Marta Bustos «Res és tan greu, hi ha moltes maneres de viure plenament i trobar la felicitat»

 

-Al seu llibre afirma que tot passa per alguna raó. ¿Què li ha aportat un accident tan terrible?

-Molta gent em diu que l’accident m’ha transformat com a persona. Però jo ja era així, bastant agraïda, optimista, una persona d’acció. La meva personalitat és la mateixa, però l’ha posat a prova. Jo vaig morir aquell dia i vaig tornar a néixer d’una altra manera. Però continuo sent la mateixa, aquesta és la contradicció.

-Sol dir que no cal romantitzar la discapacitat, però que, una vegada t’hi trobes, sí que és a les teves mans com l’afrontes.

-Exacte. Perquè hi ha gent que ha tingut accidents i diu “jo no canviaria el que ha passat”. Doncs jo sí, és clar que sí. Tindria de nou uns ulls sans que no necessitessin totes aquestes cures, sense dubtar-ho. La qüestió és que no puc. I en això consisteix l’acceptació. Pel camí he conegut gent increïble, l’accident m’ha donat, irònicament, molts punts de vista. Des del minut u, tenint l’esperança que recuperaria la visió, m’ho vaig intentar prendre com un experiment superextravagant. Esperant que la ceguesa fos transitòria, vaig pensar: ¿qui té l’oportunitat d’estar cec un temps i després veure-hi per explicar-ho?

-Però en un primer moment li van dir que potser no recuperaria mai la visió, ¿veritat?

-Sí, d’entrada em van dir que era molt greu, que no em fes il·lusions. Només hi veig d’un ull: em van dir que el perdria, va ser un regal o un miracle, tenint en compte com estava. Jo crec molt en el poder de la ment, tot i que òbviament necessites un tractament mèdic. Jo mai vaig creure que no tornaria a veure-hi, vaig pensar que sent tant jove, l’any que érem, no podia ser. Digues-li negació, però esperança cal tenir-la, sempre d’una manera realista.

-L’accident es va produir el juny del 2020, un any marcat per la pandèmia, era lluny de la seva família, als Estats Units. ¿Com de dur va ser aquest context?

-Va ser dramàtic, però ara ho recordo també com un temps molt tendre. D’entrada el teu cos actua com si abaixessis tots els ploms i els tornessis a apujar, fa un reset. Et ve un agraïment increïble, podries haver mort. Les persones que hem tingut accidents molt greus solem sentir com una eufòria de dir, estic viva, és igual les condicions, tinc una segona oportunitat. Vaig sentir aquesta epifania. I va ser molt dramàtic estar lluny de la meva família, però ara veig que també va ser positiu passar aquest dol en companyia només de la meva parella. Perquè potser si hi haguessin estat els meus pares jo no m’hagués pogut permetre algunes ploradisses. Vam tenir moltíssim suport de la família d’ell, dels nostres amics... Els veïns es van organitzar per portar-nos cada dinar, cada sopar. Tot molt americà, que ells són molt intensos. Dins del drama va ser preciós.

-Parla molt del seu marit al llibre, ¿Com ha sigut d’important en aquest procés?

-He tingut la sort de tenir un company que ha decidit quedar-se al meu costat i m’ha demostrat què és l’amor. Jo des del minut u li vaig dir que, com érem molt joves i portàvem poc temps junts, que si volia fugir aquest era el moment, però que si es quedava, que no fos per pena. I ell em va dir ‘estàs boja, que jo t’estimo i vull estar aquí’. Ens hauria de passar una cosa molt grossa perquè ara mateix aquesta relació s’acabés, ¿no?

 

-També parla del sentiment de culpa com d’un dimoni del qual li va costar alliberar-se. ¿En les societats occidentals no estem preparats per encaixar l’adversitat?

-Sí, la culpa ha sigut el pitjor dimoni. Tot i que tu no et queixis, la gent et culpa, parla d’imprudències... jo des del primer dia vaig deixar de buscar culpables, alguna cosa em deia que era el meu camí per recuperar-me. El que més em destrossava per dins era pensar que estava fent patir els meus. Em va sortir aquesta actitud de ‘ho superarem’. Va ser un procés molt llarg per al qual vaig necessitar ajuda psicològica.

-¿Què l’ha ajudat?

Meditar m’ha salvat la vida. I després anar a poc a poc. Permetre que totes aquestes emocions passin, no bloquejar-les, perquè si no se’n van, només es posposen. El treball d’autoconeixement és molt gran. Quan tu entens el que et passa, pots dominar-ho. Aquesta és la clau més important que podria donar-te de la culpa.

