Abandonament en la vellesa: «Fa set anys que no sé res dels meus fills»

La història d’Hernández no ha sigut fàcil. Va néixer en un petit poble d’Andalusia. «Tota la meva vida he treballat com una negra», explica. La més gran de vuit germans, de petita va haver d’abandonar l’escola. «Treballava al camp i servia a les cases dels senyorets», recorda. Als 19 anys va decidir anar a buscar-se una vida millor a Catalunya i va acabar a Terrassa, on va estar treballant durant més de 30 anys a les fàbriques tèxtils.

En un teler va conèixer el que després seria el seu marit, i amb ell va tenir cinc fills. Tres d’ells van morir. «Que se’t mori un fill és de les coses més insuportables», explica. Però dels altres dos no en sap absolutament res. «Mira quines cadenes més grosses que porta una... de mi no en volen saber res. Per no saber, ni es van assabentar que va morir el seu pare. Vaig pensar que els veuria al tanatori però ni això, no es van presentar», continua la dona, amb els ulls vidriosos.

Un ‘no’ rotund

El seu marit va morir durant la pandèmia del coronavirus, fa tres anys. «És clar que el trobo a faltar». Després de la jubilació, va decidir anar-se’n a viure de nou al poble a Granada. «Va arribar un moment en què ja ens anàvem fent grans i ja no podíem valer-nos per nosaltres mateixos. A més, al meu marit li van diagnosticar Alzheimer i jo no podia tampoc fer-me càrrec de tot», explica la dona, que té dolors a tot el cos.

Va ser en aquell moment quan va trucar als seus dos fills. I va ser també llavors quan no només la relació es va truncar, sinó que a ella se li va esquinçar també una part de l’ànima. «La meva filla em va dir que ja tenia a casa els pares del seu marit, i que no cabíem tots. El meu fill em va contestar que la seva sogra ja estava una mica malament i que la seva dona no es podia fer càrrec de les dues», explica, indignada. «Sort en vaig tenir de la meva neta, que és un sol».

L’esperança de la neta

La María no volia molestar-la i no li va explicar res. Però la seva neta passava llavors Nadal i les vacances de Setmana Santa a Granada a casa dels avis. «Quan va saber que els meus fills no volien fer-se càrrec de nosaltres, ella em va dir sense embuts: ‘Veniu amb mi’». I des d’aleshores, deu fer uns quatre anys, viu amb ella, el seu marit, i les seves dues besnetes. Li canvia la mirada al parlar de les nenes. «Són tots formidables».

Notícies relacionades

La cervesa, el vi i el pa poden contenir la clau de la longevitat

Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»

Aquest estiu, la María i la seva neta havien planificat que ella se n’aniria durant el mes d’agost a la residència Respir perquè la família pogués anar-se’n de vacances uns dies. Però, davant l’allau de peticions durant aquell mes, no ha pogut ser. «És clar que em sento malament perquè no poden anar enlloc: ella em dutxa cada dia, em fa el menjar... m’ho dona tot. Sent aquí li faig un favor, està tan pendent de mi la pobra», explica la dona. Cada dissabte van juntes a passejar. I a la tarda baixa a una plaça amb la resta de veïnes a xerrar. «Allò és la Moncloa, els deixem tots com un drap brut».

A la María no li fa por anar a una residència. «Jo aniria a una perquè ells poguessin descansar, però el problema és que la meva neta no la pot pagar», explica. Des del Respir, compta els dies per tornar a veure les seves besnetes. «La família és un conte: uns es porten molt malament amb tu, i d’altres es porten molt bé. Jo dono gràcies a Déu per la meva neta, que em té al cel. Però també penso que em moriré i els meus fills ni ho sabran».