Entrevista amb Pau Gàlvez

«Un petó entre dos homes encara espanta, és necessari educar les noves generacions en la diversitat»

El president del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, una de les tres víctimes de l’agressió homòfoba de Salt, defensa que «no pot ser que l’heterosexualitat sigui la norma»

Denunciada una «brutal» agressió homòfoba a tres homes a Salt

Les agressions físiques contra el col·lectiu LGTBI ja superen les verbals

«Un petó entre dos homes encara espanta, és necessari educar les noves generacions en la diversitat»

Aniol Resclosa

4
Es llegeix en minuts

Pau Gàlvez, president del Front d’Alliberament Gai de Catalunya i membre de l’espai LGTBI Mar C. Llop, a Girona, va ser una de les tres víctimes de l’agressió homòfoba que dissabte es va produir a l’exterior de la sala La Mirona de Salt. Gàlvez afirma que la «gran» conseqüència de les agressions és el retrocés en la llibertat d’expressió de les víctimes.

Any 2023 i vostè i jo encara hem d’estar parlant d’agressions homòfobes. ¿Per què l’LGTBI-fòbia s’ha convertit en un problema enquistat?

Perquè el patriarcat i el masclisme continuen existint.

Van ser agredits després d’una festa que, per acabar-ho d’adobar, havien organitzat juntament amb la sala de concerts per crear un espai segur i amable per al col·lectiu LGTBI.

Era una festa temàtica ambientada en la pel·lícula ‘Barbie’ i tothom havia de portar una cosa rosa, mostrant-se com volgués. La festa va acabar a dos quarts de sis de la matinada i, abans de pujar al cotxe per tornar a casa, alguns membres de l’organització ens vam quedar a fora comentant que la nit havia sigut un èxit.

Fins aquell moment.

De sobte van aparèixer dues persones alienes a la festa, després vam saber que un d’ells tenia l’entrada prohibida a La Mirona. Van començar a fer-nos comentaris i un del grup els va respondre: «Mira guapo, no necessitem res». Al sentir la paraula ‘guapo’, l’homofòbia va esclatar. Ens van començar a dir: «‘Maricons’, us matem». La seva actitud era la de mascles de corral, d’odi envers la diferència. Vam intentar aturar-los, demanar-los que tinguéssim la festa en pau, que tot quedés en quatre insults, però per desgràcia va anar a més. I van expressar tot el seu odi amb una agressió física.

¿Què va sentir?

Ràbia. Ens van agredir sense tenir-hi cap motiu. Però per desgràcia, jo tinc ja una edat.

Intueixo que no era la primera agressió que patia.

Desgraciadament, no. Qualsevol persona del col·lectiu LGTBI, des que els seus sentiments comencen a diferenciar-se, sap que està exposada a patir discriminació, ja sigui física o verbal. Per això hem d’intentar centrar tots els nostres esforços a canviar la societat, perquè ningú se senti exclòs pel simple fet de no encaixar amb el que pensa la majoria.

¿Ser membre del col·lectiu LGTBI et porta a acceptar, implícitament, que en qualsevol moment pots ser víctima d’una agressió?

La realitat és aquesta. Sents acudits de ‘maricons’ i de lesbianes des del parvulari, encara no saps què significa però ja intueixes que no serà res de bo.

¿Se sent desprotegit?

Ja no. Soc activista, tinc l’experiència de l’edat i prou eines per defensar-me. Però això no significa que em senti segur a tot arreu ni que faci tot el que vulgui.

Per tant, fins i tot vostè, amb rodatge i eines, deixa de fer coses per por de patir una agressió.

Suposo que tots, de manera conscient o inconscient, ho fem. Anem on ens sentim segurs i evitem els espais violents.

¿On no aniria?

A un míting de Vox [riu]. Em trobaria en un ambient negatiu. En general, evito els espais més conservadors i intolerants.

¿Per qui pateix?

Pels més joves, i més si són racialitzats, i per les persones trans. Els que tenim una edat, i venim de l’època dura dels vuitanta i els noranta amb onades d’assassinats per part de caps rapats, ja tenim les agressions interioritzades. Però les generacions més joves, que han viscut la conquesta de drets, han començat a patir-ho ara, quan la ultradreta ha normalitzat el discurs d’odi. A alguns els fa por anar agafant-se la mà pel carrer. La gran conseqüència de les agressions és que les víctimes ho pensin dues vegades abans d’expressar-se. I les persones trans, a més, no tenen cap armari que les oculti.

¿Com ha evolucionat el reconeixement del col·lectiu des dels anys vuitanta fins ara?

Als anys vuitanta, la policia encara feia batudes als bars d’ambient, els gais i les lesbianes lluitàvem per un reconeixement administratiu que encara no teníem i les persones trans s’havien de dedicar a l’espectacle o a la prostitució. Poca gent sortia de l’armari, suposava enfrontar-se a una militància dura. Encara se’ns tractava com a malalts i, sobretot l’Església, relacionava l’homosexualitat amb la pederàstia. El gran canvi és que, gràcies a la lluita LGTBI, ara el col·lectiu s’ha empoderat, som ciutadans com qualssevol d’altres i tenim els nostres drets.

En un termòmetre d’LGTBI-fòbia, ¿estem millor o pitjor que fa quaranta anys?

Millor. Perquè la societat ha evolucionat i considera que la LGTBI-fòbia és una xacra. Però, per desgràcia, alguns sectors s’han envalentit amb la pujada del feixisme i han augmentat les agressions físiques a les persones del col·lectiu. Abans ningú s’atrevia a sortir de l’armari perquè l’LGTBI-fòbia social pesava molt, i ara que tots som fora, patim agressions per part de descerebrats

Notícies relacionades

¿Què demanen a les administracions?

Un petó entre dos homes encara espanta, és necessari educar les noves generacions en la diversitat. I és que més enllà de les solucions del moment, necessitem que a les generacions que pugen se’ls ensenyi tota la diversitat que representa l’ésser humà. No pot ser que l’heterosexualitat sigui la norma, perquè la norma no existeix. S’han de portar a terme polítiques educatives transversals que expliquin la diversitat com una riquesa, i no al contrari.