El luxe del pobre

Aquesta nit ha somiat que tenia espai. És difícil explicar la sensació. Respirava. Molt profund. Un aire net que arrencava les serradures negres que imagina que recobreixen els seus òrgans. En cada expiració, se sentia una mica més lleugera. Més lliure. No estava sola. L’acompanyaven el seu marit i els seus nens. Tots callaven. Es mantenien drets, immòbils, disfrutant d’aquesta respiració profunda. Malgrat la quietud, sabien que tenien espai. Que podrien arrencar a córrer si ho desitjaven. A ballar, fins i tot. Els seus límits no acabaven a escassos centímetres del seu cos.

Però la nit va passar i el sol de la tarda es mostra orgullós, fins i tot amenaçador. Prepara’t per a l’estiu, sembla advertir-li. I ella sospira serradures i sent la pesadesa de les serradures. Cada dia li costa més trobar un buit, col·loca una tovallola petita, s’asseu sobre ella i des d’allà vigila les criatures. La vora, atapeïda. Com atapeïda és la seva vida.

El pis dona per al que dona. És a dir, gairebé res. Les quatre criatures encaixades en una habitació. A l’altra, el pare del seu marit, pobret. I ells dos, en un cubicle diminut. No hi cap ni una tauleta de nit. Intentar mantenir l’ordre s’ha convertit en una missió impossible. Ja no sap què inventar-se per guardar les coses. Bosses sota del llit, caixes sobre l’armari. Allò del seu sogre va ser una desgràcia. Un ictus així, tan greu, en un home que semblava tan fort. Fa llàstima veure’l tan minvat. L’han col·locat a l’habitació que era d’ells, no el podien deixar sense finestra. Sembla que millora una mica. Sembla. Però els metges no li donen gaires esperances.

Esgotada

Està esgotada. La feina d’abans, netejar cases, també la cansava, però era una altra cosa. Almenys tenia un sou. I es movia. Els pisos eren bonics, espaiosos, lluminosos. No amb finestres a un pati interior pudent i fosc. Però ara ha de cuidar el seu sogre, no pot fer res més. Almenys té aquesta estoneta a la tarda, quan la germana d’ell s’acosta a visitar-lo i l’entreté una estona. Llavors ella recull les criatures del col·le, bocata de mortadel·la i, ¡apa!, a la platja. Almenys ja no es queixen per no fer extraescolars.

L’altre dia va sentir per la tele uns que es diuen experts. Diuen que no, que no està bé regenerar les platges. Que és un perjudici per a l’ecosistema. Que res d’aportar sorra. Millor deixar que la natura decideixi i acceptar que algunes platges desapareixeran. Que si és llençar els diners i que si millor protegir les dunes de no sé on i que... A ella se li van entravessar les serradures. Perquè de política no en sap, tampoc de medi ambient ni d’espigons ni de dunes, només sap que aquesta sorra cada vegada més escassa dibuixa l’única sortida de la seva vida minvant.

Notícies relacionades

Jordi Martínez Font: "El sentit de transcendència ajuda a afrontar millor la mort"

Colossal aposta ara per ‘ressuscitar’ el tigre de Tasmània

Fa només cinc anys, la platja s’allargava diversos quilòmetres al nord. Llavors encara no havien nascut les bessones. El pis els quedava més gran, ella encara treballava i el seu marit no havia quedat tocat de la covid. Així que, quan el temps ho permetia, passaven diumenges sencers al seu trosset de platja preferit. Estava més allunyat dels carrers, havien de caminar més, però era molt més tranquil. Ara ja no existeix. Només un mur de roques enormes i les escales que pengen al buit.

Tirar els diners, diuen. I ella es pregunta quant val l’aire fresc que respira, els dos pams de platja que sostenen els seus peus, el castell de sorra que aixequen els seus fills, l’aigua que els gronxa, la mirada perduda en un horitzó blau i aquestes serradures que allibera cada tarda. Ara resulta que és un luxe. Deu ser això. ¿Com se li va acudir creure que el pobre mereixia cap luxe?