«Quan ets dona i addicta se’t veu com el pitjor del pitjor»

Les cerveses, els gintònics, el vi i altres substàncies. «Drogues en general», explica. Era tot allò que Beardo utilitzava per amagar-se de les seves pors. «Em desinhibia, era més guai, així no havia d’afrontar els meus sentiments i la meva frustració». Tot va començar de joveneta. «Surts, vas de festa, i ja comences. Passes la ressaca i dius: ja està». Així, tota una vida. Treballant en negocis de tot tipus. Fins que l’agost del 2020 tot es va enfonsar: tenia 43 anys.

Ella prefereix no explicar el detonant, que té a veure amb una ruptura. Va perdre la feina i va haver de tornar a casa dels pares. «Penses que als 40 ja tens la vida estructurada i de sobte se’t desmunta», explica. «Em vaig enfonsar fins al punt que vaig voler desaparèixer del món», revela. S’aixeca la màniga de la camisa i les cicatrius dels talls al canell parlen soles. «No hi ha res que et pugui treure del llit. I prens una cervesa, després una altra... Ho barreges amb la medicació psiquiàtrica, prens drogues... i la davallada és molt bèstia», recorda.

Així va viure durant tres anys. Entre bronques i baralles amb els pares, talls a la pell, ingressos hospitalaris, ambulàncies i tornada al consum. «Jo els volia demostrar que tot estava bé, que me’n sortiria sola... no t’adones de com estàs». Fins que a l’estiu de l’any passat, després de descobrir que també tenia un trastorn límit de la personalitat, els seus pares i el seu psiquiatre li van marcar un únic camí. «Em van dir: o vas a Projecte Homr o d’aquí no surts».

La sorpresa d’estimar-se

Ella va voler intentar-ho. «Arribes en pinces i et desmuntes», recorda, encara amb la pell de gallina. «Molts dies acabes plorant, sense forces, cansada... però a la fi és una sorpresa preciosa aprendre a estimar-te. Totes les addiccions venen de voler agradar la resta menys a tu mateixa», explica. Cada matí assisteix vuit hores a un centre de dia de Projecte Home al Maresme. La resta de la jornada l’ha de tenir ocupada i anotar el que ha de fer. Ha d’informar sobre on és, no pot portar efectiu a sobre i ha de demostrar tots els diners gastats amb els tiquets corresponents. «Et frustres fins que no entens que això és bo per a tu, que fa falta resignació, tranquil·litat i que passin els mesos fent el que et demanen. La gent perd la confiança en tu», assegura.

Notícies relacionades

Els lladres de coure evolucionen cap a bandes organitzades

Sense càmeres i de fàcil accés

Sent dona tampoc és fàcil. «Ets el pitjor del pitjor. No se’ns permet passar-nos, és irresponsable, és pitjor que en els homes», explica. Diu que una de les traves en la desintoxicació és la mirada dels altres. «Ens encanta el dolor aliè, el patiment, parlar dels altres i criticar». Però el pitjor és mirar de cara els mateixos fantasmes. «És al·lucinant veure les teves cagades, pensar com et podria haver canviat la vida. Saps que ets tu però no vols ser-ho», se sincera entre llàgrimes. Explica que és una cosa que haurien d’ensenyar a les escoles: «Aprendre a gestionar les emocions des de petits canviaria moltes coses».

L’esforç de pensar

En aquests temps ha tingut dues recaigudes. Una, després de la mort de la seva mare. Però la força de la Judit demostra que la seva rehabilitació és possible. «Aprens a saber com estàs tu, a protegir-te». Explica que està intentant descobrir qui vol ser. «De moment no ho sé. Només sé que no vull ser la persona que era abans». Però en realitat, la Judit ja és avui una millor versió. A les nits, abans de ficar-se al llit, mira d’anar-se’n al llit contenta i satisfeta repassant el dia. «Em costa fixar-me en el que he fet cada dia, en què podria haver fet millor... és més fàcil no pensar i ficar-se al llit». Però cada nit, ella fa l’esforç.