-Què li diria a altra gent que afronta un succés com el seu, que interromp la seva línia vital?

-Que res és tan greu, hi ha moltes maneres de viure i trobar la felicitat. I em refereixo a viure plenament, no a sobreviure ni a veure els dies passar al calendari. A mi hi ha una frase que m’ajuda molt: “No et prenguis la vida massa seriosament, perquè no en sortiràs viu”. Quan tu connectes amb aquest sentiment de consciència, les petites coses són glòria. Prendre’t un te o un cafè o assaborir el menjar, hi ha molta gent que no té olfacte o gust, veure les cares dels que t’estimen... la vida dura molt poc.

-Gràcies a les xarxes socials, va generar una campanya de ‘crowdfunding’ que la va ajudar a pagar el seu tractament mèdic als EUA. Però també ha patit els ‘haters’, que fan comentaris d’odi sobre una persona pensant que els llancen al buit. ¿Com viu aquesta dualitat?

-És dura aquesta cara B de les xarxes, que ens donen coses increïbles. Jo crec que l’ésser humà és bo, la majoria dels ‘haters’ són persones molt turmentades que estan demanant ajuda d’aquesta manera. Però no em sembla just, jo sí tinc la capacitat per gestionar-ho, però hi ha persones que no. Crec que un dia tindrem una desgràcia, que alguna persona coneguda es matarà o farà una cosa molt greu. Si no tens res millor a dir, guarda silenci.

-Ha viscut a les seves pròpies carns el sistema sanitari americà i el sistema sanitari espanyol. ¿Quines conclusions extreu després del pas pels dos llocs?

-A Amèrica la sanitat i la salut és un negoci tremend, crec que ensenyen els metges una mica a deshumanitzar els pacients, que no s’assabentin del que els està passant. En el moment que entens la teva situació, pots prendre iniciatives. A Espanya et comuniquen, t’expliquen el que et faran, tenen paciència. En això és totalment l’oposat.

-¿En quin punt et trobes ara mateix en el teu procés de recuperació?

Hi veig només de l’ull dret. Em van fer un empelt de mucosa bucal perquè recuperés la pressió i després l’operació que em va tornar la vista, una queratopròtesi de Boston. Aquest ull és com una lent, una càmera antiga. Hi veig molt bé quan les condicions són òptimes, puc llegir perfectament i conduir. Però se m’embruta sovint o em poso a plorar i hi veig borrós. Després el pla és fer el famós trasplantament de còrnia a l’altre ull, que està millor, i un trasplantament de cèl·lules mare per recuperar la visió, potser a principis de l’any que ve.

-Va dedicar un exemplar de ‘Cuando perdí mis ojos marrones’ a la reina Letizia. ¿Sap res de nou d’ella? ¿Li ha agradat?

-Sí, mira, em va trucar ahir [riu]. No, feia broma, no m’ha escrit personalment ni res. Va ser un moment bastant surrealista, coincidim en un esdeveniment del Banco Santander i em vaig emportar un llibre per donar-li, després de recuperar la vista ni això em sembla tan boig, ¿no? Em va semblar agradable, molt maca. Estic una mica nerviosa perquè al llibre hi ha de tot, soc bastant crítica en la qüestió social, hi ha alguna escena picant... De vegades penso, ¿què deu haver pensat? Però en fi, és una persona com una altra i suposo que tindrà els seus gustos literaris.

-¿Té més projectes en marxa?

-Estic començant el segon llibre. Dubto si fer-ho completament novel·la o donar-li tocs de preqüela a l’accident, aviat ho acabaré de definir. També tinc un nou canal de YouTube i vull encaminar-me aquest any cap al doblatge de veu, que és una cosa que vaig estudiar en el seu moment. I seguiré amb les meves xerrades i conferències.

 

-¿Abans de l’accident va pensar que podria ser escriptora?

Notícies relacionades

El misteri de Llados, enemic de les panxes i els mileuristes

Jordi Herrera (ex Manairó): com es pot tornar després d’una mort i un tancament

-Sempre m’havia agradat escriure, de petita escrivia contes amb dibuixos. I una vegada vaig guanyar uns Jocs Florals amb set o vuit anys i vaig pensar a ser escriptora, però una professora em va dir, ‘millor dedica’t a una altra cosa, que això és molt difícil’. ¿Veus que ràpid es maten les il·lusions d’un nen? Automàticament el meu cervell ho va rebutjar, però sempre va ser un somni. És una de les coses bones que m’ha donat aquest canvi de rumb.