així, fa molta pena», afegeix. 

Tant l’Emilia com la Concepción i la Montserrat, al tenir elles mateixes mascotes, comprenen la importància de deixar-les a cura d’algú en qui confies. «Quan tens un animal i vas de vacances, com que els estimes, necessites tenir la completa seguretat que la gent amb qui els deixes els cuidarà bé», argumenta l’Emilia.