Només el 17% dels homes van al metge al primer símptoma: tabús i clixés frenen la detecció de malalties

Però... ¿per què van menys al metge? «Perquè tradicionalment se’ls ha dit que ser home és ser autònom, independent i no mostrar debilitat i anar al metge suposa mostrar vulnerabilitat», apunta José María Armengol, catedràtic d’Estudis de Gènere de la Universitat de Castella-la Manxa. A més influeix que la virilitat, històricament, s’ha desvinculat de les cures i, tot i que va a l’alça el nombre d’homes que es preocupen pel seu estat de salut i, per tant, sobretot quan arriba la ‘crisi de la mitjana edat’, comencen a fer esport o dieta, aquesta tendència encara no es tradueix en el fet que vagin al metge tant com les dones.

Les últimes dades oficials disponibles, de l’Enquesta Europea de Salut a Espanya del 2020, indiquen que, tenint en compte el termini temporal d’un mes, gairebé un 30% de les dones ha anat a consulta, per un 21% dels homes. El percentatge s’eixampla en la joventut, en el grup de 25 a 34 anys, amb un 23,7% de dones i un 14,5% d’homes. El motiu és que els joves tenen menys malalties, però també que «miren de demostrar independència, i no anar al metge és una manera de rebel·lar-se davant els dictats que ha marcat la mare», segons interpreta Armengol. En la vellesa, els percentatges tendeixen a igualar-se perquè els problemes afecten els dos sexes.

Les revisions

Més recentment, una enquesta impulsada per la companyia de tecnologia Merck titulada ‘Homes, càncer i tabús’ aprofundeix en aquesta qüestió i rebel·la que, tot i que 7 de cada 10 homes es preocupen «molt o bastant» per la la salut, només un 17% van al metge quan detecten algun símptoma, i la majoria esperen a veure si la malaltia avança o se soluciona per si sola o amb fàrmacs de lliure adquisició. A més, se sotmeten a menys controls preventius: un 43% de mitjana per un 61% en el cas de les dones.

En aquesta diferència influeix que les dones, des de molt joves, estan acostumades a anar al ginecòleg i sotmetre’s a les revisions rutinàries per detectar càncer o altres malalties, mentre que els cribratges per detectar càncer de pròstata estan recomanats a partir dels 50, tret que es formi part d’un grup de risc, quan s’avancen a entre els 40 i els 50 anys. Les campanyes de conscienciació estan donant resultats i cada cop més homes porten a terme aquestes importants revisions, però encara «persisteix certa vergonya o tabú», ja que es requereix un tacte anal, que no és «agradable ni per al pacient ni per al metge» i va contra els mandats del «mascle ibèric», segons explica Juan Manuel Corral, especialista en Urologia i Andrologia de l’Hospital Clínic.

«La masculinitat tradicional es defineix com l’oposat a l’homosexualitat i que un home t’inspeccioni analment es veu com una cosa humiliant», insisteix Armengol, autor de ‘Reescrituras de la masculinidad’.

El problema és que aquest tipus de càncer no dona senyals i si no es va a les revisions pot ser que es detecti en estat ja avançat, «quan ja només hi ha tractaments pal·liatius, no curatius», incideix el doctor Juan Manuel Corral. Així mateix, no anar a l’uròleg o fer-ho massa tard pot agreujar problemes benignes, amb el risc que acabin en insuficiència renal o algun càncer. «Qualsevol infecció d’orina en l’home o orina acompanyada de sang s’ha d’estudiar quan apareix, no esperar a veure si es repeteix», avisa l’expert.

Finalment, no visitar l’uròleg o andròleg pot tenir repercussió en la infertilitat, problema que les parelles consulten habitualment en ginecologia i no en les especialitats masculines, malgrat que la meitat de les vegades és l’home l’infèrtil o ho són tots dos i convindria buscar solució en els dos membres de la parella.

La salut mental

També influeix que els homes vagin menys a consulta en temes referents a la seva salut mental. Tot i que les dones pateixen més depressió, ells se suïciden tres vegades més, un fet que els experts associen al fet que un percentatge d’homes no és capaç de demanar ajuda o expressar les seves emocions i, quan el malestar es fa profund i greu, recorren a la solució més radical. Les xifres de suïcidis en homes indiquen que hi ha molta depressió o ansietat no diagnosticada.

Per començar, «molts homes ni tan sols som capaços d’escoltar el nostre món interior, de detectar si tenim un problema i si el detectem no el compartim amb el nostre entorn, només davant les grans crisis i de vegades ni això, fet que dificulta trobar una solució», indica Albert Pons, terapeuta especialitzat en paternitat de l’entitat EntreHomes.

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

«Les dones estan acostumades a compartir què els passa a elles o als seus fills però els homes no, senten que és una mostra de debilitat, sobretot si no saben com solucionar-ho, els fa vergonya explicar-ho», afegeix. Davant d’això, molts homes, en comptes de buscar ajuda en el seu entorn o els professionals sanitaris, «encapsulen el seu malestar, fan com si no existís i com a via d’escapament recorren a les addiccions, l’obsessió per la feina o l’agressivitat i la ira».

En aquest context, l’enquesta de Merck ha detectat que més de la meitat dels homes (el 52%) admeten que la salut masculina continua sent un tema tabú en la societat i, en conseqüència, 8 de cada 10 creuen necessari portar a terme campanyes de conscienciació.