¿Què és la síndrome de Diògenes?

Definició de síndrome de Diògenes obtinguda a la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure:

La síndrome de Diògenes és un trastorn del comportament que normalment afecta persones d'edat avançada que viuen soles. Es caracteritza pel total abandonament personal i social i per l'aïllament voluntari a la llar pròpia, acompanyat en molts casos de l'acumulació de grans quantitats de diners o de deixalles domèstiques.

Els anys 1960 es va portar a terme el primer estudi d'aquest patró de conducta, i es va batejar el 1975 com a síndrome de Diògenes, amb una definició probablement errònia, que feia referència a Diògenes de Sinope, filòsof grec que va adoptar i va promulgar fins a l'extrem els ideals de privació i independència de les necessitats materials (que es coneix com a cinisme clàssic).

Símptomes:La persona que té aquest trastorn es caracteritza pel seu aïllament social, en què a vegades s'arriba a tancar a casa seva, a més de desatendre totalment la neteja de casa seva i la higiene personal.

Pacients:Aquests comportaments se solen trobar en persones d'edat avançada que se senten soles, sovint a causa de la mort d'un cònjuge o familiar molt pròxim. A més, factors com les penúries econòmiques poden encoratjar aquest comportament, tot i que no n'és un factor clau, ja que es coneixen casos en persones d'alt nivell socioeconòmic i carreres professionals brillants que pateixen aquesta síndrome. En definitiva, la soledat és el principal factor que desencadena aquest trastorn.

Una de les peculiaritats d'aquesta síndrome és que quan són dues les persones d'edat avançada que conviuen juntes, una d'elles pot arrossegar l'altra a aquesta situació.

Aquest trastorn, que amaga importants alteracions psiquiàtriques, afecta a Espanya 1,7 pacients per cada 1.000 ingressos hospitalaris, o, expressat d'una altra manera, afecta un 3% de la població de més de 65 anys.

Un dels factors més importants en el creixement del nombre de casos que manifesten aquest trastorn és el progressiu augment del nombre de persones grans que viuen soles.

Tractament:El tractament ha de començar per la detecció dels casos de risc, l'ingrés en un hospital general o unitat de geriatria, i l'abordatge dels trastorns mèdics. És indispensable un diagnòstic per saber quina és la patologia de base que genera aquest comportament.

Notícies relacionades

Pedro A. Martínez, professor: «Aprendre matemàtiques amb manga pot fer-ho des d’un nen de 10 anys fins a una persona de 70»

Nova tragèdia al Pirineu: troben mort el muntanyenc atrapat a Bielsa després d’una nova allau

S'han d'adoptar les mesures de protecció social pertinents, i evitar el retorn del malalt a les seves condicions prèvies de vida. En alguns casos cal tractar la patologia psiquiàtrica associada (depressió, deliris crònics). Si no és possible assegurar la convivència o ubicar el pacient en una institució social, cal fer un seguiment crònic, visites domiciliàries, i treball coordinat dels serveis sanitaris (metge, infermer) i socials (treballador social).

El problema és que els afectats acostumen a rebutjar l'ajuda social. Si no estan incapacitats per motiu d'alguna malaltia psiquiàtrica de base o una demència, no poden ser ingressats en una residència sense el seu consentiment, i s'acaba, per tant, tornant al tipus de vida anterior.